- INFORMACIÓ -

 

PUBLICITAT

Senc que en allò que s’acaba sempre neix alguna cosa nova. Estime la tardor perquè en esta mort anunciada hi ha una bella pau. (Manuel Julià).

La tardor ens aproxima als primers freds abans que arribe l’hivern, a ixe subtil canvi a la llum del capvespre, a la calfreda que ens produeix aquest lleuger buf d’airet fresc que sacseja els arbres que ja van canviant el to de les fulles. .. xicotets indicis a l’entorn que enuncien el fluir dels dies.

Sempre em va semblar una estació molt suggerent, bella i evocadora. Escric estes línies una vesprada trista de diumenge, gris, tempestuosa, ventosa, en què la lànguida llum devasta la meua vitalitat, la meua memòria i el meu entusiasme… I és que, la tardor produeix una inquietud que es filtra per qualsevol escletxa, com un vent que xiula misteriós i s’apropia de tot. Sons que ni tan sols s’agenollen davant la mort. Una tarda estranya, plena d’inseguretats, també d’oportunitats, però amb una emoció i una obligada necessitat d’observar el més quotidià: ixa llum de la vesprada entrant per la finestreta, el cant dels ocells, la caiguda de les fulles, la companyia i la calor de les persones que ja no hi són. Al principi els meus pensaments no estaven ordenats dins la meua ment, per alguna escletxa d’esta es colaven efímers records de temps ja llunyans, del que alguna vegada vaig ser, records amb la família, amb els amics… rostres que se’n van anar, altres que van desaparèixer pel camí i altres tan distanciats en el passat que ja no m’apenen però formen part del que va ser la meua existència.

Vaig eixir de la casa, allunyant-me del poble, recorrent un corriol que conduïa al bosc, caminant sense rumb, abstret, gairebé sense adonar-me del grasnit dels corbs i les cornelles, ni del toc de les campanes que des de dalt del campanar retrunyien per tota la serra…

El vent que transportava una fina pluja colpejava la meua cara però jo no feia cas. Embolicat per l’aroma del bosc, del terra mullat per la pluja barrejat amb l’alliberament de les espores de certs tipus de fongs i acompanyat del reclam del pit-roig i el trepador blau, vaig arribar a la xopera del riu. El brancatge dels pollancres es ruboritzava pel fred del capvespre. De la llunyania m’arribava el so de les esquelles d’algun ramat d’ovelles que encara no havia partit en transhumància, i quan ho facen la serra es quedarà sola i callada durant tot l’hivern esperant l’arribada de la primavera.

Caminava sobre un mantell de fulles pansides que cruixien al meu pas, mentre de lluny, un espès mantell de neu ocultava els cims que amb l’arrugat gris del cel mostraven el veritable semblant de la tardor, despullant-se d’ornaments i rendit gustós a l’erm hivern. A la mateixa ribera eixien els àlbers vermells, els pollancres grocs i els aurons taronja on el colorit de les seues fulles eren com un malenconiós comiat dels llargs dies d’estiu per recordar-nos que el ombrívol i fred hivern aguaitava a la cantonada. Passejar per estos llocs embolicats d’esta atmosfera tardorenca neta i fresca em produïa una sensació d’harmonia i recolliment. Un temps on el silenci i el color guanyaven la partida a les meues preocupacions.

Començava a bufar amb més força el vent i els meus pensaments volaven cap a una altra tardor, a la casa dels meus avis, on les tremoloses mans de la meua àvia removien la polpa del codony que bullia en una olla gran, això al costat de les castanyes al foc i els fruits secs omplien una olor especial l’estada. La seua vellesa donava una càlida serenitat que envoltava d’amor la meua joventut. Aquella va ser la seua darrera tardor, però no la del meu avi amb què encara vaig poder gaudir onze tardors més a la calor de la llum escoltant relats de temps passats.

I és cert que amb la tardor sempre ens arriba la malenconia, i al costat de la caiguda de les fulles que deixen nus els arbres afloren sentiments de tristesa, els quals amb el pas del temps hom aprèn a convertir-los en alegres i estimulants.

En estos dies necessite escriure amb més vehemència sobre el paper records de l’ahir, com el que em ve ara a la memòria, en què un clar i lluminós dia de tardor amb una activitat incessant de núvols blancs al cel blau, era al parc al costat dels meus pares, amb el meu abric llarg gris que ja no existeix al meu armari, intentant perseguir uns coloms, mentre ells romanien riallers, alegres per veure’m, amb aquells rostres d’eterna felicitat que ara només puc veure en unes fotografies ja groguenques i desgastades pels anys.

Però esta volta la malenconia apeness fa malbé les meues emocions, perquè després del pas dels meus passos i a través de les tardors, camine més fort, amb nous somnis a la butxaca, amb un nou abric de diferent color.

Mentrestant, va caient el dia i un mantell de boira va ocupant-ho tot al meu voltant, mire al llarg del cel rogenc que sembla reflectir-se en els càlids tons de les copes de l’arbreda. Un Gamarús ul·lula en el profund del bosc. Els lladrucs dels gossos, l’olor de llenya cremada i els mugits de les vaques als estables, em recorden que és hora de tornar a la casa, de tancar les finestres i buscar un racó al costat de la llar. Mirant el crepitar de les flamerades el meu pensament torna a volar a aquells anys de la meua infància, esta volta a la casa dels meus tíos, és el mes de novembre, acabada de recollir la collita de les olives que ells les preparaven, per després carregades amb el carro tirat per una mula, anar a vendre-les pels pobles propers, aquella aroma que desprenien a la casa barrejada amb la de les garrofes i les bales de palla amuntegades a l’estable sempre em tornen la nostàlgia d’aquells anys passats.

La boira fa que el temps vaja més a poc a poc. Quan un s’alça aïllat de la resta del món per esquerdes de densa boira, té la sensació que la vida s’ha aturat. El silenci ressona a les orelles, les presses s’aparquen i es contempla el no-res des de la malenconia. Les boires de la tardor, en definitiva, ens tornen a un temps antic en què el silenci guanya la partida al soroll i la introspecció desbanca el moviment perpetu i una mica esbojarrat que és el signe de la nostra època. Borja Olaizola).
Despullats de les fulles a la tardor, els arbres mostren a l’hivern siluetes nues de força impactant. Durant llargs segles han suportat vents i neus, i segueixen allà com si no hagués passat res.

Y así, poco a poco y sin darnos cuenta, alcanzamos el invierno. Mirando a través de la ventana mi corazón parece apagarse un poco mientras me invade una densa neblina cargada nuevamente de nostalgias infantiles, esta vez mis recuerdos viajan hasta mi colegio, una tarde de invierno, donde la escasa y mortecina luz que entraba tristemente por las ventanas bañaba la mesa del profesor y algunos pupitres. Al cerrar los ojos aun percibo el aroma de los libros, al maestro escribiendo en la pizarra, el sonido de la campana… esa escuela que me vió crecer y me enseñó el sentido de la vida.

I així, a poc a poc i sense adonar-nos, arribem a l’hivern. Mirant a través de la finestra el meu cor sembla apagar-se una mica mentre m’envaeix una densa boirina carregada novament de nostàlgies infantils, esta vegada els meus records viatgen fins a la meua escola, una tarda d’hivern, on l’escassa i esmorteïda llum que entrava tristament per les finestres banyava la taula del professor i alguns pupitres. En tancar els ulls encara perceb l’aroma dels llibres, el mestre escrivint a la pissarra, el so de la campana… aquella escola que em va veure créixer i em va ensenyar el sentit de la vida.

He regresado a mi viejo hogar
y he ido a mis montañas queridas.
Ya va llegando el otoño,
las hojas van cayendo lentas
como si estuvieran cansadas.
El cielo esta azul, de un añil profundo suave,
la temperatura va cambiando.
De la lejanía llega a intervalos
el mugido de reses que pastan en el campo.
Las hojas de verde azulado, grises, amarillas,
caen y un dulce silencio nos rodea,
sólo roto por unas abejas tardías
que zumban sobre las flores ya marchitas.
El paisaje ligeramente ondulado,
los árboles erguidos frente al aire
sutil fino y transparente.
Todo es severidad y grandiosidad,
el tiempo se va deslizando
en silencio, entre montañas grises
que pronto se cubrirán de nieve.
Pasan las horas, los minutos, segundos
y me siento diferente interiormente.
La luz, el color, los ruidos, el canto de los pájaros,
todo es especial en este tiempo.
Los años van pasando sobre mi
y extraño aquel paisaje,
tan bello, natural, con su aire sutil y fresco.
Y siento dentro de mi,
un dolor por lo perdido,
que se que nunca más va a volver
en mi vida ( Renė León).

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací