Aquest era el títol de l’article de Miquel Ruiz (Levante, 26 d’agost de 2019), on aquest columnista compartia amb els lectors de Levante la seua sorpresa per un fet insòlit, cada vegada més estès: “Els companys d’estudi del màster en periodisme s’estranyaven” d’aquest jove i el “miraven amb cara incrèdula, quan els deia que el valencià era la meua parla habitual en la meua infantesa”. Miquel Ruiz se sorprenia perquè els seus companys “no podien pair que una persona de províncies fera servir una altra parla que no fóra el castellà”. I això no passava el 1948, sinó no fa massa temps. I encara que no hi havia (o potser sí) un menyspreu pel valencià, l’actitud dels companys de Miquel Ruiz fa ben real els versos d’Antonio Machado: “Castilla….desprecia cuanto ignora”.
Els castellans es pensen que els valencians (o els catalans) parlem la nostra llengua per empipar-los o per molestar-los. Quan entre ells, a París o a Londres, parlen castellà amb tota naturalitat, no pensen mai que parlant la llengua de Cervantes estan menyspreant els francesos o els anglesos.
Al llarg de la història la nostra llengua ha estat menyspreada, i ha hi hagut un intent clar d’anul·lar-la, o com a mínim d’arraconar-la a l’àmbit privat com continua fent, encara hui, l’Església Valenciana. I això que era ben evident en la dictadura franquista, també ho veiem ara amb casos de discriminació lingüística contra el valencià, com el veí de Beniparrell que preguntà en valencià els resultats de l’analítica de son pare i li respongueren: “¿Qué dice? No le entiendo”. O a Sant Vicent del Raspeig, quan una dona telefonà a urgències per demanar una ambulància per sa mare i li respongueren: “Hábleme en castellano”. I en arribar el sanitari, quan la dona li comentava els símptomes de sa mare, l’auxiliar d’infermeria li respongué amb un “Viva el rey, viva Espanya, viva el orden y la ley”. O a un hotel de Sueca, quan un cambrer afirmà a una persona que no l’atendria si parlava valencià. O el Sr. Casado, del PP, que té la barra de carregar contra el Consell, exigint més castellà a les aules. O encara, l’ajuntament del Campello que ha suprimit l’ús del valencià en els seus anuncis oficials. O la discriminació lingüística que patí l’escriptora Núria Cadenes al seu centre mèdic, a Torrent o Aurora Mora, que pel fet de demanar en valencià un cafè i una torrada, li van dir que era una maleducada.
L’actitud valencianofòba que veiem, com l’atac a Màlaga d’uns jóvens que havien posat al balcó una senyera amb blau o una jota anticatalana (que demana que una riuada mate els catalans), em recorda l’anècdota que va viure mon pare els anys cinquanta, quan feia un programa de ràdio en valencià, sobre agricultura, en una emissora comarcal. Aquesta iniciativa acabà ben aviat, per la prohibició del governador civil de València, amb aquesta nota que rebé el director de la ràdio i que li mostrà a mon pare: “Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, le hago saber que no en balde hemos pasado tres años de lucha, para que ahora podamos permitir ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la unidad de la Patria”. Mon pare, que només havia posat una condició per fer el programa (i és que havia de ser en valencià) en rebre aquesta notà deixà l’emissora i ja no va tornar més. I és que encara hui hi ha, com al llarg dels segles, una actitud de persecució del valencià.
Fa unes setmanes (Levante 22 de setembre de 2019) coneixíem l’estat del valencià al Cap i Casal: “Només l’1’3% dels ciutadans de la ciutat de València parla habitualment en valencià” i pel contrari, es “prioritza el castellà en el 76% dels casos”. Segons el baròmetre de l’Ajuntament de València, “la població valenciana és la que menys utilitza el valencià”, que cal recordar-ho, és llengua oficial al País Valencià. Així, “el 76’5% de les persones tenen el castellà com a llengua habitual; el 17’9% utilitzen les dues llengües, valencià i castellà i el 4’3% utilitzen un altre idioma com a llengua habitual”.
A la vista d’aquests resultats, i si no posem remei, la nostra llengua pot recular fins a desaparèixer, com ha passat amb altres llengües, com el chaná (El País, 9 d’agost de 2018). Segons aquesta informació, l’argentí Blas Jaime era l’única persona que parlava la llengua indígena chaná, que ell va aprendre per transmissió oral. Com contava Blas Jaime, els colonitzadors espanyols (tant lloats pels partits constitucionalistes) els evangelitzaren a la força i perseguiren els aborígens, els noms dels quals foren prohibits. I encara més: a les xiquetes que parlaven chaná se’ls tallava la punta de la llengua, com contava Blas Jaime en el documental “Lantéc chaná”.
Cal recordar que durant el franquisme, al seminari de València i per escarmentar els joves valencianoparlants, quan un seminarista se li “escapava” alguna paraula en valencià, li donaven una pedra, que ell havia de portar al damunt perquè la passara a un altre seminarista quan aquest diguera també una paraula en valencià.
El “problema” que presentava en el seu article Miquel Ruiz, era l’estranyesa dels madrilenys quan sentien que aquesta persona s’expressava en valencià. Però el problema el tenim (i encara és més greu), quan també al País Valencià hi ha gent que no entén que la nostra llengua hauria de ser una llengua normal com ho són les altres i que per tant hem de poder parlar valencià sense que hàgem de sentir expressions com: “No le entiendo” o “hábleme en castellano”.
I mentrestant, per omissió i per deixadesa de la Generalitat, no es demana el requisit lingüístic per al valencià, però sí per al castellà. I després defenen el bilingüisme i proclamen el seu amor al valencià!
