L’amenaça del fastigós bitxo es complica a Castelló, i quan l’opinió pública valora el conjunt d’estratègies de contenció, sol eixir una qüestió sempre polèmica: què fem amb els xiquets?
En l’agenda sanitària que ens marca a tots SARS-CoV-2, el debat polític ha ficat sobre la taula de negociació la proposta del confinament perimetral —no pots eixir ni entrar a la teua comunitat, però pots fer vida normal al carrer— o domiciliari —tot el món a casa—. I, pel que fa als centres educatius, algunes veus, amb una perillosa barreja de bona voluntat i ignorància, han qüestionat si caldria sobreprotegir els xiquets i xiquetes en casa, privant-los de la seua necessària socialització i escolarització presencial.
Com ja hem pogut comprovar, la situació sanitària en cada poble pot canviar ràpidament amb un brot ocasional o, el que està passant a hores d’ara, que augmente la incidència fruit d’una tendència global a l’alça. En Castelló en concret, tal i com publica CN, hem augmentat des d’una moderada situació epidèmica segons registres oficials de <100 casos per 100 000 hab. fins als actuals 31 positius els darrers 14 dies, el que suposa una incidència acumulada de 440 casos per 100 000. Aquestes xifres, segons els paràmetres de les autoritats sanitàries, ens posen en un context de risc extrem (>250/ 100 000).
Cal esbrinar amb totes les cauteles, tanmateix, si aquesta situació al poble ha estat causada sobretot per un brot laboral, significatiu però puntual, o si obeeix a la pauta que està marcant la pandèmia. Ho sabrem segons l’evolució dels registres sanitaris dels pròxims dies, però en tot cas és necessari —com sempre— que no abaixem la guàrdia en cap moment.
Enmig de la segona onada mundial de l’expansió vírica, el tancament a casa podria ser qüestió de setmanes si les mesures conservadores actuals no proporcionen uns resultats significatius; si la cosa no millora, potser es plantejaria un confinament a la francesa, és a dir, destruint encara més el sector dels serveis i la cultura, però preservant la resta de l’estructura econòmica i els col·legis. Així i tot, hem de ser positius i no donar-li més arguments al virus i, tot i que és prompte per a fer valoracions, les primeres dades apunten a una esperançadora ralentització nacional dels contagis. A més a més, i amb tota prudència, el laboratori farmacèutic Pfizer podria haver donat per fi amb una vacuna —amb un sorprenent 90 % d’efectivitat— i, tot i que encara és molt prompte, hi ha un camí obert molt prometedor.
Així mateix, la precària situació de l’economia espanyola no es pot comparar amb la d’altres països europeus, i un nou confinament domiciliari ens ficaria al fil de l’abisme, però la salut de la població, com no pot ser d’altra manera, ha de ser sempre el primer.
És un bon moment, doncs, després de l’inici del curs escolar, per a valorar l’eficàcia de les mesures de seguretat implementades per la comunitat educativa, així com el compromís del seu professorat per dur-les a terme. I és que els col·legis i instituts, almenys fins ara, s’han revelat com una mena d’ecosistema a part on pareix que el coronavirus haja de demanar permís per a entrar —malgrat que cap lloc és inexpugnable—, perquè ha quedat palés el paper de tallafoc i de detector eficaç del virus a les aules.
Les estadístiques són esclaridores: si no es capgiren les coses, a la comunitat actualment han estat lliures de virus més del 90 % de les aules dels col·legis i instituts. D’altra banda, la majoria dels xiquets i xiquetes que s’han contagiat ho han fet al carrer, i quasi un 80 % dels afectats que estaven a l’aula no han contagiat ningú dels companys de la seua classe bambolla. Senzillament, en eixir per la porta de casa, un dels àmbits socials més segurs, malgrat que no invulnerable, és el col·legi —reitere: almenys, fins ara—. Evidentment, les mesures de protecció són més estrictes en un centre educatiu —distància de seguretat respectada, classes bambolla, finestres obertes, mascaretes, control de temperatura, etc.— que en qualsevol altre àmbit social, com per exemple l’espai interior d’un bar.
A més a més, a banda de l’acceptable estat de salut de les aules en contrast amb el de la societat en general, s’ha de considerar altre argument que justifica l’escolarització presencial fins que es puga: la diferència d’oportunitats entre els xiquets i xiquetes segons la seua adscripció socioeconòmica o cultural. Al col·legi, el bon treball del professorat pot minimitzar les diferències prèvies i promoure fins a un cert punt l’accés a la igualtat d’oportunitats, però què passaria si els xiquets es queden de nou a casa sine die? Tots els xiquets podrien seguir l’educació a casa? O, millor dit, podrien seguir-la tots els pares i mares?
Hem de reconéixer, doncs, el paper decisiu que ha jugat el professorat en la gestió de la pandèmia a les aules. Podem afirmar, per a concloure, que de moment i amb totes les cauteles, hem salvat els mobles amb els xiquets i xiquetes, el futur de la nostra civilització, davant l’omnipresent enemic comú; malgrat el llarg camí que ens queda per superar aquesta pandèmia, ho aconseguirem tots junts si adoptem el necessari sentit comú, la prudència i, sobretot, si mantenim la calma i el somriure per eixir d’aquest periple comú sense fer cessions innecessàries al coronavirus.
