Una freda i gelada vesprada del mes de gener, tornem a un dels dos corrals que el pastor té a la serra. Esta volta ens dirigim al que té a prop del camí que porta a la Fuente del Pino. El corral està enclavat al Peu-de-Monte de la serra, en una zona de secà plena de bancals d’oliveres i garrofers. A la vera: abundant aigua, aire, so d’esquil·les, agrupament d’ovelles i el balar de les mateixes. Res no escapa a esta estampa tan singular, a priori podria semblar simple, però si un s’atura està carregada d’històric significat. Ja l’any 570 aC. es coneix la cèlebre imatge del Moscòfor, procedent de l’art arcaic grec construït a la muntanya Hymettos: és un personatge portant un vedell sobre les seues espatlles i que simbolitza la imatge del Bon Pastor que en tot moment vigila i guarda el ramat.
Després d’abandonar les pastures properes a la població, ens endinsem primer per un ramal que ens porta directament al secà. Creuem un gran tros que travessa un barranc per escurçar el camí, i pujant uns metres per una xicoteta costera arribem, ja de nit, al corral. Al fons del bosc s’escolta al gamarús o caro com diuen ací a Navarrés. Ramon coneix algunes històries sobre aquest misteriós ocell nocturn. Més tard, a la calor del foc, m’explica: “en tiempos de mis abuelos había un pastor llamado Caro, éste invitó un día al Señor (Dios) a una cena, y el pastor en vez de ponerle un cabrito en el plato le puso un gato. Cuando se dispuso a comer el Señor dijo: “Si eres cabrito estate quietito, y si eres gatito blinca el platito” y salió un gato maullando (Ramón se ríe). Y entonces el Señor le dijo: “Caro eres y Caro serás, pero tus cabras ya no las encontrarás” y dicen que son las monteses, esas que van por ahí esbarriás (perdidas) y él (el pastor) es el pájaro ese, el Caro.“
I va haver-hi un altre pastor d’Ayora que s’anomenava “Paticas de Acero”, xicotet però que corria com un dimoni aquell home. Una nit estant de “majà1” amb el ramat de cabres blanques, un caro des de la copa d’un pi va començar a ulular (el Ramon comença a imitar el seu cant), i els mansos de pedra començaven a anar drets cap a on estava l’ocell, pensant que era el pastor qui els cridava, arrossegant també tot el ramat cap allà, una vegada les cabres sota el pi, l’ocell volava a un altre pi més lluny, portant-se al ramat de la maja, no deixant-les quietes en tota la nit” .
1 La “majá” es una expresió local que significa “passar la nit al ras amb les ovelles”.
EN LOS DUROS INVIERNOS…”y yo con el macho arrastrando ramas de pino a la puerta del corral porque estaba todo nevao, todo tapado de nieve, y al otro día con el garrote y un palo espolsando la nieve a los romeros para que se quedaran destapados y ellas (las ovejas) pegaban cuatro bocados, ¡No hemos padecido nada en esta vida!, ahora no, ahora si quieres, aunque este nevado y no puedan salir las ovejas, llamas por teléfono y tienes todo el pienso que quieras en la puerta: pienso, alfalfa, naranjas, de todo, pero antes no, antes ni había dinero ni facilidades, solo lo que daba el terreno,, recogiendo ramuchas de las oliveras, porque por aquí abajo había naranjos (se refiere a la huerta en Navarrés), pero allí arriba (en los montes del Caroig), no…y nosotros llevábamos la ramucha, hacíamos garbas y las poníamos colgadas en la cuadra. La rama de olivera es muy buena, mejor que la de naranjero, tiene más alimento…”.
Març de 2009
Passem a prop del Castell de Navarrés1, és un matí assolellat de primavera. Apeteix cercar els primers raigs solars després del dur hivern. Mentre les ovelles pasturen en un bancal perdut, el pastor aprofita per agafar espàrrecs, en aquesta època és quan més tendres estan. Ens aturem a l’ombra d’una olivera gran i vella. Poca gent és capaç de conviure harmònicament amb la natura com mostra Ramon i aquelles persones que diàriament transiten els senders rurals. Ningú com ells no és capaç d’escoltar amb atenció el batec d’una mare terra que sempre ha donat el millor per als fills dels homes.
Em parla de la “basquilla”, una malaltia que reclamava la constant atenció del pastor i que agafen les ovelles quan arriba la primavera i comencen a menjar massa les primeres herbes fresques amb les primeres calors. El remei per a això (moltes morien) era anar-se’n a la serra i posar-les a dieta fent que només mengessin l’herba més dura de la muntanya i en poca quantitat.
1 Situat en un xicotet esperó rocós que domina la llera del riu Xúquer i l’alçada del qual és de 380 m., anomenada Penya del Frare. Es tracta d’una construcció musulmana que més tard, a la Reconquesta, va ser aprofitada pels senyors feudals.
Cae la noche después de un duro día de pastoreo, las ovejas se retiran al corral a descansar, pues han sido conducidas a frescos pastos. Muy cerca, en un viejo muro, el mochuelo (Athene noctua) regresa a su posadero después de haber alimentado a sus polluelos en el viejo tronco de un algarrobo centenario, donde tiene su nido. Ramón también requiere su descanso, pero aun debe alimentar a unas cuantas gallinas que se amontonan en el corral. Las cría como siempre se ha hecho: panizo y cebada. Parece que en su círculo vital nada haya cambiado. Nada de alimentos químicos, él sabe lo que se come y lo hace a gusto: la gente hoy come muy mal, afirma. De repente se le ve con un par de huevos en las manos y afirma que hoy cenará una buena tortilla con espárragos que ha cogido en el campo.
Cau la nit després d’un dur dia de pasturatge, les ovelles es retiren al corral a descansar, ja que han estat… continuar llegint
