Aquestes són les paraules del nou arquebisbe de València, que demà dissabte dia 10 iniciarà el seu ministeri episcopal a la diòcesi de València. A la llarga entrevista que la periodista Esperança Camps li va fer fa uns dies a Quatretonda, el poble natal d’Enric Benavent, (Vilaweb, 1 de desembre de 2022), el nou arquebisbe parlava del seu futur a la seu valenciana, la seu que ocupà fa segles el gran bisbe Sant Tomàs de Villanueva.
L’entrevista, a la casa que va ser dels iaios del nou arquebisbe, una casa que ell ha transformat de forma modesta i funcional, Enric Benavent repassava molts i diversos temes, com la seua vocació, ja des de xiquet, les immatriculacions, l’envelliment del clergat i la disminució de candidats al presbiterat, la pederàstia, la normalització del valencià a l’Església, el “Procés”…
Davant la pregunta d’Esperança Camps sobre l’expectació que ha causat, en amplis sectors de la societat valenciana el seu nomenament, l’arquebisbe Benavent responia que la viu “amb una miqueta de por”, pel fet que “sempre que algú desperta expectatives, té la por que finalment no es complisquen”.
Pel que respecta a la llengua pròpia del País Valencià, tants anys marginada als nostres temples pels mateixos capellans, l’arquebisbe Enric (el primer arquebisbe valencianoparlant en molts i molts anys), responia que ell és “de Quatretonda i ací tots parlem valencià. És la nostra manera d’expressar-nos i és la nostra manera de parlar entre nosaltres. Per això és la llengua en què normalment m’expresse”. L’arquebisbe electe de València recordava que en els seus anys de bisbe auxiliar “anava pels pobles i predicava moltes vegades en valencià”. Per això en aquesta entrevista afirmava, en relació a nostra llengua a l’Església, que “si ens deixen treballar en pau, es notarà la presència d’un bisbe que parla valencià”, per així normalitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer, tants i tants anys prohibida als nostres temples. I és que, com reconeix l’arquebisbe Benavent, “els últims sínodes de l’Església de València ha expressat aquest desig”. I malgrat tot, el valencià ha estat marginat de l’Església valenciana. L’arquebisbe reconeix, en relació a la llengua dels valencians, que “hem d’arribar a punts d’acord” per a “fer les coses amb normalitat”.
Per al arquebisbe Enric, el seu poble, Quatretonda, és per a ell un lloc de descans i per això visita regularment la seua localitat natal on viu la seua família: “Puc caminar per la serra” i trobar-me amb els meus amics: “Al poble intentem ser una família normal i senzilla”.
L’arquebisbe parla també de la seua vocació, clara des que era un xiquet, ja que entrà al Seminari de València amb deu anys: “Aviat vaig manifestar el meu desig de ser capellà”. I parlant de la fidelitat a la vocació rebuda i dels preveres que s’han secularitzat, recorda que dels “meus companys de Seminari, cap d’ells ho ha deixat”.
L’arquebisbe Enric afirmava el gran record que té de la diòcesi de Tortosa, “una diòcesi singular que té territori a la comarca dels Ports i del Maestrat i en les terres de l’Ebre”. L’arquebisbe Enric recordava a l’entrevista que el riu Sénia, entre Catalunya i el País Valencià, “no és pròpiament una frontera. Entre els pobles del nord i del sud del Sénia, hi ha una unitat humana, una unitat religiosa, una unitat familiar de relacions humanes y culturals que fa que ningú no se senta estrany”.
A la pregunta de la periodista sobre si ja ha parlat amb el president del País Valencià, Ximo Puig (nascut a Morella i per això mateix de la diòcesi de Tortosa,) l’arquebisbe Enric diu que encara no ha parlat amb ell, i recorda que “els capellans que han treballat en els Ports o són d’allà , tenen molt bona relació amb el president Puig”.
En relació al seu nou servei pastoral a la diòcesi de València, l’arquebisbe Benavent afirma que coneix “els sacerdots, però en nou anys i mig” (que ha estat a Tortosa), “les circumstàncies canvien”. També parla a l’entrevista de les vocacions al ministeri ordenat i l’envelliment del clergat.
L’arquebisbe afirma que l’Església “sempre ha proposat un ideal de vida cristiana”. I en relació a la pederàstia al si de l’Església, el nou arquebisbe de València afirma que aquest problema “és un drama de la societat, no només de l’Església”. I per això diu que “l’Església ha de ser un lloc segur on els menors puguen viure la fe. No pot ser que un lloc que ha de servir per a portar-los a Déu, siga un lloc que els acabe portant a un infern existencial”. L’arquebisbe Enric afirma, també en relació a aquest tema, que “a l’Església som conscients que l‘encobriment només porta més sofriment”.
A la pregunta sobre com es presenta a València, l’arquebisbe Enric afirma que “la meua manera d’actuar és anunciar l‘Evangeli i proclamar els valors cristians de manera democràtica i lliure”. Per això l’arquebisbe diu que es presenta davant el poble de Déu que el papa li ha confiat, “estimant-lo, estimant la societat i anunciant l’Evangeli”. I que arriba a València “amb ganes de millorar, encara que primer s’ha de veure que es pot millorar”.
I sobre política i les homilies d’alguns capellans que “orienten” o encara més, influeixen el vot a les eleccions, l’arquebisbe Enric diu que “els capellans no poden demanar obertament el vot quan hi ha eleccions”. I per això diu que un bisbe “ha de manifestar una actitud de respecte a la llibertat de tothom”.
I pel que es refereix al seus models de bisbes, Enric Benavent és molt clar: “Josep Vilaplana”, que és el bisbe emèrit de Huelva, un bisbe, certament amb olor a ovella i “Agustí Cortés”, actualment bisbe de Sant Feliu de Llobregat, un pastor proper, senzill i estimat pels sacerdots, les religioses i els laics d’aquesta diòcesi.
Com deia recentment en un article l’amic Sal·lus Gomar, “Enric Benavent té una bona formació filosòfica i teològica, és autor d’alguns llibres de Teologia, té una reputació destacada en Teologia a Espanya. Segurament és l’arquebisbe de València que més preparació intel·lectual te de tot el segle XX i el que portem del XXI”. I Sal·lus Gomar deia també: “No només és una persona íntegra i honesta, a més de tindre una excel·lent competència lingüística en valencià, sinó que fins ara ha estimat la nostra llengua i l’ha fet servir d’habitud, amb normalitat”.
El nou arquebisbe de València hauria de dialogar de seguida amb filòlegs, i deixar-se ajudar, per l’AVL, el Fòrum Cristianisme i Món d’avui, el Grup Cristià del Dissabte i amb els responsables de les revistes Saó i Cresol
Som molts els qui demà, en iniciar el seu ministeri episcopal al servei de la diòcesi de València, acollirem amb alegria l’arquebisbe Enric i a més, l’acompanyarem en la pregària, perquè siga el pare i el pastor (amb olor a ovelles) que necessitem els cristians valencians. D’ell esperem que done un nou impuls a questa Església diocesana i perquè d’una vegada per totes, la llengua de Sant Vicent Ferrer, tants i tants anys proscrita dels nostres temples, s’utilitze amb naturalitat i amb normalitat, per tal de poder celebrar la nostra fe.
Demà, en la vigília del diumenge “Gaudete”, serem molts els qui rebrem amb alegria el nostre arquebisbe, en el seu inici (no m’agrada el terme “prendre possessió”) del seu ministeri episcopal. Per això l’encomanarem a la Mare de Déu dels Desemparats i a la Mare de Déu del Puig, perquè siga sol·lícit pels desemparats i pels marginats de la nostra diòcesi. I perquè amb el seu mestratge i el seu exemple, ens ajude i ens acompanye a viure la nostra fe, per tal de ser testimonis del Senyor Ressuscitat.
