CN | Maurici Belmonte Monar
Les negativitats sempre van agafades de la mà. Amb la mentida i clavar mal on no n’hi ha, caminen l’odi i la venjança. Amb la part emocional, la raó no té res a fer. Psicològicament és molt complicat fer assentar la ment quan les emocions l’han excitada i capgirada. Molt complicat. No obstant, tot és canviant. I una persona embogida per l’odi i amb desig de sang, de fer mal, reacciona molt diferent si el contrari, conscientment, li respon amb una actitud mental compassiva, sabent que l’altre està ple d’odi i està patint. No té autocontrol. És molt difícil però amb aquesta actitud, el violent queda desarmat. L’excitació minva i en un moment donat, la raó pot començar a entrar en el joc. Segurament això ho heu observat amb les conductes dels animals. Mostrar-se submís fa que el violent es calme. En els humans, no és mostrar-se submís, sinó intel·ligent. És com arribar a la destinació pegant la volta i no anant de cara amb més fatxenderia que l’altre.
A les xarxes socials això es complica encara més perquè el llenguatge escrit se sol interpretar com a un atac personal. Fa un parell de dies vaig conèixer una persona en una d’aquestes xarxes. Em va encisar conèixer-la perquè es va mostrar educada, formal, respectuosa. Parlàvem de moltes coses. En féiem broma perquè tot resultara com més col·loquial. Més pròxim. Sabia que jo era valencià. Que vivia prop de Xàtiva. Aquesta persona és de Motilla, a Albacete, a la Manxa. Mentre comentàvem algunes coses banals, de sobte em fa un comentari semblant a aquest: Ahí también sois de mente cerrada como los catalanes y los mallorquines? O no tanto? Vaig recordar de seguida un jove que vaig conèixer feia un any. Era de Iecla, a Múrcia. Parlava perfectament el valencià i no havia eixit mai del seu poble. El de Motilla em va preguntar si érem separatistes. Que només volíem que a les oposicions dels territoris on es parla una altra llengua, que no entraren la resta d’espanyols. I vaig lligar. Ell volia presentar-se al nostre país, però no sabia l’idioma. Havia treballat a Alzira i tirava pestes perquè la gent li parlava en valencià. Estúpids, separatistes. Pero estáis en España o dónde? Li vaig raonar calmadíssimament la importància del respecte, de la diversitat. Li vaig comparar la situació amb Suïssa, amb Bèlgica. Li vaig voler fer veure que una cosa era la realitat política dels estats i una altra les llengües. La seua lògica, com la de tanta gent: Espanya= espanyol. França= francés. Àustria= austríac…però no. No és així. El vaig deixar anar amb una gran pena per la meua part. Però aquesta és una realitat que també tenim. No sols a la Manxa. Sinó, lamentablement, dins del País Valencià. Entre bastants valencianoparlants. Qui no vol obrir els ulls, no ho fa. No perquè no pot, sinó perquè no vol.
