CN | Toni Bataller
Una inquietud social força rellevant pul·lula(va) vox populi pels carrers castelloners des de fa mesos, especialment quant als sofrits pares amb fills en edat escolar: què fem si tanca el col·le?
Afortunadament, i com era d’esperar pel que fa a un actiu tan important per a qualsevol poble com és un col·legi, no ha arribat la sang al riu Albaida, almenys de moment, i l’oferta educativa global roman sencera, diversa i molt sòlida a Castelló.
Normalment, quan ens assabentem de la sempre trista notícia del tancament d’un col·legi, sol tractar-se d’un municipi que ha estat víctima de la despoblació provocada per l’emigració massiva als grans nuclis urbans. Un poble, com a identitat col·lectiva, desapareix a poc a poc, va finant la seua raó de ser quan no té suficients alumnes que puguen justificar la supervivència d’un col·legi, un dels principals termòmetres de la seua vitalitat. Com és evident, ni de lluny és el cas d’un Castelló pletòric de vida, el qual gaudeix de l’alegria de la infantesa pels quatre cantons, atés el testimoni diari dels bulliciosos parcs que reflecteixen la mida del seu futur.
Com subscric sovint, Castelló is different en molts aspectes, com ara el també peculiar origen de la seua potent estructura acadèmica. Un poble que té alhora, entre altres variants, una joia arquitectònica en forma de col·legi de principis del segle XX, finançada i cedida per un filàntrop, un altre centre acadèmic que naix per la valenta iniciativa d’una empresa familiar, una escoleta municipal que va estar ideada i gestionada inicialment per ames de casa a preus populars, etc., és un poble que s’ha fet a sí mateix, que sap trobar sota les pedres si cal els recursos per a respondre adequadament als diferents problemes i necessitats que van sorgint en la vida de la seua comunitat.
Així doncs, un col·le pot tancar… així, sense més ni més? Veritablement, quasi tot es pot solucionar si n’hi ha una voluntat real de fer-ho, perquè les necessitats socials i educatives de Castelló —i convé recordar-lo: també dels voltants— no s’entenen sense el potent pulmó acadèmic dels tres centres de Primària i Secundària, a banda, per descomptat, de l’institut, l’escoleta, l’escola d’adults i el COM, la rendibilitat social dels quals, o millor dit, la sinergia que sorgeix del conjunt està sobradament acreditada.
D’altra banda, no sembla suficient, com s’ha constatat a través del temps i en moltíssims llocs, el fet de vertebrar la proposta formativa al voltant d’un únic col·legi públic, ja que cap administració té la pretensió de construir més centres estrictament públics, una aspiració, això no obstant, que seria tant legítima i desitjable com inviable. Per tant, és crítica la funció dels altres dos centres privats-concertats, el paper dels quals, no sempre adequadament reconegut ni visibilitzat, també resulta fonamental per a les àmplies necessitats escolars del poble i hauria d’estar més secundat i reivindicat des de tots els àmbits de la societat: l’AFA, la classe política, la societat civil, etc.
Cal valorar més i millor, doncs, els inestimables recursos de què disposem com a comunitat educativa, ja siguen de caràcter públic, privat, concertat o migpensionista si m’escuren perquè, com resa la saviesa popular, tota pedra fa paret.
A més, confiem —perquè no pot ser d’altra manera— en què l’Ajuntament de Castelló sobretot, i la Conselleria d’Educació de la Generalitat o qui fora menester faran tot el que faça falta i més per garantir l’adequada oferta acadèmica per al conjunt dels estudiants que es formen al poble. Sense deixar-nos en l’equació organitzacions clau com l’AFA i el Consell Escolar dels centres, els quals, si eventualment es donara el cas, haurien de fer força i demostrar més que mai la seua raó de ser.
Així, l’hipotètic fet de sacrificar un col·legi —sí, reitere, fins i tot privat— seria un fracàs indiscutible i un descrèdit per a qualsevol societat democràtica i progressista, per açò, el fet d’obrir la porta de tots els centres dia rere dia és sempre un bon símptoma de normalitat i un signe inequívoc de la bona marxa d’un poble.
