Com en tots els pobles agrícoles, la desaparició de l’ús de cavalleries en el camp ha suposat en Castelló, com ja hem comentat en altres escrits, la desaparició d’oficis que estaven molt lligats a ells, i dels que procurarem anar parlant a poc a poc.
Un d’ells, dels més importants i necessaris, era el de Baster. Era un dels oficis lligat plenament al treball del cuiro, i que moltes vegades ha sigut complementat i a vegades confós amb el de Guarnicioner.
El Baster era el sastre dels animals de tir. I dic sastre perquè tot el que confeccionava havia de ser a la mesura de l’animal a qui anava destinat, i no com en altres oficis en què es podia treballar amb mesures estandard. Si es feia una peça que no era de la mesura determinada, es podia fer mal a la bèstia que l’havia d’usar.
Parlem primer de les peces que fabricava el Baster:
El cabeçó, que és la peça que es posa en el cap de l’animal per a anar a treballar, diferent de les morralles, que només eren per a traure l’animal de l’estable i portar-lo a abeurar, o per a lligar-lo a l’ombra d’un arbre.
La collera i el colleró, que servien per a enganxar el carro o l’aladre per a estirar ell per mitjà dels vencillóns que eixien de les seues costelles de fusta. La sella, que es posava sobre l’esquena de l’animal, i era la que per mitjà del corretjot sujectava les vares o barres del carro, i per mitjà de la ventrera evitava l’efecte de balança i impedia que el carro es desequilibrara, gràcies al pes de l’animal de tir.
Fabricava també la rabasta amb el reculant i la tafarra, que passava davall la cua de la bèstia, i que per mitjà d’unes cadenes que enganxaven a les barres del carro, evitaven que este danyara l’animal colpejant el cul contra l’escala davantera al retindre el tir per una baixada o al recular en una maniobra.
Feia a més les regnes, enganxades al cabeçó i que anaven fins al carro, perquè el carreter guiara l’animal, i el fera arrancar o parar.
També fabricava l’impermeable, que era una peça, generalment de lona, que servia per que l’animal no es mullara en dies de pluja, la vela, que era la que cobria el carro fins als seus varals per a protegir de la pluja o el sol a la càrrega o als ocupants, el civader, un sac de lona d’uns 50 x 50 centímetres com un morral, amb una corretja de banda a banda, que s’omplia de palla, ordi, garrofes, i que es penjava al coll de l’animal per a donar-li de menjar durant el dia.
El Baster treballava bàsicament la pell i el cuiro, com el Guarnicioner, ambdós feien el treball de la pell des del principi, i començaven pel seu adob i preparació, després prenien l’adequat per a cada treball i el tallaven, li donaven forma i el cosien. En un principi, els dos oficis eren el mateix, i el mateix podien fer el davantal d’un ferrer o una samarra de pastor, que els arreus dels animals.
Quan va créixer l’ús de la pell en diversos usos i oficis, es van separar en Baster, especialista en animals de tir, i Guarnicioner, especialista en els animals de muntura, i el treball del cuiro en general se’l va deixar el Marroquiner. Eixe és el motiu que a vegades es confonguen.
Eixe i el que, en les poblacions mes xicotetes, ambdós treballs fossen realitzats, com en els temps mes antics, pel mateix professional, a pesar de ser tan enorme la quantitat de diversos elements de qualsevol tipus que es fabricaven de cuiro, cadires, alforges, sarrons, baüls, cinyells, cinturons, cascos, bosses, etc, a més que de tots ells existien els d’ús diari, mes senzills, i els de luxe i esdeveniments, mes recarregats i decorats amb filigranes de motius florals o geomètrics, etc.
El Baster i el Guarnicioner utilitzaven els cuiros mes adequats al seu treball, els de bou, cavall i de vegades, sobretot per a les selles, de corder, segons perquè elements segons la seua grossor, resistència, rudesa o suavitat.
El cuiro és un material noble i resistent, i per a les bèsties de càrrega, eren necessaris els millors. Utilitzen una sèrie de ferramentes molt especialitzades, entre les que destaquen les següents:
El punxó, amb el que foradarà el cuiro, l’agulla, per a cosir-lo, un dels treballs mes difícils i importants, les taules, peces de fusta que subjecta entre les cames i que li permeten tindre les dos mans lliures per a cosir. Per al tall del cuiro, usa una espècie de ganivet semicircular, la mitjalluna o coltell, sempre després d’haver pres les mesures amb un compàs de puntes, un metre, i un escaire.
Per a donar la forma desitjada, usen motles, que es fan generalment de fusta de roure, castanyer o cirerer. També empren ratlladors, martells, i molts més tipus de ferraments pensats per a fer eixir del cuiro tota una col·lecció de peces, que a més de ser funcionals, siguen boniques.
Usen una sèrie d’elements auxiliars, palla llarga, lona, llana gruixuda, fils de colors, claus decoratius de llautó, passadors, sivelles, etc… No fabricaven peces d’usar i tirar. Els seus productes havien de durar molts anys amb un cuidat mínim.
Es protegien uns fils amb cera verge o amb resina de pi, altres s’embreaven i greixaven a fons. El material mes usat per als fils, era el cànem. Quan patien alguna ruptura, es reparaven.
El treballar per als llauradors significava al Baster, a vegades, treballar durant tot l’any i cobrar només una vegada, quan estos venien les seues collites, i si l’anyada era bona i no calia esperar l’any següent.
Amb l’aparició dels cotxes i els tractors, l’ofici de Baster i el de Guarnicioner es van veure obligats a evolucionar cap a la construcció de lones i tendals, o a desaparéixer a poc a poc en l’oblit.
Hui només sobreviuen del poc món que queda al voltant de les cavalleries de domadura i munta o dels carruatges d’exhibició o de passeig en zones festives. Abans hi havia molts i en tots els pobles, hui només uns pocs en tot el país que a males penes sobreviuen.
El Grill de la Memòria.
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
