CN | diarilaveu.cat
Tal dia com hui del 1890 va començar a celebrar-se el Primer de Maig amb la finalitat d’aplegar en una jornada de lluita internacional la lluita quotidiana i local de la classe obrera enfront del capital. La legalització i institucionalització d’aquesta diada per part dels diferents estats, al llarg del segle XX, juntament amb la generalització de l’estat del benestar a gran part d’Occident, han convertit el sentit reivindicatiu originari en marginal i han transformat la jornada en una festa del treball.
Segons la història oficial del dia en què es commemora el treball i l’orgull de la classe obrera, tot va començar a Chicago el 1886. El Primer de Maig d’aquell any als Estats Units es van registrar més de 5.000 vagues, secundades per 340.000 vaguistes, i diversos rams van imposar la jornada de huit hores i alguns fins i tot augments de salari. Altres van aconseguir reduccions d’horari significatives. Tot plegat es va enterbolir pels greus incidents de Chicago on les condicions eren molt dures. Passat el Primer de Maig van continuar 40.000 obrers en vaga. Va haver-hi enfrontaments amb la policia, amb sis morts, cinquanta ferits i moltes detencions.
L’impacte va ser molt important. Enmig dels aldarulls es va llençar una bomba a la policia, que va provocar seixanta baixes. Huit policies van morir. Molts obrers, més de cinquanta, van ser ferits mortalment. Les detencions van ser massives i en el procés de Chicago, es van condemnar els líders més rellevants, aprofitant la repressió per tallar el cap, literalment, del moviment obrer. Amb els anys es va saber que l’autor de l’atemptat va ser un anarquista alemany que va fugir. Els condemnats no tenien res a veure amb l’atemptat. Un dels condemnats, Parsons, que havia escapat, es va presentar per compartir la sort dels companys.
El 20 d’agost es va dictar sentencia, Albert Parsons, George Engel, August Spiez, Adolph Fischer, Michael Schwab i Samuel Fielden, van ser condemnats a la forca. A Schwab i Fielden els van commutar la mort per cadena perpètua. Va haver-hi un recurs, però pel setembre es van confirmar les penes de mort. El governador, Oglesby, no va permetre que les famílies visitaren els condemnats, van matar-los l’onze de novembre del 1887, i es van convertir en els màrtirs de Chicago. Era doncs una data que resumia la solidaritat obrera, l’esperit de sacrifici i de reivindicació. El 1893 es va fer una revisió del procés, els qui eren a la presó van ser alliberats i els morts rehabilitats públicament.
L’any següent, la II Internacional, que demanava 8 hores de treball, 8 d’oci i 8 de descans, va instaurar el Dia Internacional de Treball en memòria d’aquells pioners del moviment obrer.
Fonts: Josep Franco, «Qui dia passa, any empeny – 1 de maig», Diari La Veu, 2017 / Enciclopèdia Catalana
