En la inoblidable pel·lícula Retorn al Futur, es plantejava un desig clàssic que ha estat, em sembla, una temptació escapista a l’ànim de moltes persones de totes les èpoques: tornar al passat; però no com a un simple observador, sinó amb la perillosa premissa que es podria corregir determinades circumstàncies que aconseguirien millorar el present o, potser més adient, modificar un futur que seria encara més incert a causa de la modificació ex profeso de les múltiples probabilitats.
En l’excel·lent sèrie de TVE1 El Ministerio del Tiempo, també es proposa de manera anàloga aquesta paradoxa espai-temporal, en què la irresistible temptació de canviar les coses del passat podria provocar canvis imprevistos en alterar nombrosos processos que desconeixem. Aquestos processos implicarien, entre altres aspectes, modificar de manera impredictible les circumstàncies vitals en l’existència de persones que, de manera més o menys determinant, s’hagueren creuat en la teua vida. Per recórrer al típic símil informàtic, pots empitjorar o destruir el funcionament de Windows si alteres algun dels processos ocults del sistema, tocant sense saber-ho on no deus: pura sinergia però en sentit negatiu. Jugar a ser Déu podria tindre conseqüències, fins i tot en termes tan hipotètics —és a dir, especulant al teu cap— com pilotar una màquina del temps sense mapes, brúixola ni GPS en direcció al teu passat.
Però, malgrat tot, per què fantasiem a vegades amb aquest dubtós privilegi, aquesta il·lusòria possibilitat de tornar arrere en el temps? Òbviament, tots faríem algunes coses d’una altra manera si tinguérem de nou aquesta opció —o no, qui sap—. Quan ja sabem que París era una festa, és a dir, en passat, sabem que quan algú assevera pomposament que no es penedeix de res en la vida és perquè és una persona molt jove, que encara no ha viscut el necessari per al revisionisme personal, o un neci en caiguda lliure o, més probablement, una persona poc honesta amb si mateixa, és a dir, cínica.
Així doncs, aquesta (super)vivència col·lectiva a la qual ens ha sotmés com a civilització un virus, l’omnipresent SARS-CoV-2, ha posat a prova el nostre instint de conservació com a espècie, però també ens ha fet reflexionar més com a individus, tant sobre el que ha estat una pandèmia com sobre què és el més important a la nostra pròpia vida.
Per això, després de donar-li moltes voltes, i fruit de no poques reflexions, redactaré un Decàleg vital personal. Un projecte de màxima de vida que em permeta, posem que dins de deu anys, un virtuós 2030, mirar-me a l’espill i no tornar a sentir la necessitat d’embarcar-me en una màquina del temps cap a no se sap on.
Com al màgic retrobament entre els mítics personatges de Retorn al Futur, Marty i Doc, que van tornar a veure’s trenta anys després, tal com van anunciar en la pel·lícula, exactament en la mateixa data. Va ocórrer en 2015. Van aparèixer en el mateix cotxe, un Delorean —ja veus tu, la fama que va obtindre després la marca— en un programa de la tele estatunidenca, on es van donar de la mà el món real i el món fictici, fent les delícies dels fans d’aquell mite del cel·luloide dels anys huitanta.
Probablement també la vida és una combinació de realitat i ficció, la concreció pràctica d’un somni —aparentment— quimèric, el seny de creure en la idea i crear l’objecte. Potser el més difícil, qui sap si l’esència de la felicitat, és aconseguir l’equilibri personal entre eixos dos grans pesos de la balança entre els límits dels quals sobreviu el jo: el que és i el que podria ser (el desig més íntim).
