El 7 de març de 1972, hui fa 50 anys, els bisbes espanyols van elegir el valencià Vicent Enrique i Tarancon, nou president de la Conferència Episcopal Espanyola. De fet, Tarancon exercia aquest càrrec, en funcions, per la mort de l’anterior president, Casimiro Morcillo, arquebisbe de Madrid. El cardenal borrianenc va ser president de la CEE, des del 7 de març de fa 50 anys al 23 de febrer de 1981, ja que va ser reelegit dues vegades seguides.
Vicent Enrique i Tarancon, nascut a la capital de la Plana Baixa el 14 de maig de 1907, va ser un home providencial en la història de l’Església, i alhora, una persona clau que, des del diàleg i el sentit comú, va afavorir el procés de transició d’una dictadura a una democràcia.
De menut ingressà al seminari de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia Borriana, abans de la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló, el 1960. Ordenat prevere el 1929, passà a ser coadjutor i organista de Vinaròs. L’any 1931 es va fer càrrec de la difusió i implantació de l’Acció Catòlica a tot l’estat espanyol, des de la Casa del Consiliario de Madrid. I el 1938 tornà a Vinaròs com a rector i arxiprest. Del Baix Maestrat passà a la Plana Baixa, concretament a Vila-real, el 1943, on a finals de 1945 conegué el seu nomenament com a bisbe de Solsona. La consagració episcopal tingué lloc a Borriana, a la parròquia del Salvador, el 24 de març de 1946, i la seua entrada a Solsona, fou el 14 d’abril següent.
Tarancon, el bisbe més jove de l’estat quan va ser nomenat pel papa, va escriure la seua primera carta pastoral el 8 de maig del 1946. En aquest text d’idees avançades i plenes dels sentiments de reconciliació que van guiar tota la seua vida, el nou bisbe de Solsona deixava ben clares les línies d’actuació que marcarien el seu servei episcopal al llarg dels anys. Tarancon sabia que encara que “oficialmente estamos en paz, ¿no es verdad…… que acabada la guerra hace falta todavía ganar la paz?”. Per al bisbe Tarancon, “ahora ni hay paz internacional, ni hay paz política y social, a pesar de la paz, más aparente que real, que celebramos”. Encara més : Tarancon reconeixia que el socialisme “había conseguido un progreso justo en la legislación social”. El bisbe desaprova “las injusticias del régimen capitalista” i al mateix temps veia que “los rencores y venganzas no han desaparecido ni en unos ni en otros”. Amb l’esperit de reconciliació que marcarà tota la seua vida, Tarancon lamentava que “después de la guerra, el egoísmo ha crecido en el corazón de los hombres…. e incluso personas que se llaman cristianas y hasta piadosas, se dejan guiar por el egoísmo”. El bisbe de Solsona, en la seua primera carta pastoral ( encara massa poc coneguda) denunciava els qui feien “grandes negocios, sin reparar en la justicia” i s’escandalitzava, perquè la misèria del seu poble, era “habilmente aprovechada por los desaprensivos en su propio beneficio”. El bisbe Tarancon, denunciava aquells que s’aprofitaven amb “una ganancia ilícita y fabulosa”. No és estrany que, des dels sectors mafiosos i des del Govern, es qualificarà Tarancon, com “el obispo rojo”.
En 1950, Tarancon publicà una altra carta pastoral, “El pan nuestro de cada dia”, on el bisbe denunciava la fam que patia la zona minera de la diòcesi de Solsona. Aquesta pastoral va enrabiar al govern franquista, de tal manera que s’ha dit que va ser aquesta denúncia pública del bisbe Tarancon, la responsable de la seua llarga estada a Solsona, quan semblava que era candidat a altres diòcesis més importants i més grans. Però amb aquesta pastoral, el jove bisbe de Solsona va aconseguir el pa que necessitaven les famílies del bisbat.
Tarancon sempre es va trobar bé entre els catalans: “No era un estrany a Catalunya….jo parlava valencià i això em va ser molt útil”. El fet de parlar la mateixa llengua que el poble que l’acollia (com després va fer el bisbe Josep Pont, a Castelló) va fer que en cap moment no se sentira foraster a Solsona: “Em van considerar molt prompte com un català més”. Tarancon es va sentir ben arrelat a Solsona, i per això va saber defensar els seus preveres que, per predicar en català, eren amonestats per les autoritats franquistes. Fins i tot va assumir tota la responsabilitat de l’Infantil, la primera revista que es publicava totalment en català, a finals dels anys 40, per tal d’evitar problemes de censura.
El 1964 Tarancon va ser nomenat arquebisbe d’Oviedo, amb l’objectiu de pacificar, des del diàleg i el sentit comú, les revoltes de les conques mineres asturianes i alhora també, aplicar el Concili Vaticà II en una Església que mirava massa al passat. De fet, Tarancon, amb Pont i Gol, Jubany, Añoveros i Masnou, formava part d’un xicotet grup de bisbes que van apostar per la renovació i pel canvi que suposava el Vaticà II, enfront de la majoria dels bisbes espanyols, ancorats encara en el nacional-catolicisme.
El 1969 Tarancon passà a ser arquebisbe de Toledo i cardenal i el 1971, fou destinat a l’arquebisbat de Madrid. Cal dir que Pau VI, tenia en Tarancon l’home de confiança a l’estat espanyol, per tal que ajudara l’Església espanyola a separar-se del Règim, i al mateix temps, perquè fera possible l’aplicació del Concili, en una jerarquia pre-conciliar. Va ser també fonamental el seu paper com a president de la CEE, elegit pels bisbes hui fa 50 anys.
L’any 1971, Tarancon va promoure l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans, i l’any 1974 va tindre lloc el cas Añoveros. Tarancon es va enfrontar amb valentia i amb llibertat a un Règim que volia una Església submisa i subjecta al poder polític. El cardenal no va permetre que fóra expulsat de l’estat el bisbe de Bilbao, tal i com pretenia el govern. És per això que, des del govern mateix i comptant amb els elements més ultres de la societat, es va promoure la vergonyosa campanya de “Tarancon al paredón”. El 1975, el cardenal Tarancon va defensar la celebració de l’Assemblea Cristiana de Vallecas, tot i que el Govern, amb un abús de poder intolerable, va acabar per prohibir-la. Però va ser l’homilia a l’església dels Jerònims de Madrid, en la missa d’entronització del rei Joan Carles, el novembre de 1975, que Tarancon, amb veu clara i ferma, defensà la llibertat i la independència de l’Església davant el poder i acabà amb el nacional-catolicisme. És per això que a les primeres eleccions democràtiques del juny de 1977 i desitjant la independència i la neutralitat de l’Església, el cardenal Tarancon s’oposà a la creació d’un partit confessional. Per això Tarancon mai no va voler identificar-se, ni que l’identificaren, amb un partit polític concret.
Home de gran vàlua i de gran intel·ligència, el cardenal Tarancon formà part de la Real Academia de la Lengua, on juntament amb els acadèmics Dámaso Alonso, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre o Rafael Lapesa, va defensar un dictamen sobre la unitat de la llengua que compartim els valencians, els catalans i els mallorquins, davant una infame i vergonyosa campanya secessionista. Tarancon, va ser un bisbe que va saber defensar la llengua dels seus avantpassats.
Com he demanat altres vegades, fa falta que s’inaugure d’una vegada per totes el Museu Cardenal Tarancon, perquè amb la documentació tan important (que he pogut consultar), siga un centre d’estudis sobre la figura d’aquest borrianenc il·lustre. L’arxiu del cardenal, que el seu nebot Juanjo Enrique Tarancon volia que es quedara a Borriana, lamentablement, encara no té un espai definitiu. Sé que l’ajuntament de la ciutat ha fet el possible perquè el Museu Cardenal Tarancon siga una realitat. Abans de morir, Juanjo Enrique, nebot del cardenal, va deixar el llegat del cardenal als salesians de Borriana, que el van acollir amb estimació. Però el lloc de l’arxiu Cardenal Tarancon ha de ser el Museu, que (per les últimes notícies que sé), malgrat tindre el nom a la façana, continua tancat. I no per deixadesa de l’ajuntament, certament. Cal que l’ajuntament de Borriana, les parròquies de la ciutat, la Conselleria de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Castelló i el bisbat de Sogorb-Castelló, es posen d’acord per obrir, quan abans millor, aquest museu. Sé que els bisbats de Solsona, Oviedo, Toledo i Madrid, estarien disposats a acollir l’arxiu del cardenal, que la ciutat de Borriana encara no ha acollit al museu. Juanjo Enrique va morir sense poder vore obert el museu dedicat al cardenal. Per això és urgent obrir-lo perquè puga ser consultat un arxiu, que ens ajuda a comprendre l’Església en la segona meitat del segle XX i la Transició a la democràcia, de la qual, el cardenal Tarancon va ser un protagonista indiscutible.
El cardenal Tarancon va ser un home amb una intuïció gens menyspreable sobre el futur i sobre el camí que l’Església havia de fer. Va ser un home que sempre defensà la seua independència respecte el poder i respecte dels partits polítics. Tarancon va ser un home lliure. Un home de diàleg i de paraula, que sabia intuir els camins que ell i l’Església havien de recórrer, per tal de fer possible una societat reconciliada, justa i lliure. Tarancon, va ser un bisbe obert als signes dels temps i fidel en el seu servei a Déu i als hòmens. Com ha dit algú, l’Església necessita hui bisbes com Vicent Enrique i Tarancon. Un bisbe que hui fa 50 anys va ser elegit president de la CEE i que donà un nou impuls a l’episcopat espanyol, desenganxant-lo del franquisme. Per això el recordem hui amb agraïment i amb enyorança.
