Simatero i Cristóbal: l’últim mà a mà

Fa un temps CN va publicar “Cristóbal i Simatero: el penúltim mà a mà” el primer va faltar i hui ens hem assabentat per mediació de Ricard Setandreu que ha faltat Simatero: Salvador Alemany Cebolla de 92 anys, estava casat amb la nostra veïna  Juanita Fombuena, germana d’Antonia, Reme , Adela, Hilario i Jose Luis fills tot ells del matrimoni que va construir el Trinquet de Castelló, per allà els anys 50 del segle passat, el negoci familiar incumbia a tots, i a l’atenció de la barra del bar estava Juanita i fetes les coneixences i després d’un període de nuviatge va acabar sent la senyora de Simatero que va aconseguir no solament casar-se amb ella sinó que se la va emportar a Llaurí.

Pilota Viu va tenir l’orgull d’entrevistar-lo a ell i al seu gran amic Cristòbal, la rivalitat encara era viva entre ells, i en rebre hui la notícia ens ha vingut al cap la conversa que tinguérem arran de posar-li títol a l’entrevista, no hi havia mans, cadascú volia una cosa. Al final ho decidirem nosaltres, però quedarem amb un compromís: en haver faltat els dos, si nosaltres seguíem ací la tornaríem a publicar amb el títol diferent: “Simatero i Cristóbal: L’últim mà a mà”.

Ja arribat el dia, ja s’hauran ajuntat, sols ells sabran on la celebraran, però la saben dura, competida, de poder a poder, sense regalar cap “quinze”, tampoc sabrem qui la guanyarà, però “la partida s’acabarà, sinó hui demà” podrem fer travesses, tindrem el nostre guanyador en el cor o en el cap, però me’ls imagine divertits mentre senten al trinqueter: Als Blaus, als Blaus!!!!… Qui vol Rojos???, ells estaran discutint encara quin color portar, esgrimiran tota la jerarquia possible, acreditaran trofeus, diners guanyats homenatges rebuts, semblarà que no s’aclarisquen, intervindrà l’home bo? Segur que no, però és així, són dues figures, i són els dos iguals.

Pel seu interés, perquè algú no el coneixerà, perquè va com a homenatge per la nostra part, Castelló Notícies torna a publicar aquesta entrevista, de dos amics, dos rivals, dues vides tan semblants que no s’entén l’una sense l’altra, hui li ha tocat a Simatero, a Cristòbal ja l’havíem acomiadat, si ara es retroben el primer que sentiran: “Cavallers va de bo, hui es juga eixa partida tantes voltes “aparaulà”: Simatero i Cristóbal en el seu últim mà a mà”.

Amb vital humor, però amb molt de respecte acompanyem a la família en aquests moments que no per esperats, no els sentim sincerament, rebeu el nostre condol.

Ací baix us deixem una entrevista que Valerià Benetó i Ricard Sentandreu li van fer a Cristóbal Sancho en setembre de 2019.

Cristòbal i el Simatero. El penúltim mà a mà

Quedàrem per entrevistar-los a Llaurí, on resideix un d’ells, puntualment es va presentar l’altre, ens acompanyaria a la casa del seu amic, al carrer Sant Bai, on tenia la carnisseria. Compartir uns instants amb ells és un exercici enriquidor, pel que han viscut, pel que saben i volen contar, o callar… Ells són una bona representació del jugador de pilota, transmeten vitalitat i són encara competitius, el que ocorre és que ara les disputes solen ser diferents, però, com sempre, disputen per tot, fins i tot per l’edat. Ells són Salvador Alemany ‘el  Simatero’ de Llaurí i Cristòbal Sancho ‘Cristòbal’ de Sellent, encara que resident a Castelló. Una magnífica representació del professional de la pilota, figures de plata sense desmerèixer ningú, perquè com tot… l’or està reservat només per un a cada època.

És un gust escoltar-los, són dos bons conversadors, veient unes fotos antigues, recorden on era, qui estava i qui faltava en aquella o l’altra partida, recorden els noms, els llocs, els resultats…i fins i tot el temps que feia, si fred o va ploure… tot  guardat en les seues memòries, els demanem per favor, ens facen partícips d’eixes vivències, i així ho fan, enumeren els noms, es confon el concepte amic/rival, ningú passa desapercebut pel seu expositor, una llista inacabable es desplega al davant nostre: Morata, Fedriquet, Ciscar, Malonda… altres porten el noms dels seus pobles i així ho mantenen, Monzó de la Font d’en Carròs, Eliseo d’Estubeny, Miguel de Llanera… de tots tenen records, de cadascú una anècdota.

Parlaren del material de protecció que gastaven en la seua època, sense didals, amb un drap, coto en pèl i una beta, sense raspar terra, com es fa ara, raspant una pilota igual que l’actual, però menys pesada… les millors les de Carcaixent…duraven 3 o 4 partides, a molts llocs en feien però només consideren com a bones les ja anomenades i les de Catarroja i Albal, encara que no tan bones com les de la Ribera.

Jugaven al carrer, de terra, resultava organitzat dins del caos de compartir l’espai, xiquets, aficionats i professionals, la pràctica contínua en un mateix espai, portava molèsties  de sobra  imaginables, veïns entrant i eixint de casa, parar la partida perquè passara algun vehicle. Recorden també els pobles on hi havia trinquet, Alberic, Alzira, Tavernes, l’Olleria i tants altres, i els demanem que se centren a Castelló, on el trinquet després de ser adquirit per l’Ajuntament, espera de nou la seua reobertura. De la seua obertura no recorden exactament, però sí la construcció entre els anys 46 i el 48 i una partida d’inauguració l’any 1950, el promotor va ser el meu sogre, diu el Simatero, un emprenedor que no tenia ni idea de pilota, ni del negoci que podia generar, però sempre trobava qui el poguera portar, com el Coixo d’Alberic, Massa, Ferrer d’Alzira, El tio Juan ‘vaca’ i allà els anys 70 la seua filla Antonieta i el seu cunyat Climent que s’encarregava de les entrades.

Recorden les modalitats de joc que feien a Castelló, galotxa, escala i corda va imperar fins  la dècada dels seixanta, on a poc a poc es va anar imposant el raspall. Recorden noms de grans jugadors locals, com el Ratat, Cairer, Masianet, Dalmau, Mahiques….Recorden els encarregats del bar Lluís ‘el de los Toneles’ i Alonso i Maria que el tancaren, fins l’any 1975 que Batiste el va comprar.

Bones vivències, diners, amistats… no li poden demanar més a la pilota. El més dur, la retirada, i no són com les d’ara, sense partida homenatge, te n’anaves per on havies vingut, però mira per on, desprès han vingut reconeixements, a Llaurí, a Alfarrasí…i el nostre, resumit en este foli, guardem per a una futura publicació el contingut d’una conversa extraordinària de dos figures de la pilota, dos jornalers del nostre joc més preat, dos amics que en retrobar-se, s’han tornat a enfrontar per penúltima vegada, sense pilota pel mig i com sempre amb sana rivalitat.

Valerià Benetó i Ricard Sentandreu