És això el que Sant Benet demanava als monjos, quan al capítol 57 de la Regla, (que tracta dels artesans del monestir) ens posa en guàrdia perquè en la venda dels productes no ens guiem per l’avarícia, l’ambició, la cobdícia i el frau, tan freqüent en el món de la política i dels negocis.
Sant Benet ens demana que anem en compte per no caure en el desig innat de posseir, d’acumular i de guanyar més i més (i no d’una manera honesta) ja que ací es troba l’arrel de l’avarícia i de la cobdícia. És tan important aquest punt, que Sant Benet insisteix així en aquest capítol: “Si s’ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar, miren de no atrevir-se a fer cap frau” (RB 57:4). I també en el mateix capítol Sant Benet ens mana “Que en els preus no s’infiltre el mal de l’avarícia” (RB 57:7). I perquè els monjos visquem amb honradesa, sense caure en el vici dels diners, al capítol 4 de la Regla, quan Sant Benet ens dóna uns “instruments de les bones obres”, ens mana “no furtar” (RB 4,5), ja que la base de l’avarícia es troba en el furt, en la capacitat de robar.
Sant Benet, que coneixia l’interior dels hòmens, sabia que al nostre cor tots tenim aquell desig desordenat que ens porta a voler tindre més que els altres. I no precisament per camins basats en l’honestedat, el treball i la rectitud, sinó tot al contrari: per mitjans fraudulents, amb trampes i amb mentides. No és això el que està passat des de ja fa molt de temps en alguns polítics i hòmens de negocis? L’últim cas (conegut) ha estat el del rei emèrit, per aquell instint malsà d’acaparar i de posseir d’una manera desordenada i per mitjans deshonestos. I és que quan el cor està buit de sentiments, l’home l’ompli del desig de la riquesa. Ja ho diu també la Primera Carta de Sant Joan, quan condemna “l’ostentació de la riquesa” (1 Jo 2:16), com també el Salm 9, quan condemna l’impiu que “es glorieja de les seues ambicions”, el qui viu “àvid de diners” i el qui actua “ple de malediccions, d’enganys”, i el qui dissimula “conjurs i maleficis” (Ps 9:3,7). La Paraula de Déu també denuncia “els amics de males arts”, així com “els mentiders”, “l’home fals”, aquells que tenen uns llavis on “no hi ha sinceritat”, els qui “guarden al cor la intriga”, pel fet que “sota la seua llengua falaguera hi ha un sepulcre obert” (Ps 5)
El jesuïta Anthony de Mello, en el seu preciós llibre, “La pregària de la granota 2”, conta que un avar va enterrar el seu or al peu d’un arbre, al seu jardí. Cada setmana el desenterrava i el contemplava durant hores. Però un bon dia arribà un lladre, desenterrà l’or i se l’endugué. Quan l’avar anà a contemplar el seu tresor, tot el que trobà fou un forat buit. L’home començà a cridar de dolor, i tant i tant cridava, que els seus veïns anaren corrent per preguntar-li què li passava. I quan els ho va explicar, un d’ells li va preguntar: “Feies servir l’or per a alguna cosa?”. “No”, respongué l’avar. “Només me’l mirava cada setmana”. El seu veí li contestà: “Bé. Pel mateix preu pots continuar venint cada setmana i contemplar el forat”. I Anthony de Mello conclou així: “Quan un milionari mor i la gent pregunta: “Quant deu haver deixat?”, la resposta, naturalment, és: “Tot”. Encara que la resposta també pot ser: “No ha deixat res. Li ha estat llevat”. Com diu també Anthony de Mello, “Quan el pardal fa el niu en el bosc no ocupa més que una branca. Quan el cérvol sacia la seua set en el riu, no beu més que el que li cap a la panxa. Només nosaltres acumulem coses i més coses perquè tenim el cor buit”.
Davant la pobresa de tantes famílies, ¿no és un insult i una immoralitat el saqueig que el rei emèrit ha fet, amb l’únic desig d’enriquir-se il·lícitament?
