- INFORMACIÓ -

 

Aquest és el text que l’extraordinari Ortifus posava en el seu dibuix, el dimecres 19 d’octubre a Levante-EMV. A la vinyeta, aquest gran dibuixant posava una parella, on l’home li deia a la dona les paraules del títol del meu article, davant l’afirmació del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre l’obligació de les empreses i dels bancs, davant la crisi que tenalla tantes famílies: “Tenen el deure moral d’ajudar

PUBLICITAT

I és que si les entitats financeres saberen què és la moral i què és l’ètica, (i a més tingueren memòria!) no hi hauria crisi. Els bancs haurien de recordar que fa uns anys, moltes d’aquestes entitats financeres (que continuen ofegant els seus clients), van ser rescatades amb diner públic, és a dir, amb diner de tothom! Per això els bancs queden ben retratats amb aquella expressió popular que els defineix molt i molt bé: “Te donen un paraigües quan fa sol i te’l trauen quan plou”.

Si tingueren moral, no hi hauria ni crisi

Com alguns ho hauran pogut comprovar, quan volem invertir diners en una d’aquestes entitats, tot són somriures, et prometen avantatges i et posen la catifa als peus. Però en les inversions que fan els clients, els riscos els assumeixen només ells Els bancs es queden sempre resguardats a la vora del precipici, on cauen únicament els qui han confiat els seus diners, en bons o fons d’inversió, als bancs. I quan els clients cauen pel precipici, perquè els bancs no han estat prou honestos assessorant-los èticament, les entitats financers es llaven les mans i només saben dir que hi ha hagut mala sort. Però la mala sort només la tenen els clients. I és que els bancs sempre s’ho miren des de la barrera i per això mai no cauen pel precipici, on sí que deixen caure els qui han posat els seus diners en les seues entitats, aconsellats pels voltors financers. És veritat que també hi ha persones honestes als bancs. De fet, el meu millor amic ha estat durant molts anys al capdavant d’una entitat financera i ha segut sempre una persona honest, que mai no es va aprofitar dels qui no eren entesos en economia.

Però en general, els termes “moral” o “ètica” no tenen res a vore amb les entitats financeres. Sempre he recordat, pel que fa als voltors financers, l’Evangeli on aquella viuda demanava al jutge que li fera justícia enfront del seu adversari (Lc 18:2). En el jutge de la paràbola (com en els bancs), veiem la supèrbia i la despreocupació d’aquell home que hauria d’administrar la llei, i que en compte de fer justícia, com era la seua obligació, ignorava la pobra viuda. És veritat que a l’Evangeli el jutge acaba per fer justícia a la dona (cosa que no fan els bancs), davant la seua insistència. I és que aquell jutge de la paràbola i les entitats financeres, borratxes de supèrbia i de prepotència, deixen als peus dels cavalls els pobres inversors que es creuen les falòrnies dels qui, amb argúcies i mitges veritats, s’aprofiten de la poca formació financera dels qui els confien els seus diners,.

Els pobres no es poden conformar amb les molles, necessiten el pa sencer per compartir-lo

A més de l’Evangeli de la viuda, també el llibre de l’Eclesiàstic, (anomenat, de Jesús, fill de Sira) ens posa el contrapunt a l’actitud dels bancs, quan diu: “El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels hòmens, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres, escolta la pregària dels oprimits, no es fa el sord al clam dels orfes, ni al plany insistent de les viudes” (Ecli 35:12 i ss). I encara, el salm 33 ens mostra la sol·licitud de Déu pels desvalguts (el contrari del que fan els bancs), quan text salm ens diu: “Els ulls del Senyor vetlen pels justos , escolta quan criden auxili. Així que criden, el Senyor els escolta i els trau de tots els perills”.

Els cristians hem d’acollir i fer present el crit dels pobres, denunciant els qui oprimeixen els més desvalguts de la nostra societat. A més, hem de recordar als qui s’aprofiten i denigren els qui viuen en la precarietat, (com va fer en el seu temps el profeta Amós), que el Déu de Jesús és el Déu dels oprimits, no el Déu dels opressors. I per això cal que, com ens diu el salmista, escoltem el clam dels oprimits i defensem la seua causa.

Si els bancs, com molt bé diu el dibuix d’Ortifus, tingueren moral, no hi hauria crisi, ja que mentre que es van afanyar a rebre els diners amb els quals van ser rescatats, ara, insensibles al sofriment de la gent més pobra, no tenen la decència d’ajudar els qui passen necessitat.

Els pobres han de ser rescatats

Només una dada: el Banc Santander ha guanyat 7316 milions d’euros en els primers nous mesos d’aquest any, que és un 25% més que el mateix període del 2022, unes xifres mai no vistes en l’entitat que presideix Ana Botín, com deia l’article de Marc Verdaguer (Diari de Girona, 28 d’octubre de 2022).

I és que els bancs i els banquers, tan amics dels diners, son esclaus del defecte que Sant Pau denuncia a la seua Carta als Efesis: “De l’afany d’enriquir-se a costa dels altres, ni parlar-ne”. Precisament això és el que fan les entitats financeres: Enriquir-se sense miraments a costa dels altres. Vergonyós!

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -