GENER 2023
La nostra llengua, d’una generació a la següent, va perdent lèxic i recursos expressius propis, la seua sintaxi es perverteix per influència del castellà. Hi ha moltes paraules que, en veure-les, reconeixem per haver-les sentides de menuts (o no tant).
Però que fa temps que hem deixat d’emprar i de sentir; algunes perquè les hem substituïdes per les seues germanes castellanes o una versió valencianitzada d’aquestes. Altres, perquè els canvis vitals les han portades al desús juntament amb allò que signifiquen (barcella, màrfega, palloc).
La pretensió de ‘Paraules d’Ara i Sempre’ és, justament, refrescar-nos la memòria, fer-nos presents aquestes paraules que porten l’aroma d’altres temps i que poden tornar a estar tan vigents com ho estaven. Podem recuperar-les o no acabar-les d’oblidar. De nosaltres depén, no condemnem a l’oblit el que hem heretat dels nostres pares i mares, no hi ha per què.
Com podeu participar: sols cal posar paraules en l’apartat de comentaris, o enviar-la al correu info@castellonoticies.com, també al Telegram o WhatsApp del telèfon 684 413 013, nosaltres publicarem el seu significat mitjançant el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
romana
llegó
post
pitet
ull de poll
bramar
padrastre
sacsejar
xiuxiuejar
maco
La paraula maco —cal dir-ho d’entrada— no està en el Diccionari normatiu valencià. Però la seua absència no significa, ni en este cas ni en tants altres, que siga incorrecta. Alguns altres diccionaris de la nostra llengua, com el Diccionari de la llengua catalana, de l’IEC, o el Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover Moll, sí que l’han arreplegat. En el territori valencià no es diu, o no es diu almenys d’eixa manera. Es diu majo, amb la j pronunciada a la castellana, com a fricativa velar sorda, sense alterar la pronunciació originària. Perquè, evidentment, la forma maco no és més que un majo catalanitzat, en què s’ha aplicat el mateix criteri d’anostrament que en altres paraules, com ara jefe, en què les generacions precedents, quan tenien dificultats de pronunciar la jota castellana, la reconvertien en [k], i en este cas en deien quefe.
La cosa és que la forma maco, documentada en català en el segle XVIII, ens pot servir, d’una banda, per a comprendre millor els fets lingüístics: en primer lloc, que les transferències lèxiques són del tot habituals en totes les llengües, i passen a estar en els diccionaris quan els parlants en general, i molt especialment els escriptors, consideren que els resulten útils per a expressar una idea. En este cas concret, escriptors tan puristes com Josep Carner no es privà de servir-se’n en la seua obra poètica: «Són per anar cofoy, se fiquen bé, són maques». I no sols ell. Molts altres escriptors seguiren el mateix camí. I de l’ús literari passà als diccionaris. Així funciona el flux lèxic. Però, a més, esta paraula ens hauria d’ajudar a desfer prejuís. Els valencians no parlem malament el valencià. O, almenys, no parlem pitjor la nostra llengua que els parlants d’altres varietats. Uns castellanismes no són millors que altres. No cal perdre la referència que la funció bàsica de qualsevol llengua és la comunicació. La normativa és un codi lingüístic que ha d’atendre amb flexibilitat les necessitats globals dels parlants. Si no, malament. I per això, per damunt de qualsevol idea de puritat, els diccionaris arrepleguen mots com maco, i bonico, i barco, i tants altres considerats en algun moment d’origen espuri.
irredempt
La paraula irredempt és el resultat de la combinació de la paraula redemptus, participi passat del verb redimĕre, ‘redimir’, amb el prefix negatiu in-, transformat en ir- per contacte amb un vocable començat amb r-. Però, en realitat, irredempt no és el resultat d’una evolució directa del llatí, sinó que es gestà en italià i s’expandí després a la resta de llengües. L’irredemptisme fou un moviment polític que tenia com a objectiu annexionar al nou Estat italià territoris limítrofs o pròxims per raons històriques, lingüístiques o culturals.
Per imitació s’han anat creant molts altres moviments semblants arreu del món que fan servir la paraula irredempt per a referir-se a un territori subjecte a una dominació estrangera i que s’aspira a recuperar. I d’ací se n’ha eixamplat el significat per a passar a designar persones amb unes posicions ideològiques inamovibles.
opereta
La paraula opereta prové de l’italià operetta. Es formà per l’aplicació del sufix de caràcter diminutiu -etta a opera, vocable que significa ‘obra’. Encara que este terme és d’origen italià, l’opereta no nasqué realment a Itàlia sinó a França. Fou concretament el músic d’origen alemany, però nacionalitzat francés, Jacques Offenbach qui estrenà l’any 1856 La rose de Saint-Flour a París, que és considerada la primera obra d’este gènere musicoteatral.
Era una resposta a les necessitats de divertimento de l’època: un contrapunt frívol enfront dels drames de les òperes. L’opereta, efectivament, és una peça lleugera, de to còmic, amb una trama argumental que sovint resulta inversemblant, caracteritzada per l’alternança de parts dialogades i cantades amb acompanyament orquestral.
Més enllà dels escenaris, la paraula opereta ha passat a utilitzar-se per a qualificar una situació on regna el desgavell més absurd.
gira-sol
El gira-sol és una planta herbàcia anual, originària d’Amèrica Central i del Nord, amb una tija dreta, de consistència robusta, que pot superar els dos metres d’alçària; les fulles són grans, amb forma de cor i aspres al tacte; presenta una inflorescència en capítol, de 10 a 40 centímetres de diàmetre, amb flors de color groc viu; el fruit són unes llavors ovoides amb una corfa de color negre, blanc o estriat, conegudes popularment com a pipes.
El seu nom científic és Helianthus annuus, format a partir de les paraules gregues helios, que significa ‘Sol’, i anthos, que significa ‘flor’. El nom de gira-sol (o mira-sol, com també és coneguda) li ve perquè, en les plantes jóvens, el capítol floral gira segons la posició del sol.
gaiata
La paraula gaiata prové de la forma cajatus, pròpia del llatí vulgar hispànic. Originàriament, la gaiata designava un bastó, normalment encorbat en la part superior, usat com a suport per a ajudar-se a caminar. En valencià, a més de gaiata, s’ha generat amb el mateix significat la forma gaiato. Però la variant gaiata s’ha conservat sobretot vinculada a les festes de la Magdalena de la ciutat de Castelló de la Plana per a fer referència a uns monuments vistosament il·luminats que es planten en les vies públiques. El nom de gaiata referit a estos monuments prové de la llegenda segons la qual, quan Jaume I expulsà els habitants de les alqueries de la Plana, els que vivien als voltants del castell de Fadrell baixaren cautelosament durant la nit ajudats de fanals penjats de les gaiates per a ocupar estes terres més fèrtils.
erradicar
El verb erradicar ve del llatí eradicare, a on tenia el significat de ‘arrancar, extirpar’. S’havia format per la combinació del prefix ex- (reduït a e- per contacte amb la consonant r), que significa ‘cap a fora’, i el verb radicare, ‘arrelar’, format a partir del substantiu radix, radicis, i que donà lloc a la forma raïl (que després en algunes àrees passà a ser rel o arrel). En sentit estricte, estes paraules designen l’òrgan de les plantes superiors que creix en sentit oposat al tronc, normalment de forma subterrània; però, en sentit figurat, també s’utilitza habitualment com a metàfora per a referir-se a la causa profunda d’alguna cosa, sobretot quan s’apunta a algun problema.
El verb erradicar té, efectivament, una relació molt directa amb este sentit figurat. Se sol usar per a fer referència a una malaltia contagiosa, a la fam, a la misèria, a una influència considerada perniciosa… S’erradica, en definitiva, el mal, en qualsevol de les seues múltiples manifestacions.
I així és com recentment, impregnats d’este bon propòsit, s’ha modificat també l’ortografia d’esta paraula. Abans s’escrivia amb una erre simple (eradicar), però ara ha passat a escriure’s amb erre doble (erradicar). Dins del mal, anem pel bon camí. Si les coses poden ser senzilles, no hi ha cap raó per a complicar-les.
dèspota
Un dèspota és una persona que exercix la seua autoritat d’una manera tirànica. Tradicionalment, este substantiu s’ha aplicat a governants, però no necessàriament té per què ser així. El dèspota ha de tindre un cert poder, això sí, encara que tampoc fa falta que siga molt gran. Pot ser l’amo d’una empreseta, o el cap d’un departament, o un pater familias a la vella usança. L’important és que tinga la plena convicció de ser la màxima autoritat en un àmbit determinat. Però, a més, el dèspota ha de tindre un perfil psicològic molt concret. Ha de ser eixut i, sobretot, lacònic. Els xarlatans loquaços no poden ser dèspotes; poden ser dictadors, autoritaris i fins i tot cruels. Però un dèspota, per definició, és remís a donar explicacions. Deu considerar que això és un signe de debilitat. L’arbitrarietat és, per contra, una condició indestriablement associada al despotisme: «Les coses són així perquè ho dic jo, i prou».
La paraula dèspota prové del grec despótēs, a on s’usava amb el significat de ‘amo, senyor’. Més tard, del segle IV al XV, passà a utilitzar-se per a referir-se específicament a l’emperador bizantí i a altres membres de la família imperial. Però, per a nosaltres, és un cultisme documentat en el segle XIX, que ens arribà, amb el significat actual, a través del castellà, procedent del francés despote. I ahí el tenim, de plena actualitat, com una recialla anacrònica de temps passats. Esperem que prompte decaiga la necessitat de fer servir este mot. Els dèspotes poden arribar a ser extremadament perillosos.
cabut
La paraula cabut deriva de cap, la part superior del cos humà i de molts animals. El sufix -ut, amb què es completa la paraula, aporta un valor intensiu, a través del qual es recalca la grandària d’alguna cosa en relació amb altres objectes de la seua espècie. Sovint s’usa amb un caràcter despectiu, com es pot apreciar en mots com orellut o bocut.
El sentit originari de la paraula cabut servia igualment per a qualificar les persones que tenien el cap desproporcionadament gran respecte al cos. Per analogia, passà a usar-se per a designar les larves de granota (conegudes en certes comarques com a cullerots, cabotes o capgrossos), així com també un peix de roca molt curiós (conegut amb el taxon de Anthias anthias), que primer madura com a femella i més tard es transforma en mascle.
Però la gran majoria dels valencians usen la paraula cabut per a qualificar a algú que manté una posició que es jutja errònia i que, a pesar de les explicacions donades o de les raons adduïdes, es resistix obstinadament a modificar la seua opinió.
horitzó
revetla
La paraula revetla és un derivat de vetla reforçat amb el prefix re-. La idea bàsica originària que transmet tota la família de paraules que s’han format a partir de vetlar, procedent del llatí vigilare, és la d’estar pendent d’alguna cosa.
El significat inicial de la paraula revetla feia referència a la ‘part de la nit que transcorre abans d’anar-se’n a dormir’. Però, modernament, des de començaments del segle xx, començà a utilitzar-se també en el sentit de ‘festa popular amb ball que se celebra de nit, a l’aire lliure, especialment en la vigília d’algunes festes assenyalades’.
En este sentit ja fou utilitzada per Francesc Martínez i Martínez en Coses típiques de la Marina, la meua comarca, l’any 1912: «Uns coets voladors que esclafixen luminosament en la negror del cel, són l’avís que la revetla va a començar». La paraula revetla s’ha difós modernament com un substitut eficaç del castellanisme verbena.
baladre
El baladre (conegut científicament com a Nerium oleander) és un arbust que pot arribar fins als quatre metres d’alçària. Les fulles, de forma lanceolada, mantenen un intens color verd durant tot l’any, i contenen una toxina molt potent; les flors, disposades en corimbes terminals, poden ser blanques, rosades o purpúries. Creix espontàniament en la ribera del Mediterrani. De fet, la part del tàxon que identifica l’espècie (Nerium) al·ludix a Nereus, el déu grec dels mars. Actualment, per la vistositat de les seues flors, es cultiva amb valor ornamental en molts jardins, i és també molt habitual en les voreres i les mitjanes de moltes vies de comunicació.
El nom de baladre prové de la forma llatina veratrum, que significa ‘arrels fosques’.
Flors de baladre de Joan Manuel Serrat
aborronar
El verb aborronar s’usa actualment per a referir-se a l’efecte que produïx una emoció molt forta, sobretot la produïda per un sentiment sobtat de temor, encara que també pot ser causada per una gran alegria, al retrobar-se, per exemple, amb algú després de molt de temps de forma inesperada. O inclús al fred intens. Siga per la causa que siga, el cos reacciona en determinades circumstàncies contraient els músculs i eriçant els pèls. En la terminologia mèdica esta reacció rep el nom de reflex pilomotor.
El verb aborronar es va formar a partir del substantiu borrò, ‘eriçó, calfred’, i borró, per la seua banda, s’havia format a partir de borra, provinent del llatí burra, i que feia referència, igual que ara, als primers pèls que ixen en el cos, especialment en la cara d’un adolescent.
Com a formes sinònimes, hi ha també la variant esborronar, pròpia d’altres àrees del domini lingüístic, i també esgarrifar, que segurament deriva de escalifred, una antiga variant de calfred.
jupetí
El jupetí, pronunciat en molts pobles valencians [jopetí], és una peça de vestir sense mànegues que cobrix el pit i l’esquena; en la indumentària tradicional tenia un gran escot en la part de davant, a vegades cobert amb solapes, i es tancava amb botons de dalt a baix. Habitualment estava confeccionat amb teixits de seda o vellut, amb ratlles, flors o altres motius ornamentals.
La paraula jupetí té una llarga història: s’ha format a partir de l’afegiment d’un sufix de caràcter diminutiu al mot jupa, que procedia de l’àrab jubba, i que entre nosaltres es popularitzà inicialment com a aljuba, amb l’article integrat. Amb esta primitiva paraula es designava una túnica llarga, que arribava fins als genolls, amb les mànegues curtes i estretes, i així és com apareix citada en el dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, Melcior Miralles, que l’any 1435 narrava que «los moros [anaven vestits] ab riques algubes».
defenestrar
El verb defenestrar prové del llatí defenestrare, que derivava de fenestra, ‘finestra’. El prefix de- fa referència al punt des del qual arranca una acció. Defenestrar, per tant, en sentit estricte, és ‘tirar a algú des de dalt d’una finestra’. I això és exactament el que pàssà el 30 de juliol de 1419 en la ciutat de Praga, quan els hussites (partidaris del predicador reformista Jan Hus) entraren violentament al Consell de la Ciutat i llançaren set regidors per la finestra. Este episodi és conegut com la Defenestració de Praga. Partint d’estos precedents, encara es visqué en eixa mateixa ciutat un altre incident semblant el 23 de maig de 1618, en què alguns aristòcrates bohemis, disconformes amb l’elecció de Ferran d’Estíria com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, llançaren per les finestres del castell de Hradcany dos governadors imperials i el seu secretari.
Amb el temps, l’ús de defenestrar ha perdut el seu significat literal, i ara s’utilitza exclusivament per a fer referència a la destitució d’un càrrec públic.
