Que visquen els nóvios! I els viudos i les viudes

Publicada en Levante-EMV, pàgina ‘Panorama’, en “Qüestió de llengua”, 09 de maig de 2022.

CN | Leo Giménez

Dilluns passat esta columneta es titulava «Novençans i fadrins» i em comprometia a seguir escrivint d’altres estats civils en un altre article. Ho faig hui perquè un lector, Voro, empleat de banca jubilat, m’impel·lix a escriure sobre els antics «amigats»/«amigades». Una denominació en desús, afortunadament, que tenia una connotació pejorativa.

«Amigar-se» és, diccionari en mà, ‘viure com a parella sense contraure matrimoni’, però actualment hi ha moltes parelles que hi conviuen sense casar-se, es casen després o mai, però mantenen una relació estable de parella, i ja no diem que viuen amigats, sinó «junts», «en parella» i altres denominacions.

El verb «amigar-se» i els noms «amigat»/«amigada», «amigats» feien referència, en molts casos, a unions de parelles en què u dels dos, o els dos, eren casats anteriorment amb un altre/a home o dona, i separats de fet, però no divorciats, perquè no existia el divorç. Com que tenia una certa connotació pejorativa, inclús ‘viure amigats’ era pecat, i ja no hi ha «necessitat» d’amigar-se en el sentit d’abans, eixos vocables han esdevingut obsolets, com els mateixos pecats, sortosament.

I una paraula usual en la parla valenciana, mai pecaminosa socialment, però sí herètica per a l’ortodòxia lingüística excloent, és «nóvio», però este és un vocable acceptat com a normatiu per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclòs en el Diccionari normatiu valencià, amb el significat de ‘persona que manté relacions amoroses amb una altra, sovint amb la intenció de casar-se o de conviure’, ‘persona que contrau matrimoni, o que n’acaba de contraure, durant el dia de la boda i els de la lluna de mel’, «Merxe és la nóvia del meu nebot, festegen des de fa un mes», «Visquen els nóvios!». És una paraula d’ús ben antic, que apareix en l’Spill, de Jaume Roig, en 1460, i en el Vita Christi, de sor Isabel de Villena, en 1497. I «nóvia» està documentada en 1410, en els Sermons de sant Vicent Ferrer. Han sigut emprades per autors de tots els segles des d’aleshores, com ara Pere Joan Porcar, Joaquim Aierdi, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Manuel Sanchis Guarner, Emili Casanova, Josep-Àngel Mas, Abelard Saragossà i Immaculada Cerdà, entre altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. Els vocables «nóvio» i «nóvia» els registren el Diccionari català-valencià-balear, el SALT antic, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la RACV. També els catalans Gran diccionari 62 i ésAdir. Hem tingut, lingüísticament, nóvios i nóvies a manta.

I el nom d’un estat civil gramaticalment mig purgat, però totalment normatiu també, és el de «viudo». A l’elitisme lingüístic no li agraden els «viudos», que són quatre gats, ni les viudes, encara que en són més. Preferix «vidu» i «vídua», que no n’hi ha cap en la parla valenciana.

Per exemple, els traductors informàtics del Salt.usu de la nostra Direcció General de Política Lingüística no coneixen les veus «viudo» i «viuda», com diem valencians i valencianes. I tampoc, «nóvio» ni «nóvia». Sí que coneixen les que no diem: «vidu», «vídua», «nuvi», «núvia». El món al revés.

Leo Giménez