La nostra llengua, d’una generació a la següent, va perdent lèxic i recursos expressius propis, la seua sintaxi es perverteix per influència del castellà. Hi ha moltes paraules que, en veure-les, reconeixem per haver-les sentides de menuts (o no tant).
Però que fa temps que hem deixat d’emprar i de sentir; algunes perquè les hem substituïdes per les seues germanes castellanes o una versió valencianitzada d’aquestes. Altres, perquè els canvis vitals les han portades al desús juntament amb allò que signifiquen (barcella, màrfega, palloc).
La pretensió de ‘Paraules d’Ara i Sempre’ és, justament, refrescar-nos la memòria, fer-nos presents aquestes paraules que porten l’aroma d’altres temps i que poden tornar a estar tan vigents com ho estaven. Podem recuperar-les o no acabar-les d’oblidar. De nosaltres depén, no condemnem a l’oblit el que hem heretat dels nostres pares i mares, no hi ha per què.
Com podeu participar: sols cal posar paraules en l’apartat de comentaris, o enviar-la al correu info@castellonoticies.com, també al Telegram o WhatsApp del telèfon 684 413 013, nosaltres publicarem el seu significat mitjançant el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
mascletà
La mascletà és el nom que adopta popularment la paraula mascletada. Es tracta d’una grafia ja lexicalitzada que reproduïx l’elisió habitual en el parlar valencià de la consonant d en la terminació -ada. Fa referència a una disparada successiva i molt sorollosa de traques i altres elements pirotècnics organitzada rítmicament en ascens, pròpia de moltes festes valencianes. La mascletà és un derivat de masclet, que és un canó curt de ferro que es carrega de pólvora i s’utilitza per a disparar trons, així com un tipus determinat de petard que produïx un fort esclafit. Però el masclet al seu torn és un diminutiu de mascle, nom amb què antigament es designava un canó de bombarda: «cinch faxes de ferre ab dos grossos canons o mascles», es diu en un document de 1464 conservat en l’Arxiu General del Regne de València.
acoquinar
El verb acoquinar deriva del francés acoquiner. Ens arribà a través del castellà durant el segle xix. El primer diccionari de la nostra llengua que l’arreplegà va ser el de Pere Labèrnia, publicat en 1803. Amb tot, antigament ja s’usava la paraula coquí, paral·lela a la francesa coquin, a partir de la qual es formà el verb. És possible que coquí, que apareix usat en el segle xvi, ja fóra un gal·licisme. Es tractava, en qualsevol cas, d’un derivat de coquinus, ‘relatiu a la cuina’.
Antigament els ajudants de cuina tenien fama de lladres: en èpoques de fam, a vegades no podien reprimir la temptació de sostraure aliments de les cuines dels nobles per a intentar sobreviure. Estes prevencions contra els coquins contribuí a fer que es mostraren recelosos, i d’esta actitud sorgí el verb acoquinar-se, usat sobretot pronominalment, per a indicar l’actitud pusil·lànime mostrada per algú davant del temor de les reprensions o amenaces d’algú altre.
mangarrufa
La paraula mangarrufa se sol utilitzar en valencià fent referència a alguna cosa que es diu o es fa amb el propòsit d’enganyar a algú. L’escriptor Eduard Mira, en una de les seues novel·les, Escacs de mort, il·lustra ben clarament, situant-la en un context, el seu significat precís: «i això que, a València, a l’hora de fer mangarrufes, els captaires són gats vells». La pobresa, sens dubte, esmola l’enginy, i les mangarrufes sovint no són sinó estratègies de supervivència per a enganyar els incauts.
Este mot també presenta la variant magarrufa. Pot ser útil saber-ho per a cabdellar el fil etimològic. Perquè, molt possiblement, esta paraula ens ve de l’àrab maghrûfa, vocable que tenia el significat de ‘mostra exagerada d’afecte’, significat que encara es conserva associat a esta paraula en algunes comarques. I és que, al final, els afalacs excessius sovint són enganyosos. «Això són xufes i mangarrufes», diu un refrany popular arreplegat en les terres de l’Ebre. Tot apunta en la mateixa direcció. Paraules amables, elogis poc sincers, palmadetes a l’esquena, tot amb la intenció de traure’n algun profit. O siga: mangarrufes.
acaparar
En temps de restriccions, és natural tendir a acumular els productes que escassegen. Per si de cas… És una reacció comprensible, però no necessàriament lògica. Ni menys encara solidària. Les acumulacions d’un producte escàs generen més restriccions i, alhora, una pujada de preus. És el resultat de la interacció entre l’oferta i la demanda. Així funciona el mercat.
A esta acció actualment li diem acaparar. Encara que no sempre li hem dit així. Este verb apareix arreplegat per primera vegada l’any 1891, concretament en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano, de Joaquim Martí Gadea, religiós i filòleg natural de Balones (el Comtat). És una innovació en tota la lexicografia del domini lingüístic. Més encara: en el diccionari de la Real Academia Española este verb no tindria entrada fins a l’edició de 1925. És important remarcar este contrast perquè a voltes no hem sabut valorar com tocava les aportacions dels nostres filòlegs.
Cal apuntar, per una altra banda, que les innovacions lèxiques sempre són relatives. Les paraules van d’una llengua a una altra, i les anem prenent en la mesura que en tenim necessitat. En este cas concret, el verb acaparar ens arribà a través del francés accaparer, que l’havia pres, al seu torn, de l’italià accaparrare, format per derivació de caparra, que s’usava amb el significat de ‘quantitat de diners que s’avançaven al proveïdor per a assegurar-se el compliment d’un contracte’.
xancla
La paraula xancla s’ha utilitzat tradicionalment per a referir-se a una sabatilla lleugera, de sola prima i sense taló, oberta per la part de darrere, que se sol portar per a anar per casa. Però, actualment, la xancla (i més encara el diminutiu xancleta) s’usa per a referir-se a un calçat típic d’estiu que subjecta el peu amb una o dos tires en l’empenya o entre els dits.
Per similitud amb la manera de dur esta sabata, s’ha creat l’expressió en xancla per a referir-se a aquelles sabates que es porten amb el contrafort xafat cap a dins.
El mot xancla deriva de xancle, que originàriament era un ‘calçat amb la sola de suro o de fusta que es posava per davall de la sabata normal i se subjectava per damunt amb dos tires de cuiro’. Per la seua banda, xancle deriva de xanca, un ‘pal llarg usat per a caminar per terrenys fangosos’, i esta forma prové del llatí tardà zanca, ‘bota alta’, que segurament provenia del persa antic zanga, ‘cama’.
aterrar
El verb aterrar s’ha format per derivació de terra, adjuntant-li el prefix a-, que, provinent del llatí ad-, s’utilitza habitualment per a la formació de verbs (de boca hem creat abocar; de braç, abraçar; de cara, acarar…). El significat primigeni de aterrar era ‘tirar una cosa a terra’. Així es pot veure, per exemple, en el Els llibres de Consells de la vila de Castelló, de finals del segle XIV, en què ja es feia referència a la faena de «fer rajola et aterrar terrats».
Amb tot, l’ús més corrent de aterrar actualment és el que fa referència a l’acció posar-se un avió, una aeronau o qualsevol altre artefacte volador, després d’una maniobra de descens, sobre terra ferma o sobre qualsevol altra superfície habilitada per a este fi. Es tracta d’una accepció que comença a utilitzar-se en el primer terç del segle XX. Per influència del castellà, sovint se’n sol dir aterrissar. En francés se’n diu atterrir; en italià, atterrare; en anglés, to land.
Esta última forma anglesa, derivada de land, ‘terra, sòl’, mostra clarament que no deriva del planeta Terra (en anglés és Earth). Es pot aterrar, per tant, en Mart, en Venus o en qualsevol altre planeta o satèl·lit. Es pot dir també, naturalment, amartar, igual que s’ha creat allunar; però no és necessari fer-ho.
xiuxiuejar
És una paraula que prové del mandarí, una de les llengües xineses, i es refereix a parlar en veu baixa, murmurar o xiuxiuejar en veu molt suau. Aquesta paraula pot tenir un matís gairebé conspiratori o confidencial, ja que sovint es fa servir per a descriure una conversa discreta o un xarrup que es vol mantenir en secret.
joguet
La paraula joguet és un diminutiu de joc, amb què actualment es designa un objecte fabricat expressament per a l’entreteniment dels xiquets. Ara n’hi ha de moltes classes i poden arribar a ser molt sofisticats. Però els joguets antics eren molt elementals. La definició de joguet en els diccionaris dels segles xviii i xix, de fet, només feia referència a un objecte d’escàs valor que despertava curiositat entre els menuts i servia per a mantindre’ls entretinguts.
En els anomenats jocs tradicionals, un simple os servia per a jugar a la taba; els pinyols d’albercocs s’utilitzaven per a jugar a la canaleta; la tella era una pedra amb les vores arredonides; unes boletes de fang eren l’única cosa que es necessitava per a jugar al gua. Tot molt rudimentari. Era, sens dubte, un altre món.
esgarrifós -osa
torró
El torró és un dolç fet amb ametles torrades (o amb qualsevol altra fruita seca), mesclades en una massa amb mel o sucre, que se sol presentar en barres rectangulars. Segons la consistència de la massa, es pot distingir entre el torró dur, anomenat també d’Alacant, i el torró blanet, dit de Xixona. Actualment, es fan torrons amb molts altres ingredients: de rovell d’ou, de coco, de fruita confitada, de xocolate; també és destacable per la seua originalitat el torró de gat, típic de Cullera, elaborat amb roses de dacsa.
En els seus orígens, el torró era menjat a les postres dels rics en ocasions especials. Es té constància, per exemple, que es va servir en la boda d’una de les filles del rei Jaume I. Com a reminiscència d’este passat exquisit del torró, mantenim l’expressió amb diners, torrons, amb què s’expressa la idea que amb diners és possible aconseguir-ho tot.
abadejo
La paraula abadejo és una denominació genèrica que servix per anomenar diferents tipus de peixos de la família dels gàdids. En una gran part del territori valencià, l’abadejo, conegut en la terminologia científica com a Gadus morhua, és un peix de cos cilíndric, amb tres aletes dorsals i dos aletes anals, que arriba a tindre més d’un metre de llargària. En les comarques meridionals valencianes rep el nom de bacallar, i en altres zones del domini lingüístic se li diu bacallà. En castellà se solen diferenciar dos espècies diferents amb els noms de abadejo i bacalao.
La paraula abadejo prové del llatí abbatĭcŭlu, que era un diminutiu de abbate, ‘abat’. Es diu així perquè, probablement, era molt consumit en els monestirs. En valencià es documenta ja des de ben antic. Concretament, en El Llibre del Mustassaf d’Albalat de la Ribera, escrit en 1472, a on ja es parla tant de l’«abadejo sech com remullat».
embossar
El verb embossar ha anat assimilant molts significats al llarg del temps. El més general entre els valencians actualment és el que es referix a obstruir un conducte. I així es feia servir ja des de ben antic: «estava lo rexat de dita séquia enbosat de brosa», escriu Pere Joan Porcar en Coses evengudes en la ciutat y regne de València l’any 1585. Curiosament, en este mateix sentit s’utilitza a Argentina, terra d’immigració de molts valencians, el verb embozar.
Modernament, per analogia entre la brossa i els vehicles, i la canonada i la carretera, el verb embossar ha passat a utilitzar-se per a indicar la congestió produïda en una via de comunicació per un excés de trànsit. I com a substantius postverbals, per a designar l’acció o l’efecte resultant, s’han generat les formes embossament i embós, equivalents a la paraula castellana atasco.
adient
L’adjectiu adient s’ha format a partir del participi present del verb adir-se (de manera semblant al procés que han seguit altres paraules com maldient, que deriva de maldir, o obedient, que deriva de obedir, reduït després a obeir). El verb adir-se, per la seua banda, prové del llatí addīcĕre, format amb el prefix ad- i el verb dīcĕre, ‘dir’, on significava ‘dir el mateix’. Dos persones, per tant, s’adiuen quan, després de parlar, dirimixen les seues diferències i arriben a un acord.
El mot adient té un ús marcadament literari. S’usa amb el sentit de ‘adequat, oportú, pertinent’. Les primeres documentacions són de començaments del segle XX. Jesús Ernest Martínez Ferrando, en La botiga dels llibres vells, publicat en 1919, el feia servir d’esta manera: «Moltes vegades es tornaren a dir aquesta emfàtica frase, per tal com la trobaven oportuna i adient en aquella hora solemne».
apoquinar
jupetí
El jupetí, pronunciat en molts pobles valencians [jopetí], és una peça de vestir sense mànegues que cobrix el pit i l’esquena; en la indumentària tradicional tenia un gran escot en la part de davant, a vegades cobert amb solapes, i es tancava amb botons de dalt a baix. Habitualment estava confeccionat amb teixits de seda o vellut, amb ratlles, flors o altres motius ornamentals.
La paraula jupetí té una llarga història: s’ha format a partir de l’afegiment d’un sufix de caràcter diminutiu al mot jupa, que procedia de l’àrab jubba, i que entre nosaltres es popularitzà inicialment com a aljuba, amb l’article integrat. Amb esta primitiva paraula es designava una túnica llarga, que arribava fins als genolls, amb les mànegues curtes i estretes, i així és com apareix citada en el dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, Melcior Miralles, que l’any 1435 narrava que «los moros [anaven vestits] ab riques algubes».
terratrémol
Un terratrémol és un moviment vibratori de la superfície de la Terra, d’una duració breu, que, segons la seua intensitat, pot resultar perceptible en una zona més o menys extensa. Els terratrémols solen estar causats per un moviment dels blocs rocosos de l’escorça terrestre o com a conseqüència d’explosions volcàniques.
La paraula terratrémol prové del llatí terrae trĕmor, que literalment significava ‘tremolor de terra’, amb una dissimilació de la r final, alterada en l per a evitar-ne una repetició incòmoda. L’ús de la forma terratrémol apareix documentada des de ben antic. Sant Vicent Ferrer, en un dels seus sermons, referint-se a la resurrecció de Jesucrist, en feia una descripció apocalíptica: «lo sol s’escurí e durà tres hores lo eclipsi, veren terratrémol e los morts resucitar».
Cal fer notar també que en valencià, a diferència d’altres parlars, la vocal tònica d’esta paraula és tancada. Tot i que la seua grafia presenta vacil·lacions, és recomanable escriure la vocal e de la penúltima síl·laba amb accent agut per a reflectir adequadament el timbre de la vocal.
enfosquir
sinistre
La paraula sinistre prové del llatí sĭnister, que significava ‘esquerre’, oposat semànticament a dexter, ‘destre’. Originàriament s’usava per a fer referència a la mà o a qualsevol altra part del cos situada en eixe costat, i per extensió per a referenciar locativament els objectes situats en eixa banda en relació a la posició d’algú o d’alguna cosa.
Però, a partir de les pràctiques augurals romanes, en què s’interpretava que si les aus venien des de l’esquerra era un indici de mal averany, la paraula sinistre passà a adquirir el significat de ‘funest, atziac’. Posteriorment, com a derivació d’este significat, se substantivà per a fer referència a un ‘succés desgraciat’ o a un ‘accident greu’: «Lo sinestre de fortuna me ha portada a la fi de mos darrers dies», confessa Plaerdemavida a Tirant. La variant sinestre, amb e, fou habitual fins al segle XVI.
calvari
La paraula calvari prové del llatí calvarium, que literalment significava ‘lloc ple de calaveres’. Però els usos actuals d’esta paraula estan molt directament relacionats amb el nom de la muntanya situada als afores de Jerusalem on es creu que fou crucificat Jesucrist, que es deia així precisament perquè en un dels seus vessants hi ha roques que per la forma semblen cranis. Com a evocació del passatge bíblic, s’utilitza per a referir-se al recorregut assenyalat amb diverses estacions o capelletes que seguixen els fidels resant en cadascuna d’elles per a commemorar els passos de la pujada de Jesús al Calvari. Com a expansió laica d’este significat provinent de la cultura religiosa, la paraula calvari ha passat a significar una successió d’adversitats o de penalitats que patix una persona: «la seua vida s’ha convertit en un autèntic calvari».
CN | Aida
En l’ànima de Castelló, hi ha tres símbols que han esdevingut l’essència d’aquesta terra: el pou, l’Ermita i la palmera. Aquests emblemes, com a guardians silents, han presidit històries i llegendes d’aquest poble. El pou, amb la seua frescor ancestral, ha estat testimoni de secrets soterrats i desitjos murmurats. L’Ermita, amb la seua façana venerable, ha acollit a buscadors d’esperança, convertint-se en un refugi d’espiritualitat. I la palmera, majestuosa, simbolitza la resistència i la vida. Junts, aquests tres emblemes formen el Calvari de Castelló, un lloc sagrat on passat, present i futur es fusionen en una abraçada eterna.
alleujar
farcir
El verb farcir sovint es percep com una forma valenciana molt genuïna, pel fet que no té un correlat equivalent en castellà. I és cert que, en valencià, el seu ús es documenta des de ben antic. En el Llibre de Sent Soví, un receptari de començaments del segle XIII, ja es parlava de «cabrit fassit en ast». Esta forma assimilada, amb la r final de la primera síl·laba emmudida, va ser habitual durant molt de temps. Però l’ètim llatí del qual prové era farcīre, amb r, i s’usava originàriament amb el significat d’engreixar els animals. Estirant encara una miqueta més del fil etimològic, arribem al grec antic phrássō.
I d’un mateix origen després ha anat escampant-se, amb matisos diferents, en les diverses llengües romàniques. En francés, tenim també farcir, igual que en valencià, i en italià farcire. En estes llengües s’usa bàsicament en el sentit d’omplir un aliment amb diversos ingredients’: farcir un pollastre, uns pimentons, etc. Però d’este sentit bàsic hem passat a utilitzar farcir en molts altres sentits figurats, sempre amb la idea implícita d’un excés d’elements que se sobreposen a alguna altra cosa. I així, ara, podem veure usat este verb en referència a les citacions d’un text o a les faltes d’ortografia, o inclús dir d’algú que està farcit de somnis o, en al·lusió a un quadro, dir que està farcit de colors. Les metàfores són infinites. Eixa és la màgia del llenguatge.
portella
tros
sòcol
Paraula aportada per Juan Carlos Daras, en Castelló solem dir que això és la “soculà“
defenestrar
El verb defenestrar prové del llatí defenestrare, que derivava de fenestra, ‘finestra’. El prefix de- fa referència al punt des del qual arranca una acció. Defenestrar, per tant, en sentit estricte, és ‘tirar a algú des de dalt d’una finestra’. I això és exactament el que pàssà el 30 de juliol de 1419 en la ciutat de Praga, quan els hussites (partidaris del predicador reformista Jan Hus) entraren violentament al Consell de la Ciutat i llançaren set regidors per la finestra. Este episodi és conegut com la Defenestració de Praga. Partint d’estos precedents, encara es visqué en eixa mateixa ciutat un altre incident semblant el 23 de maig de 1618, en què alguns aristòcrates bohemis, disconformes amb l’elecció de Ferran d’Estíria com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, llançaren per les finestres del castell de Hradcany dos governadors imperials i el seu secretari.
Amb el temps, l’ús de defenestrar ha perdut el seu significat literal, i ara s’utilitza exclusivament per a fer referència a la destitució d’un càrrec públic.
hòstia
La paraula hòstia prové de la forma homònima llatina, que originàriament s’usava per a fer referència a la víctima d’un sacrifici (normalment un cabrit o un corder), oferida expiatòriament per a aplacar la ira dels déus. El cristianisme reconvertí el significat de la paraula hòstia per a designar un full prim i redó de pa àzim, que simbòlicament representava el cos de Crist, i que s’oferix en l’eucaristia per a combregar.
Modernament, el mot hòstia ha adquirit altres significats, considerats blasfems des de l’òptica cristiana, com ara el que fa referència a un ‘colp violent’ i, figuradament, a un ‘succés calamitós’ («És una hòstia com un piano», deia recentment un polític, referint-se als resultats electorals que havia obtingut el seu partit). Al voltant d’esta idea bàsica, s’han anat creant tot un seguit de frases fetes que tendixen a ponderar estats molt diversos, com ser l’hòstia, ‘extraordinari’; o anar a tota hòstia, ‘molt ràpid’; o tindre mala hòstia, ‘mal geni’; o estar de mala hòstia, ‘enfadat’; o haver fet un pa com unes hòsties, ‘un gran desficaci’.
eixut -a
acomiadar
Si ahir parlàvem de despedir, per a completar la informació sobre les maneres de dir quan ens n’anem d’algun lloc i volem mostrar-nos cortesos amb els que es queden, també tenim el verb acomiadar, que alguns han considerat durant molt de temps la forma més genuïna —si no l’única— de dir adeu. Este verb s’havia format per derivació de comiat, que, provinent del llatí commeātus, originàriament significava ‘llicència, permís’. S’havia gestat per derivació de commeare, ‘anar i vindre’, i este, al seu torn, de meare, ‘anar, passar’. L’ús d’este verb en la llengua clàssica és escàs. En textos valencians, només apareix escadusserament en el Curial e Güelfa i en La Bíblia parva, de sant Pere Pasqual. Eren més corrents les expressions donar comiat i prendre comiat, que mantenien el sentit de concedir l’autorització a un subordinat perquè abandonara temporalment el lloc a on es trobava. Era un mot plenament integrat en les maneres de dir i obrar pròpies de la vida medieval, fortament jerarquitzada. Este és el sentit amb què l’usava Joanot Martorell en el Tirant lo Blanch, quan escriu que «los cavallers prengueren comiat per tornar al camp».
Però, potser perquè la jerarquia medieval anà diluint-se al llarg del temps o per qualsevol altra raó, esta paraula, com tantes altres de les que s’utilitzaven en l’antiguitat, s’anà perdent de la memòria dels parlants. I no seria fins al segle XX, al caliu de l’estètica noucentista dominant, quan, impel·lits per l’afany de depurar la llengua, es feu l’intent de recuperar acomiadar, si més no per a l’expressió literària. Hi ha, en este sentit, una anècdota entranyable de Joan Coromines que pot servir per a il·lustrar la pugna entre el que es diu i el que es vol que es diga. És una dialèctica pròpia de totes les llengües; però, potser, resulta especialment exacerbada en el nostre cas, a on les qüestions lingüístiques susciten tantes passions. Comenta el savi filòleg català que, cap a l’any 1930, al final de la vida de son pare —l’escriptor i polític Pere Coromines—, ell li revisava els originals que escrivia i, a vegades, «li feia de censor purista»; però son pare —confessa humilment Joan Coromines— quasi sempre li rebutjà la substitució de despedir per acomiadar. No li agradaven les paraules rares. Com a escriptor, i més encara com a polític, mantenia la ferma voluntat que les paraules li serviren per a comunicar-se. Les anècdotes sovint transcendixen la pròpia esfera personal, i poden proporcionar ensenyances molt útils. L’actitud de voler corregir els altres ha sigut, i encara és, ben habitual entre molts valencians i catalans. Amb la millor de les voluntats, molt sovint tendim a corregir el que diuen els nostres paisans. Volem educar-los i fer que parlen bé. Però no sempre són pertinents les nostres correccions, i això fa que, segons com i quan s’esmene la plana a un altre, es córrega el risc que les nostres correccions puguen convertir-se en desagradables impertinències. En llengua, per la seua pròpia naturalesa, tot és mutable, i a voltes l’excés de zel, per molt bondadós que siga el propòsit que ens anime, pot esdevindre fàcilment injustificada censura.
eclipsi
L’eclipsi és un fenomen meteorològic que consistix en l’ocultació transitòria, total o parcial, d’un astre per la interposició d’un altre astre entre ell i l’observador, o pel pas d’aquell per l’ombra projectada per un altre astre. Així, l’eclipsi lunar és el que es produïx per la interposició de la Terra entre la Lluna i el Sol, i l’eclipsi solar, el que té lloc per la interposició de la Lluna entre el Sol i la Terra.
L’observació dels astres és una pràctica molt antiga, que servia sobretot per a mesurar el temps. Els caldeus, antics astrònoms babilònics, ja sabien que els eclipsis es repetien periòdicament seguint cicles de díhuit anys de duració. La paraula eclipsi prové del llatí eclipsis, i este del grec ékleipsis, que significa ‘desaparició’, i que derivava del verb ekleípō, format per la combinació de la preposició ek, ‘fora’, i el verb leípō, ‘estar absent’.
Entre nosaltres la paraula eclipsi ja apareix documentada en Lo passi en cobles, de Bernat Fenollar i Pere Martines, una obra que data de 1493: «ab la luna tornà fent eclipsi molt negre lo sol».
xancla
La paraula xancla s’ha utilitzat tradicionalment per a referir-se a una sabatilla lleugera, de sola prima i sense taló, oberta per la part de darrere, que se sol portar per a anar per casa. Però, actualment, la xancla (i més encara el diminutiu xancleta) s’usa per a referir-se a un calçat típic d’estiu que subjecta el peu amb una o dos tires en l’empenya o entre els dits.
Per similitud amb la manera de dur esta sabata, s’ha creat l’expressió en xancla per a referir-se a aquelles sabates que es porten amb el contrafort xafat cap a dins.
El mot xancla deriva de xancle, que originàriament era un ‘calçat amb la sola de suro o de fusta que es posava per davall de la sabata normal i se subjectava per damunt amb dos tires de cuiro’. Per la seua banda, xancle deriva de xanca, un ‘pal llarg usat per a caminar per terrenys fangosos’, i esta forma prové del llatí tardà zanca, ‘bota alta’, que segurament provenia del persa antic zanga, ‘cama’.
il·lusionisme
Si la paraula il·lusió sovint s’associa a un desig intens que alguna cosa tinga lloc, l’il·lusionisme suggerix que les il·lusions se sustenten en la manipulació dels nostres sentits.
L’il·lusionisme és un terme de factura recent. Sorgí a començaments del segle XIX: primer en anglés, amb la forma illusionism, per a designar una doctrina filosòfica que considerava que el món extern només existix en percepcions que no es corresponen fidelment amb la realitat; i d’ací passà després a usar-se per a referir-se a les tècniques —sovint convertides en espectacle— de produir efectes il·lusoris que contradiuen, si més no aparentment, els fets naturals.
Però esta contraposició de significats es desdibuixa si recorrem al significat originari que tenia el vocable illusio en llatí. S’havia format per derivació del verb ludere, que significava ‘jugar’. Partint d’este mateix ètim, modernament hem creat paraules com lúdic o ludòpata. I sí, en el fons, la il·lusió sempre és un joc, encara que a vegades no siguem plenament conscients que estem jugant. Però la intensitat dels nostres desitjos no fa que la realitat siga més certa. Al contrari: és només un mecanisme psicològic que reforça l’autoengany.
