Sí, ja sé que aquest és un article políticament incorrecte, perquè parlar de l’eixida de Messi del Barça i dels sous dels futbolistes, pot crear suspicàcies, ja que aquest tema alça passions i mou moltes emocions.
Aquests dies, la primera (i gairebé única) notícia dels mitjans de comunicació ha estat la fi de Messi al Barça. Frases com: Laporta trist amb l’adéu a Messi; Messi i el drama de la massa salarial; el retuit d’Enric Masip que aclareix molt de Leo Messi; dia 1 de l’era post-Messi; Minguella ja va alertar de la situació de Messi quan tothom creia que renovaria; la reacció de Guardiola a l’adéu de Messi i altres comentaris semblants, han omplert les pàgines dels diaris (i no només dels esportius), les ones de la ràdio i les hores de televisió. L’adéu de Messi ha portat Catalunya a un estat (gairebé) depressiu.
L’eixida de Messi del Barça, pràcticament ha anul·lat a les notícies el drama dels refugiats i dels immigrants, que continuen morint a la Mediterrània, l’atur, les guerres (oblidades) a tants i tants països, el negoci dels senyors de les guerres, que s’enriqueixen amb la venda d’armes, la violència de gènere, la situació dramàtica dels professionals de la salut que, esgotats, continuen lluitant contra la pandèmia i tants altres problemes de la nostra societat, que, informativament, han quedat en un segon, tercer o quart nivell informatiu. Fins i tot un periodista, molt mediàtic, escrivia al seu twitter, en relació a l’eixida de Messi: “Tinc 47 anys, però ara em posaria a plorar com un xiquet. Va ser molt, molt, molt bonic mentre va durar. Molta sort allà on vages”.
Cal recordar (El Nacional, 6 d’agost de 2021) que durant la temporada 20/21, Messi va suposar al Barça un salari brut de 60,3 milions d’euros, tot i que l’argentí generava uns ingressos enormes i un rendiment esportiu monumental. I també, cal dir-ho, una immensa alegria als aficionats culers. Per la seua part, Griezmann va tindre una fitxa de 35,8 milions. El sou de Coutinho va ser de 24,5 milions. Pjanic, cobrà la temporada passada, 16,3 milions. Jordi Alba, Umiti i Dembélé, 12,8 milions cadascun d’ells; Sergi Roberto i De Jong, 10,6 milions; Piqué, 6,6 milions. I al Madrid, Hazard, 24,5 milions; al Liberpool, Salah, 12 milions; al Manchester United, De Gea, 21 milions i a la Juventus, Cristiano Ronaldo, 31 milions.
Què cobra un mestre, un infermer, una periodista o un metge? Què cobra un llaurador o un fuster? Quin sou té un cambrer? ¿Podem continuar amb aquestes despeses al futbol? ¿No aprendrem res de la pandèmia que estem vivint? ¿No ens diuen res les famílies que no poden arribar a finals de mes i que han de rebre ajudes de Càritas i dels Bancs d’Aliments?
Es parla molt de l’amenaça que suposa el canvi climàtic. Però no parlem de l’amenaça del ritme de vida, insostenible, que portem. I crec que és hora de posar fil a l’agulla i canviar de rumb, encara que això siga impopular. I tot i que aquest article siga políticament incorrecte, cal replantejar ja, d’una manera totalment nova i racional, el món del futbol. Perquè el què no és racional, és que l’eixida de Messi del Barça siga més important que la mort dels refugiats, les guerres oblidades o els problemes econòmics que viuen moltes famílies. ¿No hauríem d’aprendre a viure amb més austeritat?
Fa un temps hi havia un eslògan de Càritas, per conscienciar-nos de la necessitat de ser solidaris amb els qui ho passen malament, que deia: “Viu senzillament, perquè altres, senzillament, puguen viure”. ¿No seria hora ja de fer realitat aquest lema, començant pel món del futbol?
