CN | José Mena Àlvarez
La majoria de persones solen mostrar una especial repulsa cap als rèptils. Potser és per aquest tacte tan inquietant dels animals poiquiloterms o de sang freda: un tacte que molts vinculen amb el de la mort. En tot cas, es tracta d’un sentiment atàvic, irracional, que no ens permet valorar en la seua justa mesura l’important paper que tenen els rèptils per al funcionament normal dels ecosistemes naturals. Perquè més enllà d’aquesta aversió natural, la veritat és que els rèptils compleixen una missió fonamental com a controladors de plagues, mantenint a ratlla per exemple les poblacions d’insectes i aràcnids del nostre entorn. Aquest és el cas del dragó (Tarentola mauritanica): el famós drac que les nits d’estiu sol ser vist a les parets exteriors i els sostres baixos dels edificis, amagat entre les ombres; un animal tan fascinant com beneficiós per a l’ésser humà.
El dragó és un dels rèptils més comuns en els entorns domèstics de les ciutats i pobles, on acostuma a convertir-se en llogater habitual (que no paràsit) de les nostres llars. Perquè malgrat totes les llegendes que arrossega en contra, la veritat és que aquest xicotet saure resulta totalment inofensiu. La falsa creença que s’alimenta de la roba dels armaris és tan absurda com injusta, ja que a més de no causar cap mal als teixits, la seua mera presència és el millor agent dissuasori de les arnes, que són les que ponen els seus ous entre les peces perquè les larves se n’alimenten. Sabedores d’aquesta i de moltes altres virtuts associades a la seua companyia, la gent del camp no només no les molesta sinó que es mostren complaents davant la seua presència, ja que saben que amb elles rondant pels exteriors de la casa es redueix la presència d’insectes que parasiten la llar.
Si ens aturem a observar-ne l’anatomia i el comportament, lluny d’espantar-nos quedarem fascinats per la biologia d’aquest curiós rèptil de vida nocturna. Amb una mida d’uns 15 centímetres de cap a cua, la pell, rugosa, escamada, de color marró grisenc o gris cendrós, li permet mimetitzar-se amb la textura de les parets i sostres en què estableix el seu territori. Allí roman durant la major part del dia, semioculta en qualsevol motllura o sortint, fins que cau la nit. Aleshores acudeix sigil·losament cap als límits de les ombres per aturar-se, just abans que la llum delate la seua presència, i quedar-se durant llargs minuts completament immòbil, esperant el moment precís per abalançar-se per sorpresa sobre les seues preses: arnes, típules, mosques i mosquits, aranyes, escarabats, paneroles… el seu menú el componen els visitants menys estimats de les nostres llars.
Si observem amb deteniment els dits del dragó veurem que són plans, globosos i voluminosos. Durant anys es va creure que s’hi trobaven les ventoses que li permetien córrer cap per avall pels sostres i les parets verticals. Ara sabem que no és així. Els científics han descobert que el secret d’aquests rèptils per mostrar una capacitat d’adherència tan sorprenent està en unes sofisticades pilositats que conserven entre els plecs dels palmells de la mà. Gràcies a aquests filaments aconsegueixen desplaçar-se en vertical per qualsevol superfície, fins i tot el vidre de les finestres.
Si tenim oportunitat d’admirar amb detall aquests curiosos geckos, amb l’ajuda d’uns prismàtics, ens cridarà l’atenció l’aspecte dels seus ulls enormes: daurats, com farcits de purpurina, i amb una pupil·la negra en forma vertical que li travessa el globus ocular de dalt a baix per donar-li aquest aspecte de criatura galàctica. Quan passe l’estiu qualsevol forat li servirà de cau per passar l’hivern sense causar cap molèstia, reservant les seues forces per iniciar una altra vegada les seues sorprenents correries per parets i sostres quan arribe la primavera. Text: Jose Luis Gallego. La Vanguardia.
