Canviar d’idioma és un hàbit «natural» entre els valencians i valencianes. Quan anàvem a escola ja fa un bon grapat d’anys, véiem que els mestres i els adults ho feien. I així ho apreníem i ho enteníem. També compreníem que una persona «distingida» havia d’usar l’espanyol més enllà del carrer i del poble. En això, l’escola i el sistema ho van fer força bé. Actualment, però, la joventut ha estudiar en valencià. No obstant, continuen repetint-se les conductes de canvi d’idioma majoritàriament a favor del castellà. Com és possible? Ho és. Entenc que els joves repeteixen les conductes dels adults fins al punt d’entendre, com nosaltres enteníem, que si continuaves la conversa en valencià amb un castellà, ets un maleducat. Ben cert que hi ha la forta pressió dels mitjans i de la tecnologia.
Només cal voluntat. Una mica de consciència sobre el que fem i autocontrolar-se per evitar el canvi i donar l’oportunitat a l’altre perquè aprenga la llengua històrica d’aquest país plenament en retrocés (des de la meua percepció diària). Tots eixirem guanyant.
