Considerat un personatge llegendari, l’ancestral figura de l’home del sac té les seues arrels en tradicions orals atàviques, quasi de manera universal. En altres latituds és el sacamantecas, el coco, etc., però en tot cas el concepte és el mateix: un home s’endú els xiquets i xiquetes aprofitant la foscor còmplice de la nit. L’home del sac és, clar, un personatge fictici… o no?
Va passar fa unes setmanes a Lardero (La Rioja) i, malgrat que és un assumpte que sobrevola l’imaginari col·lectiu —sobretot pel que fa als pares—, és un tema delicat que ens costa afrontar com a societat. Un xiquet de nou anys s’hi va trobar pràcticament mort en els braços d’un individu que estava en llibertat condicional, amb antecedents penals per assassinat, violació i pederàstia. Si fora un execrable fet aïllat, tots ens duríem les mans al cap, faríem l’inevitable juí social paral·lel i assumiríem que només hi ha un culpable, al que qualificaríem amb lletjos improperis: eixa mala bèstia, potser malalta, no sap viure en societat; mala sort, i a altra cosa. Però, malauradament, no és així. Es tracta d’una situació lamentablement freqüent, i no és una malaltia exclusiva de la nostra època, no.
Aquests dies torna a ser notícia el cas de les xiquetes d’Alcàsser —alguna vegada ha deixat de ser notícia?—. Fa vint-i-nou anys el que va ocórrer a Alcàsser va sembrar una inèdita paranoia social, fent de la desconfiança al carrer una constant en el dia a dia de les famílies valencianes. La pederàstia, la violència de gènere i el sadisme més cruel de vàries persones van posar en jaque a la societat de l’època, fins al punt que un cronista, després de llegir l’esgarrifós sumari del cas, va concloure de manera molt eloqüent: el mal està entre nosaltres.
A més a més, no podem obviar tampoc l’aclaparadora quantitat de casos d’abús de menors en àmbits concrets de l’església —tot i que la Conferència Episcopal no sembla que vulga assabentar-se’n—, per la qual cosa és fàcil deduir que la pedofília és un mal disseminat per tot arreu. Ara bé, malgrat la radiografia social del problema, cal buscar solucions, probablement més severes que les actuals, perquè resignar-se equival a assumir de braços plegats que n’hi haurà més víctimes.
Molt sovint, l’actualitat torna a obrir-nos els ulls amb la inquietant notícia que un xiquet o una xiqueta ha desaparegut del mapa sense deixar rastre i, a diferència de fa unes dècades, no tardem massa a assabentar-nos-en. El pànic dels pares queda retractat en una freda i asèptica ressenya de la secció de successos d’eixa premsa escrita que, amb un to formal i tradicional, està cada vegada més lluny de l’atenció dels lectors més joves. Actualment, hi ha altres termòmetres socials més precisos per a mesurar què interessa a la gent al moment i, de fet, són els nous mitjans de la immediatesa (des)informativa, com ara Facebook o Twitter, on es virilitza ipso facto l’avís de recerca del menor. Atesa la rapidesa amb què els usuaris comparteixen la notícia, s’hi pot sentir la solidaritat, l’empatia amb una família que està passant per una terrible situació i, en definitiva, l’interés sincer de la gent per col·laborar activament en què aparega el xiquet.
I què pensa la gent del carrer —la majoria silenciosa però tangible— quan torna a desaparéixer un xiquet o una xiqueta? Què opina el teu veí, la caixera del súper o el cambrer que et serveix el café quan veuen qüestionar la utilitat de la condemna permanent revisable en les tertúlies de la tele o la ràdio? Els discursos més progressistes advoquen per derogar-la, reivindicant la legítima capacitat de reinserció del reu, i confiant en un —massa optimista— perdó social; per contra, les posicions més conservadores assumeixen que aquesta situació ideal s’estrella contra el mur de la realitat quan els pederastes, després de passar una temporada en presó, tornen al carrer.
Així, fan falta recursos útils que possibiliten solucions amb resultats, perquè una societat decent no pot permetre ni assumir l’abús o la mort d’un sol xiquet o xiqueta més.
El temps ho dirà, però la presó permanent revisable sembla que només serveix —i no és poc— per a fer justícia a les famílies de les víctimes i, en general, com una vàlvula d’escapament per a una societat que necessita respostes punitives severes a delictes tan greus. Però realment acaba amb el problema, serveix per a prevenir-lo? Ha reduït els nous casos?
Si no trobem la manera de combatre’l entre tots, acabarà manifestant-se la cara social més lletja, la dels ciutadans que es prenen la ‘justícia’ de la seua mà, els més proactius, els que no poden quedar-se de braços plegats davant de la ira, la desesperació o el pànic (ja estava escrita la darrera frase quan va eixir la notícia d’un fill que, desesperat, va matar son pare perquè aquest abusava de la neta).
Quina alternativa eficaç tenim els pares i la societat en general davant la conducta delictiva d’aquests individus? Si la justícia, l’educació o la reinserció psicosocial no hi funcionen, què fem? Ens resignem? Si no disposem d’una vacuna eficaç que puga prevenir el mal de la pederàstia o la violència vicària (quan els pares fan mal als fills per maltractar indirectament a l’exparella), és perfectament comprensible —o fins i tot legítima— la necessitat de protegir-se. Potser cada vegada més pares i mares acabaran elaborant un registre preventiu de possibles veïns pederastes, mitjançant la immediatesa que ens brinda la tecnologia actual de les xarxes socials.
En altres èpoques més obscures, amb recursos de comunicació més limitats no se’n podia prevenir amb temps la visita de l’home del sac. Però ara és diferent: si utilitzem WhatsApp, Telegram, Facebook o altres recursos de missatgeria instantània amb trellat i intel·ligència, si vigilem amb antelació, el frenarem. Ara bé, sempre hi ha un preu: el risc d’estigmatitzar una persona que ha eixit de la presó o que ha estat assenyalada per alguna imputació, inclús posaríem en risc la fràgil presumpció d’innocència. Amb tot, tenim altres solucions llevat de quedar-nos de braços plegats esperant més víctimes?
