CN | José Mena Àlvarez
La ruta del Llosar: camí de transhumància a la recerca de l’eterna primavera
La transhumància i els transhumants necessiten una protecció, i per damunt de tot, un reconeixement. L’any en què la transhumància ha estat declarada oficialment a Espanya, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, només tres pastors de Terol la mantenen viva en una de les rutes cap al mediterrani, concretament la via pecuària del Llosar. En aquesta ocasió i per commemorar aquest reconeixement a nivell mundial més que merescut, he acompanyat als pastors en el desplaçament estacional dels seus ramats, seguint una tradició secular, tal com van fer els seus avantpassats per canyades i veredes carregades amb segles d’història, una herència encara viva que huí acumula un ric patrimoni cultural i etnogràfic, reflectit en festes i tradicions, a la toponímia, la gastronomia i l’arquitectura relacionada amb aquesta activitat.
A les portes de l’estiu, un any més el cicle ramader es repeteix. Igual que fa segles, els pastors fan centenars de quilòmetres caminant amb el bestiar a la recerca d’aquella eterna primavera que els garanteixca pastura natural i temperatures agradables tot l’any. Els dos ramats d’Eduardo i Gonzalo superen les 1100 ovelles i iniciaran la transhumància al Baix Maestrat, des de Traiguera i San Rafael del Río, respectivament, fugint de la calor buscant les verdes i fresques pastures de Terol. Quan arribe la tardor faran el recorregut al revés, baixant des dels prats situats prop dels 2000 mts d’alçada fins al nivell del mar, aquesta vegada buscant les pastures d’hivern de la costa que tenen un clima més agradable que no pas el rigorós hivern de les muntanyes, on un mantell de neu ho cobrirà tot gran part del temps.
Caminaré amb ells en aquesta llarga travessia de sol a sol, un camí que reporta enormes beneficis tant per a l’ecosistema com per al benestar dels animals, recorrent una mitjana de 25 km al dia i dormint sota les estrelles… difícilment es pot descriure una transhumància si no es viu de prop.
Relat de la sendera realitzada la primavera de 2024 (23 al 26 de maig) per Eduardo Altaba Palomo (16 octubre 1958) des de Traiguera a Cantavella.
Relat de la sendera realitzada la primavera de 2024 (28 al 31 de maig) per Gonzalo Gargallo Altabas (30 abril 1970) des de San Rafael del Río a Cantavella.
Primer dia de vereda: partim de bon matí des del corral a San Rafael del Río, caminant entre camps de tarongers, que conforme va avançant el camí van sent substituïts paulatinament pel secà: oliveres, garrofers i ametllers. Poc abans d’arribar al riu Cérvol, vam veure bandades de multicolors abellerols d’elegant i acrobàtic vol, alhora que emeten el seu cant característic. Creuem les aigües d’aquest riu per un pont de ciment on les ovelles aprofiten per beure i descansar. Reprenem la marxa progressant a bon ritme cap a Traiguera, on a tota la seua comarca hi ha la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. Situada a una altitud de 271 mts, posseeix gairebé íntegre el nucli urbà antic de disseny medieval. Envoltem aquesta població per seguir la sendera cap al terme de la Jana. Va transcorrent la vesprada a l’oliverar, sota un cel blau amb cotonosos núvols blancs. Alguns gafarrons, des de les puntes de branca de grans i vells garrofers, canten prop del camí per on passem. Seguint el pas arribem a la carretera nacional cap a Saragossa que passa per Morella, que en alguns trams coincideix amb la Cañada Real i que ens portarà a Chert1, on la sendera és ampla i tranquil·la. Entrem al poble pel seu carrer principal, per abandonar-lo i després de creuar la carretera de Saragossa, endinsar-nos a la Rambla d’En Roig, un barranc gravós que es fa molt pesat travessar-lo.
Fem la nostra primera nit al ras a En Roig, un barri de Chert, a prop d’un abeurador amb aigua potable del poble.
1 Un antic refrany pastoril que deia “per Chert passa despert”, alertava dels robatoris de bestiar que es feien en creuar-lo.
Segon dia de vereda: Amb els primers i frescos llums, iniciem la marxa per la plàcida sendera. El camí ací té bona amplada, i és important eixir de la rambla abans que escalfe el sol. L’abandonem cap a les 10 del matí per l’Hostal del Maestre i entre murs de pedra entrem al barri del Maestre, on el ramat apaivaga la set en unes basses que sempre tenen aigua per abeurar. Seguint pel Barranc de Salvasoria, arribem a Las Covetas. Conformi la càlida tarda es va apagant, una suau frescor es va estenent per la muntanya. A poc a poc, la sonoritat de la penombra va substituint la garrifa diürna. L’estrofa de la puput, el trinar de multitud de pardalets, el brunzit de les moscardes entre altres, es canvia per l’ulular dels mussols, l’aflautat reclam del cornudet, l’esquinçament dels grills i els espetecs metàl·lics de les rates penades. Hem arribat al final de la segona jornada, on en aquest escenari que ens ofereix la natura passarem la nit també sota un cel estrellat de somni.
Tercer dia de vereda: Al matí, després de deixar la massada de Salvasoria arribem a la font amb el mateix nom, on dinem sota l’ombra d’uns xops centenaris, mentre escoltem des de la frondositat del bosc l’aflautada estrofa de l’oriol. Cap a les dotze arrenquem per prosseguir per un vessant escarpat, on les ovelles han d’anar ascendint lentament en ziga-zaga aquest dur desnivell que el ramat acusa a hores d’ara del recorregut. El paisatge al nostre voltant ara és diferent, hem passat dels extensos oliverars a un espai poblat de carrasques i savines que s’alternen amb boscos de pi negre, carrasc i albar, una muntanya baixa on creixen nombrosos arbustos i herbes que algunes de elles són aprofitades pel ramat, com el romaní, farigola, espígol, camamilla, poliol, esbarzer, boix, estepa, arç blanc, aranyó, ginebre, argelaga, vesc, fonoll, grèvol, lligabosc i roselles entre altres… Cap a les dos hem arribat al pla i ens posem en direcció al llogaret de la Llacua, el poblat més meridional del terme de Morella a una altitud de 1069 m. Creuem aquest lloc, encara huí habitat per algunes famílies, on des de dalt d’una finestra una somnolent moixa ens observa sense immutar-se. La canyada ací és força àmplia que ens porta per barrancs i colls fins a una immensa vega pertanyent a Ares i Morella. Són les sis quan arribem a la Bassa Verda. Ací tenim aigua i un gran assagador que en general sempre és verd.
Partim des de la Bassa Verda buscant la Canyada d’Ares, creuant una vall molt llarga i gran sota l’atenta mirada dels voltors que ens sobrevolen.
Ja és gairebé de nit quan arribem al Llosar, pedania de Villafranca del Cid, on guardem les ovelles en un tancat que al seu torn posseeix adjunt un refugi habilitat per als pastors transhumants, on pernoctarem, aquesta vegada sota sostre, en aquesta darrera nit de sendera.
Quart dia de vereda: Des del corral del Llosar, mentre escoltem la cadenciosa estrofa de l’enigmàtic cucut, que sens dubte ha estat el protagonista d’aquest viatge apassionant, sobretot en aquesta quarta jornada, emprenem una nova sendera. Als 10 minuts, encara entre dos llums, i amb el vol de les rates penades compartint espai aeri amb el d’orenelles i falciots, passem per davant de l’Ermita Verge del Llosar, emblemàtic lloc de pas dels ramats transhumants.
Ara ens espera un tram difícil abans d’arribar a la Pobla del Bellestar, ja que durant uns 2 Km aproximadament, la via pecuària coincideix amb la mateixa carretera, cosa que obliga els automobilistes a fer cua darrere del ramat, i no tots entenen la situació . Cal recordar-los que la Llei de Vies Pecuàries, del 1995, estableix que els animals tenen preferència de pas sobre els vehicles. La transhumància és una activitat mil·lenària que porta segles davant de les quatre rodes i el motor.
Arribem a la Pobla del Bellestar cap a les 8:30 del matí. Tot el conjunt format per l’ermita de Sant Miquel, el pont i els masos adjacents formen un dels millors exponents de l’arquitectura rural valenciana medieval. Es tracta, sens dubte, d’un lloc de gran interès històric i artístic que serveix de límit entre la Comunitat Valenciana i la d’Aragó, entre les províncies de Castelló i Terol.Creuem la llera seca de la Rambla de les Truites pel pont gòtic, una veritable joia de l’arquitectura medieval, sòbria i estilitzada alhora, capaç d’haver suportat el pas del temps i de les poderoses avingudes del Riu de les Truites, una de les millors lleres fluvials intactes de la Comunitat Valenciana i que posseeix un entorn mediambiental de gran bellesa i valor ecològic per la seua fauna i flora. Segons les cròniques del Rei, aquest pont va ser per on Jaume I va venir des de terres aragoneses cap a la conquesta del Regne de València. A la propera xopera escoltem l’insistent i estrident reclam del picot verd, al sot el monòton “u-pu-pu” de la puput i el melodiós, aflautat i pausat cant de la merla comuna, mentre tres sinistres corbs emeten uns graznits sobrevolant per dalt.
El dia és molt tranquil amb una sendera molt descansada, no hi ha ribes ni res per vigilar doncs el camí va entre parets. A l’entrada de la Iglesuela del Cid, cap a les 11 del matí, ens rep l’insistent raucar de les granotes d’una tolla propera, que es barreja amb el so de les esquelles i el balar de les ovelles. Creuem aquesta màgica i bella població on aquest esdeveniment transhumant és rebut amb molt de goig per part dels seus habitants, d’algun turista o curiosos de la comarca que s’hi acosten.
A l’eixida del poble trobem un abeurador, després seguim, per un camí polsegós… continuar llegint article complet de José Mena
