Fundador d’Acció Cultural del País Valencià, col·laborava en totes les iniciatives a favor de la llengua i del país, a través del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma
CN | Diarilaveu.cat | Sebastià Carratalà
El 19 d’agost del 1910 va nàixer a Paiporta (l’Horta Sud) Josep Lluís Bausset i Ciscar, farmacèutic, químic i activista cultural i polític.
Militant de la FUE a finals dels anys vint i principis dels trenta, quan estudiava farmàcia a Madrid, en acabar la carrera i tornar a l’Alcúdia (la Ribera Alta), entrà en contacte amb el Centre d’Actuació Valencianista i s’afilià a l’Agrupació Valencianista Republicana. A més, fou delegat a l’Alcúdia de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i membre de l’Agrupació Valencianista Escolar, com a vocal de la qual participà en la firma de les Normes de Castelló.
Durant la guerra, va ser destinat a Barcelona com a tinent farmacèutic, i més tard a l’Exèrcit de Llevant, passant gran part de la contesa entre Mora de Rubielos i Villar del Arzobispo, al capdavant d’un dipòsit de medicaments.
Jutjat per la «Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión», fou condemnat a un mes de presó, després de la qual, participà en reunions clandestines per revifar la nostra llengua i l’esperit nacionalista d’abans de la rebel·lió militar.
Va conéixer Joan Fuster a la pensió del carrer de la Mar on s’hostatjaven els dos, i va nàixer una amistat que durà tota la vida. En una carta que Fuster escriví a Vicenç Riera i Llorca, l’escriptor de Sueca deia: «Bausset és un altre cas admirable: abans de la guerra, ell i els seus amics del poble constituïren una entitat valencianista; estaven quasi tots subscrits a periòdics catalans». I és que durant la República, amb el seu bon amic Innocenci Signes, fundà a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista la Senyera. Va ser Fuster mateix qui el definí com «un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià».
De retorn al País Valencià, als anys seixanta i setanta, de nit, feia classes a adults que volien aprendre valencià, a l’Alcúdia i als pobles del voltant. Al principi els grups eren relativament nombrosos. Però amb el pas dels dies (i sobretot a l’hivern) la gent anava deixant les classes. Alguna vegada, els més fidels, veient que quedaven pocs alumnes, li deien que si volia podia deixar de fer les classes. Però ell contestava: «Només que en vinga un, jo també continuaré venint!». La tossuderia i la passió per la defensa de la nostra llengua i el seu treball «subterrani» va fer que, als anys seixanta i setanta, alguns adults començaren a llegir i a escriure en valencià. I és que no va perdre mai la il·lusió per fer del nostre país, una terra més lliure.
Amb tot, va haver d’aguantar, amb dignitat i coratge, la insolència i el menyspreu del franquisme. Ja és prou coneguda aquella anècdota en què un guàrdia civil de l’Espanya profunda, un dia li preguntà: «Oiga, D. José: ¿Comó es que un hombre con tres carreras habla valenciano como los patanes?». Bausset, sense perdre el somriure li contestà: «Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?». L’home aquell es quedà de pedra, perquè si Bausset parlava en valencià, parlava com els «patanes» de l’Alcúdia, però si haguera parlat en castellà, ho hauria fet com els «patanes» del poble d’aquell guàrdia civil. Com contava, aquell home, es posà la mà al «tricornio», i només va poder dir: «Coño, pues es verdad». Evidentment, a partir d’aquell dia, aquell guàrdia civil ja no li va fer més la guitza.
Fundador d’Acció Cultural del País Valencià, col·laborava en totes les iniciatives a favor de la llengua i del país, a través del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma. Als anys seixanta es va envoltar d’un grup de joves, per treure una revista en valencià, Parlem. O per posar, també en valencià, el nom dels carrers tradicionals de l’Alcúdia.
Apassionat per la Pilota Valenciana, va divulgar i dignificar aquest esport tan nostre, amb els seus articles, sempre en valencià, al diari Levante.
Amb motiu de la Iniciativa Legislativa Popular per demanar que TV3 es poguera vore al País Valencià, s’afegí a aquesta campanya, col·laborant en la recollida de signatures. I encara, el febrer del 2011, en la protesta dels estudiants de l’institut Lluís Vives de València (centre on va estudiar ell) deia: «Si no fora perquè soc molt major, de bona gana m’afegiria a aquests joves en la lluita per la llibertat, com ho vaig fer durant la dictadura de Primo de Rivera».
El 1984, l’Ajuntament de l’Alcúdia el va nomenar Fill Predilecte del poble i va rebre l’homenatge d’ACPV. També va ser homenatjat el 1992 per la Unitat del Poble Valencià, que li atorgà el I Guardó d’Or. El 1996 el va homenatjar el PSPV i el 2000, li va ser concedit el I Premi Vicent Ventura al compromís cívic, atorgat per les Universitats de València i la Jaume I de Castelló, UGT-PV, CCOO-PV, la Unió de Periodistes Valencians, l’STEPV i la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià. El mateix any va rebre el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona; el 2001, el Premi Valencià de l’Any, de la Fundació Huguet de Castelló i el 2005, el Premi Martí Domínguez de periodisme de l’Ajuntament d’Algemesí.
L’any 2010, Acció Cultural del País Valencià el va homenatjar pel seu centenari, amb la participació de Francisco Tomás, rector de la Universitat de València, del Josep Mª Soler, abat de Montserrat; del president d’ACPV, Eliseu Climent; de Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia; del president català Jordi Pujol, i de Santi Vallès.
Josep Mª Soler va dir en aquest acte: «Tot el seu treball l’ha fet com a servei, discretament, sense voler figurar ell personalment. Amb un desig ferm de fidelitat a la seva consciència, s’ha dedicat a treballar per la llengua, per la cultura, pels valors democràtics i pel progrés social».
També el 2010 va rebre el Premi Micalet d’Honor i el premi Importante del diari Levante i fou homenatjat a Manuel, en la XXV Trobada d’Escoles en Valencià i als trinquets Pelai de València i d’Oliva, pel món de la Pilota.
Finalment, l’Ajuntament de l’Alcúdia li va retre un homenatge multitudinari, l’11 de setembre del 2010. I encara, l’Ajuntament de Pedreguer, el desembre del 2011, li va concedir el Premi al Mèrit Cultural.
Josep Lluís Bausset va morir a l’Alcúdia el 3 de juny del 2012.
Fonts: Josep Miquel Bausset, «Un any de la mort de Bausset», Diari La Veu, 2013
