- PUBLICITAT -

 

CN | José Mena Àlvarez

El pardal comú, xeu1, teuladí, teulat o viler (Passer domesticus) és un emblemàtic pardalet del paisatge urbà espanyol, extremadament lligat a l’home que sempre ens ha acompanyat i que ara està en una marcada reculada de les seues poblacions. Als carrers de les ciutats i als pobles de tot Espanya abans hi havien més xeus. Escasseja en aquells llocs on no hi ha pobles i és absent a les zones de major altitud i en boscos sense cap tipus de construcció humana. Però este equilibri que hi havia entre humans i pardals sembla que s’està trencant i el seu declivi revela que tenim un problema de qualitat ambiental global.

Mascle adult de xeu

El xeu pesa al voltant de 30 g i mesura de 14 a 16 cm de longitud total (el mascle sol ser un poquet més gran que la femella). És de conformació robusta i té les potes curtes. El seu pic és gruixut, fort i cònic, de tipus granívor.

La seua alimentació bàsica consisteix en llavors, tant silvestres com cultivades, encara que pel seu caràcter de comensal aprofita les deixalles produïdes per l’ésser humà, i en algunes zones se n’alimenta gairebé exclusivament. A la temporada càlida s’alimenta d’insectes, principalment llagostins, en la captura dels quals està especialitzat, empapussant els seus pollets gairebé exclusivament amb ells.

L’espècie té un clar dimorfisme sexual. El mascle té el píleo (part superior del cap) de color gris, antifaç i pitet negres i temples i clatell d’un marró viu. La femella, però, té el cap de color més uniforme, en tons beix, amb una cella de color variable, que de vegades és poc perceptible. Tots dos sexes tenen la part inferior de color clar, gairebé blanc. També en tots dos sexes el dors és de colors marrons, més contrastats en el cas dels mascles.

La temporada de cria és llarga. Construeixen els nius a la primavera, amb fulles seques, plomes i restes de paper. Nien en esquerdes d’edificis o sota les teules. Ponen de quatre a cinc ous a cada posta. Poden fer fins a quatre postes, i estes poden passar en qualsevol moment durant el període estival.

“La infancia no solamente son recuerdos. Es la conformación de la personalidad (…) Seguía con interés la procreación de los conejos que había en casa, teníamos colmenas, saludábamos las golondrinas en primavera, escuchábamos a los jilgueros y también nos daban pena los gorriones en el invierno”. Alberto Núñez Feijóo, al intervenir en el III Congreso Internacional de la Asociación de Familias y Mujeres del Medio Rural.

El xeu és doncs, al costat de l’orenella comuna, un símbol dels nostres pobles i camps. Ara ens estem quedant sense ells, i no sent tan carismàtics com altres espècies com el linx o l’àliga imperial, no deixen de ser menys importants.

Una de les causes principals del seu declivi és la falta de punts de nidificació. Sent una au cavernícola que cria en forats o buits, les modernes ciutats amb els seus edificis de vidre i les seues estructures de plaques de ciment amb teulades totalment hermètiques impedeixen la seua reproducció en amplis sectors, així com la restauració dels vells edificis on es tapona qualsevol orifici.

Una altres motius sobretot a les grans ciutats serien la contaminació per soroll, gasos, l’ús d’herbicides i l’absència de zones verdes, en què el xeu troba insectes per alimentar les seues cries.

A més a més ha de competir amb altres espècies que cada vegada són més abundants als nuclis urbans com els coloms i espècies introduïdes com les cotorres.

Davant d’esta problemàtica, cadascun de nosaltres té la seua responsabilitat, i és molt el que podem fer per un pardalet que ha estat sempre tan present a les nostres vides a qui escassament hem prestat l’atenció que es mereix. Uns simples gestos diaris per part nostra com instal·lar una caixa niu a casa o al jardí, proporcionar-los menjar i un abeurador amb aigua neta, seran suficients per ajudar-los en estos temps difícils que travessen.

No hi ha res pitjor que deixar morir allò que forma part de tu, podent-ho evitar. Si no ho fem, d’ací a uns anys residiran en l’oblit i nosaltres amb prou feines ens adonarem que anem esborrant records de la nostra infantesa poblada de pardals i vida.

“Los gorriones son los niños del aire, la chiquillería de los arrabales, plazas y plazuelas del espacio. Son el pueblo pobre, la masa trabajadora que ha de resolver a diario de un modo heroico el problema de la existencia. Su lucha por existir en la luz, por llenar de píos y revuelos el silencio torvo del mundo, es una lucha alegre, decidida, irrenunciable. Ellos llegan, por conquistar la migaja de pan necesaria, a lugares donde ningún otro pájaro llega. Se les ve en los rincones más apartados. Se les oye en todas partes. Corren todos los riesgos y peligros con la gracia y la seguridad que su infancia perpetua les ha dado”. (Miguel Hernández, “El gorrión y el prisionero. Cuento inconcluso”).

“Els teuladins no tenen pàtria, ni origen conegut, són ocells del món sencer. Igual els trobarem pel mig del camp que als campanars de les esglésies pobletanes, a les grans ciutats i als llogarets, en terres fredes i per indrets càlids, sempre per damunt les teulades de tota mena de cases, fins i tot d’eixos edificis tan alts, tant que, mirats des de baix, semblen ficats dintre del cel, i si pugem a dalt i mirem cap avall, veurem que les persones semblen formigues, i els cotxes, escarabats.” (Bernat Capó, “El teuladí utòpic”).

1Xeu és una onomatopeia del cant del teuladí i també una denominació popular d’eixe pardalet.

- PUBLICITAT -