Des de la Regidoria d’Educació per mitjà de la Comissió d’Activitats Extraescolars vos mostrem els relats guardonats al II Concurs de relats breus de Tots Sants.
Totes i tots s’han esforçat molt i mostra d’això són els magnífics resultats que hem obtingut.
Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de Tots Sants, esperem que vos agraden.
Laura Casanova Serrano, amb el relat ‘l’Avi i la nit de Tots Sants’, guardonat dins de la categoria de 3r d’ESO.
L’AVI I LA NIT DE TOTS SANTS
Prompte serà la Nit de Tots Sants i recorde com si fora ahir quan el meu avi m’explicava què era tot allò de celebrar la nit dels difunts fidels.
I és que no només es fa l’aniversari de vius, sinó que també de morts. Ell em va dir que era una festa consagrada a tots els màrtirs per tal d’honorar-los i rememorar-los.
-I què era això dels màrtirs? -Preguntava jo en cara de sorpresa-. Va respondre que màrtirs eren aquelles persones que tingueren una vida exemplar i que moren com a conseqüència de donar testimoni de la seua fe, sobretot en èpoques en què els cristians sofrien persecució. Que no són sols els sants canonitzats que hi ha als altars com Sant Francesc, Sant Judes, etc., sinó tots els sants, siguen coneguts i no tan coneguts. I com que hi ha tants i tants, es celebra un dia en concret.
Va contar que era una festivitat carregada de tradicions, tant festives com gastronòmiques. -Com què?- vaig dir de nou. I l’avi, amb paciència, va dir: -de menjars, xiqueta!”.
Ell, que havia viscut per tot arreu, em va dir que a Canàries es diu “Nit de Finats”, a Galícia es diu “festa de Samhaín”, a Catalunya, juntament amb la festa de la Castanyera, es fan panellets, que són dolços de massapà. -Ara ve allò dels menjars- pensava jo.
A Castella i Lleó els dolços que fan es diuen Ossos de Sant, i a altres llocs fan bunyols de vent. –“Xe! uelo!” Això és en falles- deia jo en la veueta d’una xiqueta de 6 anys.
I l’avi va afegir – I conta la creença que quan et menges un bunyol, s’allibera una ànima en pena, però que ell creia que era l’excusa per menjar-ne molts. Realment els catòlics preguem per totes, però per totes les ànimes, el dia 2 de novembre.
-Però, uelo, no era el dia 1? -Sí, el dia 1 de novembre és la Nit de Tots Sants (la nit de tots aquells que han arribat al cel) i el dia 2 és el Dia de tots els difunts, és a dir, d’aquells que no han arribat encara al cel. A més a més, va afegir: – així ho celebra l’església catòlica i la protestant, però a l’Orient es celebra el primer diumenge de Pentecostés.
Jo l’únic que en aquell moment tenia clar, però clar de veritat, era que eixe dia no hi havia cole.
M’agradava escoltar a l’avi i li demanava que continuara explicant més coses. Ell amb un grat somriure afegia: -Una altra tradició és la d’acompanyar als difunts amb flors perquè, a l’antiguitat, quan es vetlava al difunt, es feia per uns quants dies i era l’única manera d’aromatitzar l’ambient, igual que els ciris, i el dol.
-Ja estem amb el dolç! -No xiqueta, el dolç no, el dol, que significa vestir-se de negre. A l’Edat Mitjana es pensava que les ànimes tornaven a aquest món i els familiars no volien que els trobaren i es vestien de color fosc. Ara és senyal de respecte i expressió de tristor.
-I què més? -Que és tradició visitar el cementeri eixe dia i que sempre trobem xiprers al voltant de tots els cementeris perquè abans es creia que guiaven les ànimes cap al cel però, realment és perquè les arrels d’aquests arbres creixen rectes i no destorben les làpides.
Quan l’avi era petit anava per aquestes dates al cementiri i també al teatre, perquè sempre representaven l’obra de Don Juan Tenorio.
-Avi, i a la resta de països també és així? – Depèn, a Mèxic es celebra molt, amb cercaviles i festivals. I a EE.UU, a la vigília, es disfressen i es diu Halloween perquè Hollow significa Sant.
-I … ja ho tens bé xiqueta! Demà més! I em cruixia el cos de l’abraçada forta, alhora que tendra i càlida que rebia jo d’aquells braços tremolosos i blanets. I aquell bes que li seguia a l’abraçada.
Ara que ja han passat 8 anys d’aquella conversa, enyore molt a l’avi i vaig a visitar-lo al cementiri el dia de Tots Sants, amb un ram de flors oloroses i boniques, com era ell. I amb la certesa que allà on estiga, cel o no, sap l’orgullosa que estic d’ell.
