Amb sorpresa i amb tristesa he sabut que el diumenge passat va morir l’amic Pere Riutort i Mestre, pedagog, filòleg i lingüista, catedràtic de Didàctica de la Llengua a la Universitat de València, autor del “Llibre del Poble de Déu” i prevere capdavanter en la introducció de la nostra llengua a l’Església.
L’amic Pere Riutort, que va nàixer a Petra el 1935, a l’illa germana de Mallorca, de menut va formar part de l’Escolania del Santuari de la Mare de Déu del Lluc, “els blauets” i va pertànyer a la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.
Vaig conèixer el P. Riutort l’any 1974, quan, amb motiu dels meus estudis a la Universitat, vaig entrar a formar part de l’associació la Paraula Cristiana, amb els enyorats Francesc de Borja Banyuls, Ramon Haro, Robert Moròder, Vicent Badia Marín, Joaquim Meneu, Cristòfor Aguado…
Els membres de la Paraula Cristiana, que treballàvem per la normalització del valencià a l’Església, ens reuníem a la Casa Professa de la Companyia de Jesús, al carrer de la Sénia, 10 del Cap i Casal del País Valencià. Uns anys més tard passàrem a reunir-nos al carrer dels Jofrens, al costat de la plaça Rodona.
Un any abans de viure jo a València, concretament el 14 de maig de 1973, l’arquebisbe de València, José Mª García Lahiguera, va crear la Comissió Interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla. Aquesta comissió estava formada per entesos en llengua com Francesc de Borja Moll, Francesc Ferrer Pastor, Avel·lí Flors, Pere Riutort, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor, i també liturgistes com Pere Llabrés. I també per altres membres que pertanyien al secessionisme lingüístic. Per això encara no sé com l’arquebisbe García Lahiguera els va incloure a la comissió. Amb tot, el P. Pere Riutort, per la seua vàlua, va ser nomenat president de la comissió, per decret de l’arquebisbe de València del 18 d’octubre de 1973.
El fruit dels treballs d’aquesta comissió va ser la publicació del “Llibre del Poble de Déu”, obra preparada bàsicament pel P. Riutort, amb l’aprovació de tots els bisbes del País Valencià.
Va ser el 9 d’Octubre de 1974, aniversari de la Dedicació de la catedral de València, quan va tindre lloc la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del “Llibre del Poble de Déu”, el missal dominical i festiu preparat, com he dit abans, pel P. Pere Riutort i editat per Gorg. Aquell 9 d’octubre de 1974, l’arquebisbe de València, José Mª Garcia Lahiguera, juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i José Gea, i els bisbes Pablo Barrachina, d’Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el “Llibre del Poble de Déu”. Els cinc bisbes, en el text que firmaven, desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla a l’Església, portara “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Els bisbes valencians afegien encara: “Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals”.
El “Llibre del Poble de Déu” conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l’Ordinari de la missa, Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió Religiosa, la litúrgia dels Difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de xiquets i “de reconciliació”, així com pregàries en família, en grup i individuals.
Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians declaraven aquesta obra, “apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes”.
Els textos litúrgics del “Llibre del Poble de Déu”, eren una adaptació per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, aprovada pels bisbes respectius i realitzada per la Comissió Interdiocesana corresponent.
Desgraciadament, tant el P. Riutort com els capellans valencians que utilitzaren aquests textos, van ser atacats i insultats. I el més greu: els bisbes que van aprovar el “Llibre del Poble de Déu”, llevat del bisbe Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb-Castelló, mai no el van fer seu.
Cal recordar que per fer possible la publicació i edició del “Llibre del Poble de Déu”, Pere Riutort hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca.
Pere Riutort, un home apassionat per la llengua i per l’Evangeli, era un capellà que estimava la nostra, cosa que no passa en la majoria de capellans valencians, que amb els bisbes (els d’ara i els d’abans), la continuen arraconant i marginant.
Pere Riutort hagué de suportar la infàmia i els insults (i fins i tot l’agressió física), d’aquells que odiaven la nostra llengua i que, sense cap mena de vergonya ni de respecte, interrompien a crits les misses que es feien en valencià, davant la passivitat dels bisbes valencians (a excepció del bisbe Cases Deordal) i de les autoritats polítiques.
El “Llibre del Poble de Déu”, tot i que va ser aprovat pels bisbes del País Valencià, no va ser assumit per aquests bisbes, a excepció del bisbe de Sogorb-Castelló. I en compte de recolzar l’amic Pere Riutort, aquests bisbes el van deixa sol davant els atacs que va rebre, amb una campanya perfectament orquestrada per un diari de València, la directora del qual assenyalava el P. Riutort en la seua columna periodística, mentre uns altres l’agredien.
L’última vegada que vaig vore el P. Pere Riutort (que venia a Montserrat de tant en tant), va ser a l’enterrament de mon pare, el 4 de juny de 2012. Ell mateix va voler acompanyar les despulles de mon pare fins al cementeri i fer una pregària en el moment de posar el taüt al nínxol.
47 anys després de ser aprovat el “Llibre del Poble de Déu”, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, a diferència d’altres comunitats lingüístiques acollides i respectades.
Desgraciadament, en ple segle XXI, al País Valencià, la gran majoria dels rectors continuen discriminant la nostra llengua. L’amic Francesc Jordà em contà aquesta anècdota que denota el desinterès (i el menyspreu) del clergat valencià pel valencià: quan batejaren la seua filla, i ell i la seua dona demanaren al rector que el bateig fóra en valencià. “Cap problema”, els digué ell. La sorpresa va ser quan, enmig de la celebració, el rector els digué que “ara anem a resar el Padre Nuestro en castellà perquè el puga resar tot el món” (?) ¿Aquell rector creia que tot el món resa en castellà? L’amic Francesc, la dona i els padrins li digueren que no, que el Pare Nostre s’havia de resar en valencià que era la llengua que entenien i parlaven els pares de la xiqueta que era batejada, la llengua dels padrins, dels amics i de tota la gent que participava en la celebració. I el Padre Nuestro es va resar en valencià!! Aquesta és la manera de reivindicar la nostra llengua i no claudicant davant d’aquells que es pensen que “tot el món resa en castellà”!! ¿Que Déu no entén el valencià? ¿Encara haurem de sentir el “hable usted en cristiano”?
Fa uns anys, en unes declaracions, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia que “s’ha d’evangelitzar la cultura”. Però quan inculturarem l’Evangeli en la llengua del nostre País? ¿Quan farem que l’Evangeli puga proclamar-se en valencià, amb tota normalitat, quan s’anuncia en coreà, nàmbia o xinès?
El 28 d’agost de 2014, el papa Francesc deia: “Crist no anul·la les cultures”. ¿I per què l’Església del País Valencià continua ignorant (i anul·lant) la cultura dels valencians?
Per això els bisbes del País Valencià haurien de retre un homenatge públic al P. Riutort i reconèixer-li la tasca que va fer per introduir la nostra llengua a la litúrgia. I també haurien de demanar perdó públicament, pel menyspreu que mostraren els seus predecessor (llevat del bisbe Cases) i ells mateixos, en no valorar i agrair el treball del P. Riutort a favor de la nostra llengua.
