PUBLICITAT

 

Davant la pandèmia del Covid-19, ens cal una solidaritat i una responsabilitat més grans, que facen possible una fraternitat que ens ajude a eixir d’aquesta crisi. I això serà possible si comencen a donar exemple els qui més tenen, per tal que no passe el que ha passat sempre: que en totes les crisis, els plats trencats els acaben pagant les persones més fràgils de la societat. I això vol dir que, en aquests moments tan durs, els qui més guanyen més, han d’aportar el seu gra de sorra per vèncer aquesta pandèmia i la crisi econòmica que ens ve al damunt.

Fa uns anys, durant la crisi econòmica, els bancs van ser rescatats amb els diners de tots. El govern espanyol va rescatar la banca amb més de 60000 milions d’euros. Què fan ara aquests bancs? ¿No seria el moment de participar en el rescat de les persones que pateixen el flagell d’aquesta malaltia i en la crisi econòmica provocada pels nombrosos expedients reguladors temporal d’ocupació? ¿O bé els bancs es miraran amb indiferència el patiment dels més vulnerables? Ara és l’hora que el govern i els banc rescaten les persones per tal d’evitar que caiguen en un pou sense fons.

Alguns futbolistes de primera divisió han decidit reduir-se fins a un 70% el seu sou. I el govern de Nova Zelanda s’ha abaixat el sou un 20%. I els polítics espanyols? Segons el Congrés de Diputats, l’assignació bàsica de cada diputat és de 3050,62 euros al mes. Però després d’aquest sou base vénen les despeses derivades de l’activitat parlamentària, segons el càrrec que té cada diputat. Així per exemple, la presidenta del Congrés cobra, a part del sou bàsic, 3337,60 euros més de complement com a membre de la cambra; i també 3624,38 euros com a despeses de representació i finalment, 2971,67 euros de lliure disposició. Això vol dir que la presidenta del Congrés té a la seua disposició cada mes, la quantitat escandalosa de 12982 euros. Com que molts dels qui llegiran aquestes ratlles estan confinats a casa i segurament tenen més temps lliure, poden vore la llista immoral de retribucions que cobren els vicepresidents de la cambra baixa, els secretaris, els portantveus i els portantveus adjunts, els presidents de comissió i els vicepresidents, els secretaris de comissions i els portantveus…. A més, cada diputat rep una tableta model iPad, un mòbil iPhon i una targeta per als desplaçaments en taxi per Madrid, amb un límit de 3000 euros a l’any. Per no parlar dels comptes de la casa reial o dels assessors del president Sánchez, Iván Redondo (cap de gabinet) i Miguel Ángel Oliver (secretari d’Estat de Comunicació) que cobren 126124,03 euros anuals (El Nacional, 8 d’abril de 2020).

Règim econòmic dels diputats

 

És veritat que alguns diputats han anunciat que renunciaran a part del seu sou. Els del Parlament de Catalunya renunciaran a la quarta part del sou del mes d’abril. Però el problema no és aquest. El veritable problema és el sou bàsic de cada diputat (3050.62), sense els diversos complements. ¿Quin llaurador, mestre, fuster, infermer, manyà, forner o electricista, cobra cada mes 3050,62 euros com ho fa un diputat al Congrés? ¿Quina auxiliar d’infermeria o quin ramader o pescador disposa de 3624,38 euros al mes com a despeses de representació? ¿Quina assistenta de la llar, metal·lúrgic, cambrer o carnisser té 2971,67 euros al mes de lliure disposició? ¿No seria hora, aprofitant aquests moments econòmicament tan durs, de racionalitzar els sous, tan immorals, dels diputats i dels alts càrrecs de les diverses administracions?

No he vist què cobren els diputats de les Corts Valencianes, o els de les Diputacions o parlaments d’altres comunitats autònomes, per tal que no em puge la pressió. Però també tots aquests polítics haurien de fer una reflexió seriosa sobre el salari tan elevat que cobren.

PUBLICITAT

Sempre he pensat que la política ha de ser per a tothom, no només per als rics. Però sense que siga un mitjà per enriquir-se. Crec també que els qui entren en política, haurien de cobrar el mateix que cobraven abans de ser elegits diputats, senadors, ministres o presidents de govern. No més. L’exemple més eloqüent (i més decent i ètic) el tenim en el senyor José Múgica, expresident de l’Uruguai, que visqué (i ara continua vivint) durant el seu mandat, en la mateixa senzillesa que abans de ser elegit màxim dirigent del seu país.

Desitjaria que els càrrecs públics tingueren una miqueta de sensibilitat i es posaren en la pell de la gent normal del carrer, que no cobra el que cobren ses senyories. Pense que els diputats i els senadors (i evidentment el president del govern, els ministres i també el rei), haurien de viure, només un mes (perquè saberen com viu la gent que passa necessitat), amb el sou bàsic que cobra un fuster, un infermer o un mestre. Segur que serien més sensibles a als problemes de la gent que està patint, i molt, degut a aquesta pandèmia i a la crisi econòmica que vindrà després.

El doctor Sala i Martín, catedràtic d’Economia a la Columbia University, fent-se ressò d’una suggerència del Dr. Lluís Cabré, cap d’UCI de l’Hospital de Barcelona, ha  proposat en un tuit seu (El Nacional, 5 d’abril de 2020), adreçat als regidors, diputats i senadors, perquè “en aquests moments que segueixen cobrant, ¿per què no es posen a treballar a les llars d’ancians ara que hi falta personal?”.

La solidaritat i la responsabilitat no són qüestions de bones paraules i de discursos (tantes vegades buits), sinó de fets, de gestos i de sensibilitat amb els més necessitats, com ens han recordat els bisbes d’Europa, quan han demanat als polítics “empatia i responsabilitat” (Religión Digital, 23 d’abril de 2020) per afrontar el coronavirus. Per això com deia el Sr. Emili Villaescusa en el seu article (Levante, 26 d’abril de 2020), “és temps per a l’ètica i la responsabilitat”.

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -