Castelló enmig d’una polèmica il·lustrada
L’abat Antonio Josef Cavanilles, incansable botànic, naturalista i viatger valencià del cercle il·lustrat de la cort de Carles III, va començar a recórrer Espanya —per manament reial— per a examinar els vegetals que hi creixien. L’edició de les Observaciones va acabar sent no solament una recopilació de l’herbari mediterrani valencià sinó també una geografia detallada de l’antic Regne de València, en la qual Cavanilles va prestar molta atenció a les terres de l’arròs, en especial a la Ribera del Xúquer.
El botànic comença l’estudi de l’impacte econòmic, demogràfic i sanitari del cultiu de l’arròs afirmant que «En todo el reyno se respira siempre un ayre puro, á excepción de los cortos marjales de Oropesa y arrozales de las Riberas del Xucar».
Cavanilles, reconegut enemic dels arrossars, es manifesta a favor del cultiu de l’arròs a la Ribera Baixa, pels beneficis que oferia el seu conreu, mentre condemnava la pràctica a la Ribera Alta, i en concret a Castelló. Denuncia la passió dels castellonencs per l’arròs: «La pasion al arroz llega aquí al exceso: quisiéranle tener dentro de sus casas, y lo harian si el sol y el agua pudiesen penetrar». I l’excés es paga: «En 1725 […] tenía Castelló 1800 almas, y actualmente 1.168 repartidas en 500 familias. Perdió no solamente 632 individuos, sino tambien los que componian las 134 familias forastera establecidas allí posteriormente». Els de Castelló «padecen tercianas […]. Viven poco y con miseria porque les falta la salud y la propiedad de lo que cultivan: Así consumen sus fuerzas y su vida para enriquecer á un corto número de propietarios que viven feura de la villa». S’esbalaïa Cavanilles «al contemplar tantos millares de individuos luchando con las calenturas y la muerte por vivir en sitios aguanosos».
Estes paraules de l’erudit dugueren l’il·lustrat castellonenc Vicent Ignasi Franco a refutar el verí de les tesis de Cavanilles. L’estima que professava al seu poble, l’amenaça contra el cultiu de l’arròs i una certa rancúnia i gelosia personal cap al botànic l’incitaren a replicar-lo amb arguments pertinents en diversos opuscles. D’entrada, afirma rotundament «que la influencia del cultivo del Arroz no es perjudicial á la salud, ni causa la muerte». Ans al contrari, es veuen «hombres robustos y de buen color». I exposa casos concrets: «Le mostraria yo en Castellon á Josef Carbonell de 75 años; á Joachin Roca de 77, ambos robustísimos; á Vicenta María Caldés de mas de 80, exerciendo por sí las funciones de Madre de familias, y otros muchos».
Segons Vicent I. Franco, la configuració geogràfica del nostre poble, el feia un lloc òptim per al cultiu de l’arròs, a les partides pròximes als rius Xúquer i Albaida. Algoleges, foies i altres espais naturals humits permetien aconseguir la producció d’arròs per fanecada més alta de tota la Ribera.
A més, qüestiona la fiabilitat de les dades demogràfiques de Cavanilles: «La Villa nueva de Castellon supone el Estado tenia 500 vecinos en el año 1730, y los mismos 500 en el año 1787. ¡Válgame Dios, que error tan enorme!»
A pesar de l’elevada taxa de mortalitat —majoritàriament infantil— durant el segle xviii, causada per la confluència de la guerra de Successió i la insalubritat dels arrossars, va haver-hi un notable augment de la població de Castelló en les dècades de 1730, 1740 i 1750. Segons Vicent Ribes, Castelló va créixer en aquelles dècades més del 250 per cent. Potser per això el nostre paisà Franco afirmava que «los pueblos de la Ribera Alta prefieren esta cosecha a toda otra producción de frutos» i «no siendo nocivo á la salud pública ni destructores de la población, són necessarios para el aumento de esta, y la subsistencia del prodigioso número de almas que pueblan el Reyno».
El nostre il·lustrat defensava el cultiu de la gramínia com a motor del flux migratori en busca dels beneficis de l’arròs, factor predominant del creiximent demògràfic de la vila. A més a més, es tractava del cultiu per excel·lència de Castelló i, per tant, la principal font econòmica local.
D’altra banda, l’obra erudita de Cavanilles constituïa una denúncia de les pèssimes condicions de vida dels camperols i l’endarreriment de les tècniques agrícoles, cosa que Vicent I. Franco ja havia fet anteriorment.Però ara la voluntat de contradir els escrits del botànic el dugué a canviar de parer i afirma que viuen en pau, sans i rics.
L’argumentari exposat per Vicent Ignasi sobre l’avantatjós i beneficiós cultiu de l’arròs i contra la seua perillositat denunciada en les Observaciones, presenta alguns punts febles, però en definitiva ve a dir que, amb la terra i l’aigua de què disposaven els castellonencs i sabent el que sabien llavors, l’arrossar era la seua font de riquesa primordial i a la qual no podien renunciar. Sobre ell pesava la realitat castellonenca i entenia que la prohibició dels arrossars tindriagrans conseqüències econòmiques i socials.
Una disputa en taules? Qui tenia raó? Resta en l’aire.
Dani Estornell Martínez
