Fa unes poques setmanes aparegué la notícia que l’empresa Velarte, dedicada a la fabricació de rosquilletes i altres productes de menjar farinosos i fornejats, demanava en un acte públic a la Real Academia Española (RAE) que en la pròxima edició del seu diccionari, DRAE, acceptara i incorporara la paraula «rosquilleta», que té altres denominacions en Madrid i altres llocs d’Espanya, com «colines», «grisines», «pan de pipa», però també el que encertadament proposa esta firma valenciana. Com sabem, una «rosquilleta» és ‘panet salat de pasta amb oli, de forma allargada i molt cuit, cruixent sovint amb llavoretes, anís, oli o altres ingredients’. En terres valencianes i en altres llocs, tot el món l’anomenem aixina, tant en valencià com en castellà. En els diccionaris valencians, la paraula «rosquilleta» es troba registrada des de fa molts anys; és una veu pròpia de la parla valenciana. En castellà, en la pràctica, ja es un préstec procedent del valencià. Quan la RAE accepte la proposta de la firma Velarte serà un valencianisme registrat en el DRAE. La «rosquilleta», com a préstec valencià, no es trobarà a soles en el diccionari del castellà. Hi ha centenars de valencianismes o catalanismes en el recull normatiu de l’idioma veí. Per exemple: «alioli», «butifarra», «chuleta», «confite», «convite», «fideuá», «horchata», «manjar», «paella», «panoli», etc.
I, canviant del sector alimentari al monetari o dinerari, una paraula que demana l’entrada als diccionaris pel seu ús ja abundant és «bízum» o «bizum». No figura encara en els diccionaris de referència, però la seua utilització generalitzada demana l’entrada en els reculls lèxics normatius, tant de valencià-català, com del castellà. El seu significat és ‘transacció monetària instantània entre comptes bancaris que es realitza amb el mòbil’, «Ho pague jo tot amb la targeta i després em feu un bízum, eixim a 44 euros per parella». L’acte i funció que denominem «bízum» és tan concret, singular i d’ús tan corrent, que, segurament, no hi ha paraula nostrada alternativa a eixa per a l’acció comentada, de manera que seria convenient que s’accepte normativament. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, registra la forma «bizum».
I una altra paraula, presa del castellà, que usem molt per la seua precisió és «xulo» i derivats. Encara no està acceptada normativament. Té el sentit aproximat de ‘fanfarró, pinxo, presumit, que fa gala de ser valent, de tindre qualitats, reals o suposades, etc.’, en primera accepció, però també té altres significats, tant de connotacions negatives com positives. En sentit molt negatiu, un «xulo» és un ‘proxeneta’, ‘home dedicat al tràfic de la prostitució’, ‘rufià’, ‘home que viu de dones prostituïdes’, ‘macarra’. Un «ofici» que cal fer desaparéixer, vaja! En sentits positius, la veu «xulo» o el derivat «xuli» poden significar ‘bonic’, ‘bonico’, ‘graciós’, «Portes un pentinat molt xulo», «Quines sabates més xules que gastes», «Mira quina motxilla més xuli que porte».
Molts escriptors contemporanis han usa la paraula «xulo», com ara, Joan Fuster, Isa Tròlec, Josep Vicent Marqués, Ferran Torrent, Carme Miquel, Àngel Calpe, Esperança Camps, Josep Lacreu i molts altres. Caldria acceptar-la normativament, no?
Publicat en Levante-EMV, pàgina ‘Panorama’, en “Qüestió de llengua”, 13 de juny de 2022.
