Des de la Regidoria d’Educació per mitjà de la Comissió d’Activitats Extraescolars vos mostrem els relats guardonats al II Concurs de relats breus de Tots Sants.
Totes i tots s’han esforçat molt i mostra d’això són els magnífics resultats que hem obtingut.
Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de Tots Sants, esperem que vos agraden.
Joan Gaitán Grimaltos, amb el relat ’31 d’octubre’, guardonat dins de la categoria de 3r d’ESO.
31 d’octubre
Esta nit m’ho he passat molt bé. He eixit a recollir llepolies amb els meus amics, com és de costum totes les nits de Halloween. Aquest any anava disfressat de It, el pallasso assassí.
He telefonat ma mare perquè vinguera a per mi, havia menjat massa llepolies i em trobava malament. Quan he arribat a casa, m’he dutxat amb aigua fresca, he millorat un poc. Ja vorem què passa demà.
– Aaaaii! -vaig badallar- Estic mort de son. Vaig a apagar el llum i a dormir un poc.
Això vaig dir exactament després d’escriure en el meu diari personal el resum de la nit del 31 d’octubre.
– Joan, desperta’t! Que ja són les huit.
Em vaig estranyar molt. Eixa veu em sonava familiar, vaig pensar. Màgicament em trobava molt millor. Recorde que sense fer cap soroll, em vaig alçar del llit, i vaig caminar pel corredor, un corredor que ja coneixia. En eixe moment, vaig pensar que estava tant malament la nit passada que m’arreplegà la meua iaia. Però vaig córrer cap a la “meua” habitació.
– Joan, estàs despert?
– Sí, iaia – vaig respondre, pensant que seria la meua iaia.
– Com que iaia? Soc ta mare, Joan.
Estava molt sorprès per la situació, però se’m va ocórrer seguir la corrent.
– Ah, sí. Perdona mare. És que no em trobe molt bé. Però, per què tanta pressa?
– Com? Fill, quantes voltes t’ho he de dir? Hui és el dia de Tots Sants.
– Ah! Sí, tens raó.
– Va, llava’t la cara i esmorza que jo ja no sé què fer amb tu.
– Vaig mare.
Encara no entenia el que passava, però quan anava a la cuina, em vaig fixar en el calendari. “Novembre de 1984”, deia el calendari. Vaig pegar un crit que, de segur, va despertar tot el veïnat. No entenia per què estava en els anys vuitanta. Però, mentre esmorzava, ho vaig meditar un poc i vaig pensar que no tenia altra cosa que fer que viure com si no passara res.
– Mare! Ja he acabat.
– Tens la roba damunt del llit.
Vaig anar al llit per vestir-me. Quina roba més avorrida tenien en els anys vuitanta. Però bé, em vaig vestir i vaig anar a buscar ma mare.
– Mare, què anem a fer hui?
– Joan, per favor esta setmana t’ho he recordat cinc milions de voltes. Que no te’n recordes? Anem al cementeri, com tots els anys, a comprar cinc rams de flors; després, les portarem als teus avantpassats; i per últim, anem al dinar familiar en casa de la teua àvia.
– Ah, sí, és que tinc una memòria de peix.
Vaig eixir de casa amb el pitjor conjunt de roba que havia portat mai. Però bé, no importava, vam anar a la floristeria, i compràrem les flors. Després, vam anar a un lloc desconegut per a mi.
– Sorpresa! Com que l’any passat no vas estrenar el jaquetó, aquest any en tindràs un nou.
Jaquetó? Quin jaquetó? No entenia res però, com portava fent tot el dia, actuava com si no passara res.
– Gràcies, mare! Quina il·lusió.
Entrarem al sastre, que jo no coneixia i em va prendre les mides del meu tronc per fer-me el jaquetó.
– Ho tindrà per a hui a les set de la vesprada.
– Val, moltes gràcies, senyor sastre.
– Encara tens sort de tindre’l per a aquesta nit quan isques a sopar.
Al cementeri vam fer un tour per tot el recinte. Vaig conèixer el meu rebesavi i la meua rebesàvia, no tenia ni idea de la seua antiga existència i ara sé que eren molt divertits, segons m’havia contat la meua iaia.
Arribaren les dos, i vam anar a dinar. Em va sorprendre molt ma tia i mon tio de joves. També vaig conèixer la meua besàvia Isabel, que va viure cinc anys a Suïssa!
Eren quasi les set quan eixirem del dinar. Ens dirigírem una altra volta al sastre, on vam arreplegar el meu jaquetó. Quan arribàrem a casa, em vaig dutxar i vaig eixir amb els amics de mon pare a sopar. Són molt divertits de xiquets! Tot el contrari del que pensava.
Vaig arribar a casa a les onze i vaig gitar amb l’esperança que a l’endemà m’alçaria en ma casa de veres, amb ma mare i en la meua època.
– Bon dia, Joan, t’has passat tot el dia dormint. Em sabia mal despertar-te i t’has perdut tot el dia de Tots Sants.
Eixe dolç missatge em va despertar el dia 2 de novembre i em va donar una idea per al diari.
