Procés tradicional de cultiu del arròs. 4ª part.
La Trilla
Si l’arròs anava a l’era, que era el més habitual, s’encarregaven els animals o els carros de transportar-lo, feina anomenada “garbejar”. Arribades les garbes al sequer, les deslligaven formant un cercle, una tongada damunt de l’altra. Allí es procedia a trillar o “batre” l’arròs. El trillat consistia a separar el gra d’arròs de l’espiga.
Pujaven els animals damunt de les garbes ja soltes, mentre un home, situat al centre del cercle manava del ramal de l’animal que anava pegant-li voltes xafant l’arròs i fent-lo soltar de les espigues. Ho feien després els homes, primer utilitzant un “trill” tirat per animals, una espècie de taula patí amb la part baixa plena de llesques de pedra de quars , i després amb “forcalls” voltejant les espigues d’arròs perquè el gra es deixés anar.
Un últim procés consistia en enlairar la palla amb unes pales de fusta, això sí, quan bufava el vent, la “aventa” de l’arròs, amb la finalitat de separar els grans bons de les xicotetes palletes que podien haver quedat. Quanta pols hi ha a l’era!. La pala de “ventar” està formada per una làmina de fusta rectangular, amb una certa concavitat, unida a un mànec bastant llarg.
En canvi la pala utilitzada en la mineria o la construcció és de fulla metàl·lica. Cal remarcar que la pala i el mànec estan fets d’una sola peça.
A la fi del S.XIX la introducció de la trilladora a vapor va evitar tot aquest treball de trillar i aventar ja que la mateixa realitzava tot aquest procés. En els anys 40 la utilització del gasoil com a font d’energia va permetre la utilització de trilladores mòbils que es desplaçaven fins als “sequers” i allí mateix trillaven l’arròs.
Finalitzat el viatge a la trilladora, llançaven les garbes damunt de ella i, de tornada a fer el mateix.
El més dolent era per descarregar, ja que anaven descalços i abundaven les espigues d’arròs en la zona de la trilladora.
Aquestes acabaven fent-los sangrar les tendres molles de les plantes dels peus. Semblaven llimes polint els dits.
Les ùltimes eres a Castelló encara podem trovar-les dedicades a diferents usos. L’era de la Cooperativa (Magatzem d’abonos), la trilladora de Llagaria (Casa de descans), la trilladora d’Aznar (Casa de descans), la trilladora D’Alandes (Vivenda i negoci de piscines).
L’Assecat i Emmagatzemat
Després del trillat venia el procés d’assecat de l’arròs. L’assecat de l’arròs es feia escampat-lo mitjançant un ‘rascle’ al llarg de tota l’era. Amb una “llauradora” de fusta es feien solcs a la superfície estesa d’arròs de manera que els rajos del sol pegaren sobre una superfície d’exposició major.
La llauradora es passava en diferents adreces al llarg del dia girant el gra per permetre un bon assecat. Quan es feia de nit l’amuntonaven amb el tiràs de mà per evitar que la rosada el banyara i, l’endemà tornaven a escampar-lo fins que era sec per guardar-lo.
Un dia assolellat amb vent sec de ponent podia ser suficient per assecar l’arròs. Una vegada assecat s’amuntonava en munts grans mitjançant el tiràs o “traílla” que era tirada per una cavallería. Després d’amuntonar l’arròs ja podia ser recollit i emmagatzemat en un graner.
Quan ja era sec el posaven en sacs de tela o de jute i se’ls enduien a casa i, cada vegada que els feia falta per cuinar, calculaven la quantitat i el picaven amb grans morters de pedra massissa colpejats per una massa amb clauets arredonits en la base que posseïa un llarg mànec per poder imprimir-li major força (totes les cases del poble en disposaven).
Faltava moldre’l-lo (eliminar el pallús) per deixar nu el gra. Una gran part d’agricultors utilitzaven com a graners la part superior de les seves pròpies cases (cambres).
L’arròs era transportat fins a allí en sacs des de l’era. Per pujar-ho a les cambres podia utilitzar-se els serveis d’una colla de carregadors.
Una altra alternativa era vendre part de la collita directament des de l’era. És molt important l’assecat de l’arròs perquè de no assecar-se bé podria produir-se un procés de fermentació que compactaria l’arròs espatllant-ho. Si això ocorria calia escampar-ho de nou per ventilar-ho, assecant-ho de nou.
A Castellò, la Cooperativa montà a l’era una gran trilladora modèrna i un sequer artificial de gasoil per a poder assecar l’arròs quant la pluja ho feia impossible al aire lliure, procès que era car, però podia salvar la collita.
Si el trasllat de l’arròs per al seu emmagatzematge, després d’amuntonar-ho, no era possible es procedia a tapar-ho amb lones per evitar que si plovia es mullés, evitant aquest procés de fermentació.
Durant tot aquest procés l’agricultor seleccionava el millor arròs per utilitzar-ho en la “barrejà” de la collita de l’any següent. Al llarg de l’any la resta de l’arròs es venia, a excepció d’una part, el “contingent”, que es destinava al sindicat arrosser.
El contingent era una espècie d’impost que cobrava l’estat a través d’aquest sindicat. A la postguerra, fins als anys cinquanta que se retirà la targeta de racionament, l’estat intervenia tota la collita i ningú no podia comprar-ne si no era d’estraperlo, un negoci il·legal, perillós per als estraperlistes i car per al client. El cobrament del contingent no es va eliminar fins a ben entrats els anys setanta.
El Mòlt
El procés d’eliminació del pallús també era dut a terme per alguns molins. L’últim procés perquè l’arròs arribe al públic i siga apte per al consum és moldre’l-lo.
Moldre l’arròs consisteix a separar la pela del gra. Una vegada retirada la pela, queda un gra d’un cert color marró. Aquest gra és el denominat avui dia arròs integral.
A aquest gra encara se li ha de llevar una primera capa que encara que té moltes vitamines també conté molt midó. Una vegada polit aquest gra ja obtenim aquest gra d’arròs de color blanc que es ven per al consum.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
