Salzburg, wir haben ein problem | Galeria i vídeo |

 

Concert d’estiu, Orquestra Filibert Estrela i la Banda Sènior

Salzburg, wir haben ein problem

Partint de la llegendària i incorrecta frase de l’astronauta de l’Apolo XIII, i adaptant-la a un suposat centre de control, no ara, des de fa ja algun temps, l’Orquestra llança aquest missatge desesperat, ple de raó i d’impotència al mateix temps. Allò que va nàixer fa ja una dècada, per donar suport al principiant músic de corda, continua lluitant contra corrent, els elements, i la comoditat, a causa d’això, torna a demanar ajuda, però que és el que demana? Què és el que necessita? Doncs com a primer i fonamental capítol, sols necessita que la deixen de considerar com un cos estrany, i que siga tractada com qualsevol altra formació de la Societat Musical.

Els components de l’Orquestra Filibert Estrela donaren dissabte passat un difícil i complicat concert, les absències, les baixes, el fet de trobar-se amb la realitat no calia tan dura prova, però tot va desenvolupant-se com si algú ho hagués preparat, no és el resultat del concert, és la convicció estesa i ‘mantesa‘ per cert sector que la considera amortitzada, finida, bona per a ser amputada.

Com hauria de comportar un qualsevol dirigent d’una entitat en veure que per certes raons, com les d’amunt al·ludides, no s’està per a presentar-ho allò que amb tant d’esforç han preparat?, crec que no s’hauria d’actuar, d’altra manera més que com se sol fer d’habitual, ho hem vist en totes les formacions i en tota classe d’actes, siga un concert, o anant al Certamen, reforçant el conjunt, millorant el que hi ha. No és simplement llogar, portar, quedar amb uns músics per al concert reforçar, és atacar el problema des de la rel, i no és altre que saber si es vol Orquestra o sols volem la corda necessària per a poder dir-nos Banda Simfònica i avant?

Als qui sols esperen veure-la en una esquela, als qui com a única solució sols tenen el bisturí i amputar, sols els demanem prudència, perquè pot ser, tal vegada, la intervenció haja de ser més general i més forta i no amb eina fina sinó amb Motoserra.

No és la meua intenció amenaçar, al contrari, sols reparar, construir, edificar, a mi no em sobra ningú, tots som necessaris, però anem amb la veritat per davant, volem Orquestra de corda? És possible establir-la tenint en compte el nombre d’altes i baixes que es donen?, està correctament representada dins de la Societat Musical? (no m’estic referint al delegat en la Junta, sinó al sentiment d’aquesta envers el dret d’existir alguna cosa més que la Banda).

No tinc “la resposta”, però tinc respostes, obertes, discutibles; no obstant això, també tinc preguntes, i una espècie de màxima que més o menys diu: “Problemes personals/locals, solució universal”:

Ha ‘tantejat‘ l’escola el nombre de xiquets/es que optarien per la corda? de no rebre l’habitual, i convincent:

– Xe, si toques això no aniràs al ‘passacarrer‘!!!

Variaria el resultat en la tria d’instrument si fóra el professor dels més menuts qualsevol de corda?

És sols un problema castelloner o es dóna pels voltants?

Agrupar, sumar, unir-se al que existeix, encara que el concepte d’Orquestra al qual es pot aspirar no és el d’actuacions memorables, sinó a la pura formació, sempre començant, alguna cosa semblant a la Banda Jove, on per ensenyar-se el músic, ha de tenir una agrupació formada on anar agafant nivell, no passar de sobte a la banda Gran. Ser centre d’atracció, no ens ve de sèrie, s’ha de guanyar, persistir, fer el que se’ns demana i més; per què esteu pensant en professionals?, sols m’estic referint a músics aficionats, que han aprés els coneixements i l’habilitat que la música atorga, que els servirà en certes ocasions, i pot ser, sempre d’ella gaudiran.

Concert complet, gravat per la SM Lira Castellonera

Com ho va fer l’altra formació, nascuda amb una finalitat, que de diferents que són resulten semblants: recollir i albergar els adults que s’inicien en la música, o als que interromperen la seua presència i ara volen tornar, unint-se a ella es fan “tables“, refresquen coneixements, tornen a sentir-se músics i gaudir del que fan.

La segona part del Concert va anar a càrrec de la Sènior Band, on va ocorre pràcticament el contrari del que acabem de narrar, la formació estava tan reforçada que semblava la Banda gran, i no era qüestió d’un instrument per corda.

Dirigida per un elegant i competent director, interpretaren un concert agradable i ben resolt, apartant-se un poc de la línia, a la qual ens tenia acostumat la Senior Band, sols les notes del “West side stori“, ens confirmaven la formació que estava a l’escenari, perquè la resta fou una barreja d’obres que podria ser de concert de la Banda Gran.

Però vull destacar, el protagonista del concert, Toni Vallés, sempre recordarà aquest concert, i els que assistirem, també, en una magnífica interpretació, es va posar el públic a la butxaca des del moment de la seua desaparició- aparició a l’escenari, creant un ambient propici per al nivell i exigència de l’obra escollida. Bravo per ell, i per la Sènior Band, que al costat de Víctor ens oferiren un gran espectacle musical.

Ara vénen les vacances, bon temps per a pensar i meditar sobre el que volem ser, el que volem fer, d’una part tangencial, però important de la música d’un poble que diu ser entés i curador, d’aquest art tan important i fet per humil i abnegada gent.

Àlbum complet en Flickr piqueu ací