CN | José Mena Àlvarez
El Sarvatxo Timon lepidus és una mena de llangardaix característic del sud-oest d’Europa, associat als ecosistemes mediterranis. Es troba distribuït per la Península Ibèrica, sud de França, nord-oest d’Itàlia i nord-oest d’Àfrica. A Espanya, només està absent al nord de Galícia, al vessant nord de la Cornisa Cantàbrica, el País Basc i el nord de Navarra.
És el sauri més gran del continent europeu, molt robust, podent arribar a assolir els 70-80 cm de longitud total. El mascle té el cap ample amb potes gruixudes, fortes i unes urpes llargues i corbades. El color dorsal és generalment de color verd, però de vegades pot ser gris o marró, especialment al cap i la cua. A això se superposa un puntejat negre. La part inferior és de color groguenca o verdosa. El mascle és més brillant que la femella i presenta dues franges d’ocells blaus als seus flancs. Els joves són de color verd, gris o marró, amb parts groguenques o blanques amb taques per tot arreu.
És una espècie ubiqua, que ocupa tota mena de biòtops, exclosos aquells completament humanitzats, es troba en tota mena de cultius i boscos mediterranis i de muntanya. En general, el sarvatxo és una espècie que prefereix àrees amb cobertura vegetal no gaire elevada, ja que així té espais oberts on poder prendre el sol i refugis per poder-se amagar. L’abandonament progressiu de les zones de cultiu ha fet que el sarvatxo s’haja vist desplaçat pel llangardaix verd Lacerta bilineata, un altre llangardaix de mesura mitjana més acostumat a la vegetació espessa.
El mascle és més gran que la femella. Són omnívors i s’alimenten d’insectes grans, cucs, mamífers xicotets, fruits, etc.
La femella, depenent de la seua mida, pon de 5 a 25 ous aproximadament. Els enterra normalment al juny i els abandona a la seua sort.
És un animal totalment diürn i molt territorial que hiberna de novembre a febrer. Encara que són bàsicament terrestres, són molt àgils i ràpids i no dubten a enfilar-se als arbres per posar-se fora de perill dels seus depredadors. També poden deixar anar la cua per entretenir i així poder fugir.
Espècie d’interès faunístic. Les seues poblacions han disminuït molt en els darrers anys. Figura a l’annex III, com a “Espècie tutelada”, al Catàleg Valencià d’Espècies Amenaçades de Fauna (Decret 265/1994). La mossegada d’un exemplar gran pot produir una certa impressió i un poc de dolor, però no se’n pot deduir que sigua un animal perillós per a les persones, al contrari, resulta molt beneficiós pels invertebrats perjudicials que destrueix. Al món rural ibèric ha estat utilitzat com a aliment per la gent de camp.
