Ahir vaig llegir que la ministra de Transició Ecològica francesa Elisabeth Borne havia anunciat un pla de 20 milions d’euros, per a què “la bicicleta sea la pequeña reina del desconfinamiento“. Una part d’aquesta quantitat serà destinada a les persones que es desplacen en bicicleta al seu lloc de treball. Esta notícia va fer plantejar-me la pregunta de quines mesures podíem adoptar nosaltres en l’àmbit local.
Castelló és un dels pobles de la Ribera en el que la seua gent més utilitza la bicicleta en els seus desplaçaments quotidians. Fa uns anys, la Diputació de València ens va fer una auditoria ambiental. En una de les conclusions a les quals va arribar, la del punt 4.5.2 que parlava sobre la mobilitat interurbana, es deia:
“Más allá de las motivaciones usuales, referentes a la conveniencia de utilizar medios de desplazamiento no motorizados, y que se encuentran en la casuística normal que se da en casi todos los términos municipales, nos encontramos con un fenómeno real, singular y poco común en las poblaciones de la Comunidad Valenciana. Se trata de que la población de Villanueva de Castellón todavía mantiene muy arraigado el hábito del uso de la bicicleta para sus desplazamientos cotidianos, y en todos los espectros de la población: mujeres y hombres para ir a trabajar, para ir a recoger a los niños al colegio, a comprar, ir al centro de salud, jubilados para desplazarse en sus actividades o ir al campo, y un largo etcétera. Incluso el Ayuntamiento dispone de su bicicleta oficial para el reparto de correo, notificaciones, etc. La bicicleta forma parte del paisaje urbano que caracteriza a la población”.
En aquests moments estem passant la crisi del coronavirus i gràcies a ella hem reduït considerablement el nivell de contaminació atmosfèrica però quan acabe tot açò, hem de continuar apostant per la mobilitat sostenible si no volem que una de les pròximes crisis siga la del canvi climàtic. Tots estem d’acord en el fet que l’ús de la bicicleta com a eina de mobilitat contribueix a millorar la qualitat de vida, és saludable i té nombrosos avantatges tant per a l’individu com per a la societat. La bicicleta és un mitjà silenciós, ecològic, assequible i sostenible que millora la cohesió social i ofereix independència i llibertat.
En els últims anys, des de l’Ajuntament de Castelló s’han dut a terme alguns projectes per fomentar encara més el seu ús entre els castellonencs. Han col·locat aparcaments de bicis en edificis públics i centres educatius, han promogut el dia de la bicicleta, han convertit en zona de vianants alguns carrers i han limitat la velocitat a 30 quilòmetres per hora en tot el poble per augmentar la seguretat de vianants i ciclistes i reduir el soroll ambiental. Tot açò està molt bé però jo propose fer un pas més. Per què no som el primer poble de tot el País Valencià en crear una xarxa local de carrils bicis? Que opineu de la possibilitat de poder desplaçar-se en bicicleta, per motius laborals o d’oci (esportius i turístics), a tots els pobles del nostre voltant per carrils bici o camins rurals amb seguretat i sense tocar cap carretera? El terme de Castelló té una barrera artificial a l’oest com és l’autovia A-7 i una barrera natural al nord com és el riu Xúquer però pense que amb una inversió mínima seria possible realitzar-ho.
Únicament caldria posar cartells indicadors de la ruta i la distància, senyalitzacions verticals de limitació de velocitat per als vehicles motoritzats en alguns trams i senyalitzacions horitzontals (dibuix d’una bicicleta en el paviment cada x metres).
Esta és la meua proposta:
Santjoanet, Senyera i “Videca”. Ja tenim el carril bici fet.
Polígon industrial. Es podria anar pel camí de Santa Ana (o per davant de l’antiga fàbrica de paper) i després desviar-se a la dreta pel camí de la Sèquia Escalona o pel camí Carboners, passant per davant dels motors de Serreta Utxera i Altos Riegos.
Beneixida, Alcàntera i Càrcer. Des del polígon aniríem a buscar l’antic port de Càrcer (via de servei de l’A-7), creuaríem l’autovia pel pont i ja estaríem en Beneixida. Existeix un altre trajecte també per la via de servei i és travessar l’autovia a través del túnel que existeix pujant el port. Quan passarem el túnel, giraríem a la dreta i arribaríem a Beneixida. Des de Beneixida, per un camí que va paral·lel a la Sèquia Escalona, aniríem a Alcàntera i Càrcer. Una altra possibilitat d’anar a Alcàntera i Càrcer és pel camí de la Senda de la Vall fins al poble vell de Beneixida passant per davall del pont de l’autovia que creua el Xúquer.
La Llosa de Ranes. Pel camí de Santa Ana fins al balneari i un poc més amunt agarrar el desviament a l’esquerre que baixa al poble. És un trajecte molt exigent. Existeix una altra ruta més fàcil per la Font Amarga però menys segura ja que el camí acaba en la carretera CV-563 i hauríem de fer uns quilòmetres per esta carretera que no té vorals fins a la Llosa.
La Pobla Llarga. Pel camí vell de La Pobla que ix des de la Cooperativa i arriba al Poliesportiu de la Pobla.
Alberic. És el tram més difícil perquè hauríem de salvar el riu Xúquer. Es podria fer amb la instal·lació, al final del camí de la barca, d’una passarel·la que permetera el pas d’una bicicleta. Després per camins rurals es pot arribar a Alberic. La despesa de la passarel·la seria compartida entre els Ajuntaments d’Alberic i Castelló.
Us imagineu una gran xarxa de carrils bici i camins rurals senyalitzats i condicionats per a l’ús de la bicicleta que connectara tots els pobles del nostre país? Si volem lluitar contra el canvi climàtic, comencen a exigir als nostres polítics infraestructures dignes, eficaces i segures per poder optar a desplaçar-nos cada dia d’una manera sostenible.
