M’agradaria que les noves generacions tingueren notícia d’una de les iniciatives socials més importants de la història de Castelló: el Patronato de la Virgen de los Dolores. Va ser una associació benèfica fundada per un metge que va fer molt de bé al poble, don Federico Picornell. Sí, el que té un monument en la placeta que porta el seu nom, també coneguda com placeta del Cine o de l’Ordinari.
Jo no faré la història del Patronato. Em limitaré a contar-vos els records que tinc d’algunes activitats en què jo col·laborava quan encara era pràcticament una xiqueta. Em diuen que esta entitat ni depenia de la parròquia ni de l’ajuntament, i sé que els seus ingressos venien de les quotes dels socis. Ho sé perquè una vegada al mes la meua amiga Maria Pilar Franco Franco i jo eixíem a cobrar-les. Però hi havia més parelles de recaptadores. Crec que tots els socis no pagaven igual, que hi havia quotes distintes, segons les possibilitats de cadascú. L’encarregada era Encarnació Roca Climent. Anàvem a sa casa, al carrer del Ravalet, on després va estar la cafeteria Pepica, i arreplegàvem les matrius dels socis que havíem de visitar eixe dia. I, després de fer la volta, li tornàvem les matrius i els diners arreplegats eixe dia.
Vos estic parlant dels anys cinquanta del segle passat, quan jo tenia 10 o 12 anys. Castelló era un poble ric, però hi havia gent que passava molta necessitat. Si hi havia salut, el treball no solia faltar; i es podia viure dignament. Però un malalt a casa, sobretot si era el que duia el jornal, era una desgràcia per a tota la família. I per a tractar d’ajudar en estes situacions d’extrema necessitat, intervenia el Patronato.
Crec que els metges passaven la informació a don Federico, el qual confeccionava la llista setmanal i li la passava a la sinyo Vicenta Benetó Gallego, qui s’encarregava de fer la comanda de pa i pollastre i d’organitzar-ne la distribució. En això la sinyo Vicenta comptava amb la col·laboració de quatre o cinc parelles de xiquetes. La parella de la setmana anava, en primer lloc, a ca la sinyo Vicenta per la llista de famílies necessitades. Jo anava amb la meua amiga Pilar, neboda de don Federico. Després anàvem al forn d’Ismael, on la sinyo Adela Alegre ja tenia preparada una panera amb els nostres panets de cada dia. No sé per què, però el pa sempre era d’este forn.
En acabant anàvem al mercat, on hi havia tres parades que venien pollastre: la de Remedios Bixquert, la de la germana Rosario i la de Josefina. Allí arreplegàvem les racions de carn en una cistella, però cada setmana n’abastia una gallinera. Alguna vegada la carn era d’ànec, perquè la sinyo Vicentica Benetó criava ànecs i alguna vegada ella mateixa els matava i feia les racions.
I del mercat anàvem ja a fer el repartiment. De necessitats, n’hi havia per tot el poble, però recorde especialment les visites a una casa del carrer de Dalt i a una altra del carrer de Baix. Eren cases modestes, però no hi faltava la higiene i la pulcritud. A cada casa deixàvem les racions de pa i de pollastre i marxàvem. Recorde algun cas en què, en lloc de pollastre, hi havia corder o conill. No sé per què.
A nosaltres, ens deien les xiquetes de l’Hospital, perquè l’hospital, que es trobava al costat de l’ermita de Santa Bàrbara, era gestionat també pel Patronat. L’encarregada era Balbina. I recorde també la practicanta Pepica Aviñó. Allí hi hagué aparell de raigs X i allí es van fer per primera vegada al poble donacions de sang.
I, per acabar, parlaré del molí Cremat, ja desaparegut. L’amo, Tomàs Estruch, acollia allí famílies que no tenien casa. Estes famílies també rebien l’assistència del Patronato. Però nosaltres no dúiem les racions fins al molí, que ja es trobava fora del poble, sinó que les deixàvem al forn de Sauco, al carrer de Marià Benlliure. I allí les arreplegaven els beneficiaris.
El següent text va en requadre:
Visió i missió del Patronat de la Mare de Déu dels Dolors
[..] que todo aquello que en el campo de la beneficencia, de lo social y de la cultura no lo hagan las entidades oficiales, es campo y misión nuestra.
El Patronato, aunque con tal nombre adquirió personalidad jurídica en 1952, data de varios años antes, concretamente de 1940, en que nació como Junta de Beneficencia.
Los fundadores dotaron a Villanueva de Castellón de la mejor arma contra el desamor, pues le hicieron ofrenda de un instrumento de verdadera caridad, apoyo y promoción humana y cultural.
Lo que el Patronato ha hecho hasta ahora, incluso la totalidad de bienes patrimoniales adquirido todo es de nuestro pueblo y para mejora de Villanueva de Castellón.
Esperamos aportación de savia nueva. Los nuevos tiempos exigen también nueva orientación. El Patronato tiene unas cuantas cosas concretas que hacer: Guardería Infantil, Academia de Enseñanza Media y Profesional, y proseguir con la estupenda labor del crédito pecuario.
Mati Borja Talens
(José Sanz Lozano, pròleg a l’edició dels estatuts del Patronato de 1967)
Font: Article publicat en ‘El Miragall‘ de paper del mes d’abril de 2022.
