PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

Aquest 28 de novembre que commemorem el 25è aniversari de la mort del cardenal Tarancon, és l’any que es compleixen els 90 de la seua ordenació presbiteral i els 50 de la seua creació com a cardenal. Per això cal recordar l’home que va treballar per acabar amb la unió de l’Església i l’estat, deixant de banda el nacionalcatolicisme i el bisbe que va aplicar la renovació del Vaticà II en una Església amb tics franquistes.

Tarancon en Astúries

Amb motiu de l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos, s’ha tornat a parlar del paper decisiu de Tarancon en la separació de l’Església i l’estat. Però també és interessant conèixer la postura de Tarancon en relació a la sublevació feixista, que ell va viure a Galícia, mentre era un dels impulsors de l’Acció Catòlica.

En el seu llibre: “Recuerdos de juventud”, Vicent Enrique Tarancon recorda el moment de l’alçament militar, el juliol de 1936, i tot i reconèixer, en un primer moment, que “la sublevació militar ens semblava a tots providencial”, ja que “no només era una guerra justa, sinó una guerra santa”, aviat Tarancon se’n va adonar que no eren “clares les manifestacions dels militars que dirigien la guerra” i que “entre les dretes que havien ajudat la sublevació, hi havia interessos poc clars cristianament”. I és que, com diu Tarancon en aquest llibre, “els polítics de dreta, mirant els seus interessos econòmics, predicaven una guerra per acabar amb els qui pretenien prendre’ls les seues riqueses”.

Tarancon, bisbe del Vaticà II

En aquells primers mesos de l’alçament, Tarancon veia que “els dirigents de la sublevació i el mateix Franco, no actuaven per motius religiosos”. A més, com diu el cardenal de la Transició, “tampoc tenia sentit religiós la postura dels falangistes, que recelaven de l’Església”, ja que aquesta “no admetia els règims feixistes”. Tot i que els insurrectes parlaven amb entusiasme de “l’Espanya catòlica”, Tarancon veia que això no era sinó “una mera tàctica, no un convenciment real de la importància del cristianisme o de l’interès en defendre els valors religiosos i morals”.

Amb una actitud del tot prepotent, van ser els rebels qui van “exigir als bisbes la publicació d’una pastoral col·lectiva que justificara el moviment des del punt de vista cristià”, per així “aconseguir que el Vaticà i la jerarquia eclesiàstica mundial reconegueren la justícia de la sublevació”. I com no podia ser d’una altra manera, els bisbes van recolzar el que els demanaven els insurrectes, “no només per coacció, ho hem de reconèixer”, deia Tarancon, “sinó també per convenciment”. Molts bisbes i capellans “es trobaven perplexos, gairebé en un carreró sense eixida”, ja que se sentien “obligats en consciència a recolzar decididament un dels dos bàndols en lluita”. I és que la sublevació feixista era vista per l’Església oficial, com “una guerra en defensa de la religió i de la llibertat de l’Església”. Però aviat, com reconeixia Tarancon, “començàrem a dubtar de la recta intenció cristiana” de molts dels insurrectes, “que exercien una influència indubtable en el desenrotllament de la guerra i dels avantatges religiosos de la victòria dels “nacionals”. De fet, com diu Tarancon, alguns cristians “començàvem a inquietar-nos. Temíem que l’Església no eixira enfortida de la contesa”. Fins i tot arribaren “a témer que la llibertat de l’Església quedara molt limitada”, com així va ser durant els quaranta anys de dictadura, “si s’imposaven els criteris dels dirigents de major influència en la zona nacional”.

Tarancon amb Pont i Gol, dos bisbes del Vaticà II

En aquest llibre, Tarancon ens ofereix el resum d’una llarga conversa que va tindre ell i un grup de capellans (preocupats per la situació que veien en la zona “nacional”), amb el bisbe de Tuy, Antonio García y García. I és que els capellans s’adonaven que s’estaven “cometent en diversos punts de la zona nacional, barbaritats, es dirimien venjances personals i es treia la vida a molts, sense un judici previ”. Com deia Tarancon, “els militars no frenaven els abusos i es quedaven tranquils dient que eren coses de la guerra”.

Com he dit abans, Tarancon recelava dels falangistes, que “molt exaltats, majoritàriament, no ens oferien cap garantia”. I és que la postura dels seguidors de Primo de Rivera “era completament pagana”, ja que estaven influenciats pels règims feixistes.

Tarancon a Montserrat, amb l’abat Cassià, el 1987

Tarancon tampoc veia bé que obligaren l’Església “a prendre part activa en l’exaltació “patriòtica” del poble, és a dir, que predicàrem “la guerra santa”, i nosaltres ens sentíem molestos per aquesta imposició”, tot i que ho van fer.

A més, Tarancon se n’adonava que els franquistes volien “servir-se de l’Església, no que volgueren servir el cristianisme. I eixa postura la vèiem perillosíssima”. Els insurrectes feixistes, com endevinà Tarancon (i com així va ser), “ajudarien l’Església mentre pogueren servir-se d’ella”. De fet, el Vaticà, davant l’adhesió dels bisbes al règim de Franco, com reconeixia Tarancon, “no aprovava la postura de l’Església a Espanya a favor d’un dels bàndols”. I encara que la postura del Vaticà, “subjectivament ens molestava”, com reconeixia Tarancon, ens feia dubtar”.

Tarancon al Miracle, any 1958

És per això que Tarancon, s’adonà que el règim franquista utilitzaria i s’aprofitaria de l’Església. D’ací que va ser ell qui encapçalà, amb el recolzament del papa Pau VI, un moviment per desvincular l’Església del règim i arribar així a la independència de l’Església i l’estat.

Per això en aquest 25è aniversari de la mort del cardenal Vicent Enrique i Tarancon, cal reivindicar i valorar la seua figura i el seu paper decisiu en la lluita per una Església independent, deslligada del franquisme, i també per la seua aposta per una Església renovada, fidel al Vaticà II.

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -