Paraules d’ara i sempre: ‘festejar’

MAIG 2022

La nostra llengua, d’una generació a la següent, va perdent lèxic i recursos expressius propis, la seua sintaxi es perverteix per influència del castellà. Hi ha moltes paraules que, en veure-les, reconeixem per haver-les sentides de menuts (o no tant).

Però que fa temps que hem deixat d’emprar i de sentir; algunes perquè les hem substituïdes per les seues germanes castellanes o una versió valencianitzada d’aquestes. Altres, perquè els canvis vitals les han portades al desús juntament amb allò que signifiquen (barcella, màrfega, palloc).

La pretensió de ‘Paraules d’Ara i Sempre’ és, justament, refrescar-nos la memòria, fer-nos presents aquestes paraules que porten l’aroma d’altres temps i que poden tornar a estar tan vigents com ho estaven. Podem recuperar-les o no acabar-les d’oblidar. De nosaltres depén, no condemnem a l’oblit el que hem heretat dels nostres pares i mares, no hi ha per què.

Com podeu participar: sols cal posar paraules en l’apartat de comentaris, o enviar-la al correu info@castellonoticies.com, també al Telegram o WhatsApp del telèfon 684 413 013, nosaltres publicarem el seu significat mitjançant el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

festejar

garbí

Per a molts valencians, la paraula garbí evoca el nom d’una muntanya situada als estreps occidentals de la serra de la Calderona, entre els municipis d’Estivella, Segart i Albalat dels Tarongers, des d’on es divisa una gran franja costanera i el plàcid i relaxant horitzó del mar de fons. Però, en realitat, garbí és un nom comú que servix per a designar el vent que bufa del sud-oest. És un vent càlid i sec, que sol portar pols fina en suspensió procedent del desert del Sàhara.

El vocable garbí, usat ja en el Llibre dels feits de Jaume I (1380), procedix de l’àrab ġarbî, que significa ‘occidental’, i derivava de ġarb, que volia dir ‘occident, lloc remot’. Els punts de referència varien en funció del lloc on s’està situat. Molt probablement, esta veu passà del valencià al castellà, on es transformà en garbino.

enfit

faena

La paraula faena prové del llatí facienda, forma de gerundiu del verb facĕre, ‘fer’, que significava ‘coses per fer’. I encara s’usa amb eixe mateix sentit en l’expressió tindre faena, és a dir, ‘tindre coses pendents de fer’, usada sovint per a excusar-se davant d’altres requeriments.

En castellà, el mateix ètim llatí donà la forma hacienda, que després nosaltres adaptàrem com a hisenda, amb el significat bàsic de ‘finca rural’, que després s’ampliaria a altres camps. En realitat, estos dos significats, el de faena i el de hisenda, tenen una relació molt directa. El lloc i l’activitat es fonen en fecunda metonímia. I les llengües intercanvien els mots: els valencians manllevàrem hisenda del castellà i els castellans prengueren faena del valencià.

Originàriament, en tot el domini lingüístic es deia faena, però en una part del territori es transformà a feina per la confusió produïda per la neutralització de les vocals a i e, i la intercalació d’una vocal antihiàtica.

Paraules d’Ara i Sempre