CN | Aida
Amb el pas de les generacions, observem com la nostra llengua va perdent progressivament el seu ric lèxic i recursos expressius, alhora que la seua sintaxi es veu influïda pel castellà. Moltes paraules, que en la nostra infància eren conegudes, han quedat en l’oblit, i altres, per desgràcia, han estat substituïdes per equivalents castellans o versions valencianitzades d’aquestes.
En el marc de la Iniciativa ‘Paraules d’Ara i Sempre’, el nostre propòsit és recordar-nos d’aquelles paraules que, tot i ser part intrínseca del nostre patrimoni lingüístic, han caigut en desús. Algunes d’aquestes paraules porten en elles l’essència d’èpoques passades i podrien recobrar la seua rellevància en el present. La decisió de revifar-les o deixar-les caure en l’oblit recau sobre nosaltres. No hem de condemnar a l’oblit allò que hem heretat de les generacions anteriors; és una elecció nostra.
Com col·laborar?
És tan senzill com compartir paraules en la secció de comentaris o enviar-les per correu electrònic a info@castellonoticies.com, així com a través de Telegram o WhatsApp al número 684 413 013. Publicarem el seu significat utilitzant el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La missió és clara: preservar i revitalitzar el ric patrimoni.
A hi vore
“A hi vore” és una expressió típica del valencià, particularment usada a la zona de Castelló (Ribera Alta) i altres comarques properes. Es tradueix aproximadament com “a veure-hi” en català estàndard i es fa servir per a expressar una certa incredulitat o escepticisme, similar a dir “ja veurem” en castellà. Per exemple, si algú diu que farà alguna cosa difícil o que sembla poc probable, una altra persona podria respondre amb “A hi vore” per indicar que ho veuran quan passe realment. És una manera de mantenir una actitud prudent o de dubte davant d’una situació incerta.
pamflet
Amb la paraula pamflet ens referim a un escrit breu a on s’ataca virulentament a algú o alguna cosa. En general, el pamflet sol tindre un contingut de caràcter polític, i els atacs solen anar dirigits contra algú que deté el poder; o, per extensió, contra el partit o el règim que el sustenta. És normal, per tant, que els pamflets es distribuïsquen clandestinament, emparant-se en l’anonimat, per por a les possibles represàlies. I és lògic també, per eixes mateixes raons, que esta paraula tinguera un ús important durant el franquisme.
El seu ús en valencià es documenta una miqueta abans, durant la Segona República. Es tracta d’un mot adaptat de l’anglés pamphlet; en esta llengua ja es documenta en el segle XIV. Però, en realitat, l’anglés l’havia manllevat del francés antic pamphilet, diminutiu de Pamphilus, personatge d’una popular comèdia medieval. I encara és més curiós que en anglés no ha tingut mai el sentit que li atribuïm nosaltres actualment. Esta paraula, en anglés, fa referència a una publicació breu sobre un tema controvertit. Però els préstecs van i venen d’una llengua a una altra, i les anècdotes —fruit de les pròpies circumstàncies històriques— sovint es convertixen en categories. Així és com funciona la llengua real.
agulla
Pronunciació: [aɣúʎa]. És també molt habitual l’emmudiment de la g, que fa que molts valencians pronuncien [aúʎa]. Este fenomen fonètic, que també apareix en altres paraules, com jugar, per exemple, pronunciada sovint [ʤuáɾ],ja apareix reflectit gràficament en obres del segle XVII.
Definició:
2. f. Barreta de metall, d’os o de fusta amb un dels extrems acabat en punta i l’altre proveït d’un forat o ull per a passar-hi un fil, un cordell o una veta, que servix per a cosir, brodar o teixir. Agulla de brodar. Agulla de cosir.
3. f. Barreta més o menys llarga de metall, de plàstic o d’una altra matèria dura acabada en punta o en forca, i que s’utilitza per a fer gènere de punt o xàrcies. Agulla de fer punt de ganxo.
4. f. Barreta, generalment de llautó o d’acer, amb un extrem acabat en punta i l’altre en una caboteta. Agulla de picar.
5. f. Barreta recta o encorbada, generalment metàl·lica, adornada o no, que té principalment o secundàriament la missió de subjectar tela o cabells. Agulla de corbata.
6. f. Agulla d’estendre. [Pinça de fusta o de plàstic que té els dos braços units per un moll metàl·lic i que permet subjectar la roba quan s’estén].
44. buscar una agulla en un paller loc. verb. Voler aconseguir una cosa molt difícil, perdre el temps.
45. fer passar per un cos d’agulla (o pel cos d’una agulla) (a algú) loc. verb. Portar-lo estret de menjar o de diners, restringir la seua facultat d’obrar, fer-li fer coses tant si vol com si no vol.
46. ficar-se per un cos d’agulla loc. verb. Ser molt llest.
48. no cabre ni una agulla (en algun lloc) loc. verb. Estar totalment ple.
49. posar agulles a la màrfega loc. verb. Entrebancar, posar dificultats.
50.posar fil a l’agullaloc. verb. Iniciar una actuació, començar una obra.
Etimologia:
La paraula agulla prové del llatí vulgar acūcŭla, diminutiu de acus, que ja s’utilitzava amb el significat de ‘agulla’. Està relacionada amb acūtus, ‘agut’, que ha donat lloc a moltes altres paraules que compartixen com a característica comuna el fet de tindre una forma punxeguda. Eixe és el cas, per exemple, del mot agulló, amb què es designa l‘òrgan retràctil en forma de punxa que tenen alguns insectes. Esta mateixa arrel també s’ha usat per a formar paraules com agulletes, que, d’una manera figurada, fa referència a un dolor muscular que s’associa sinestèsicament a la punxada d’una agulla.
Primera documentació: segle XIV.
mandonguilla
Una mandonguilla és una boleta de carn o peix, de forma redona o allargada, travada amb pa ratllat i ous batuts, i condimentada amb diverses espècies, especialment jolivert.
Per analogia, sovint usada amb intenció burlesca, esta paraula també s’aplica col·loquialment a les boletes de moc sec que algú s’extrau del nas.
El vocable mandonguilla prové del castellà albondiguilla, diminutiu de albóndiga, que també presenta la variant almóndiga, i que procedia de l’àrab hispànic albúnduqa, encreuat amb mondongo, amb què es designa la carn picada que s’usa per a elaborar llonganisses, botifarres o altres embotits. El notari Carles Ros, de fet, com a mostra de la mescla d’estes dos paraules, arreplegava la forma almondonguilla en el seu diccionari castellà-valencià, publicat l’any 1764, i en algunes comarques valencianes encara és habitual la variant mondonguilla.
eixugar
El verb eixugar prové del llatí exsucāre, que s’havia format per la combinació del prefix ex-, ‘fora’, i sucāre, forma verbal derivada de sucus, ‘suc’, que s’usava per a referir-se tant a la saba de les plantes com al líquid que conté el cos humà o el dels animals. La juxtaposició d’estos dos elements lèxics donà, consegüentment, el significat de ‘extraure el suc a alguna cosa’.
Més enllà de les curiositats etimològiques, pot resultar molt útil entendre el procés de formació de les paraules per a comprendre el sentit precís que han adquirit en l’actualitat. Segons el diccionari, el significat bàsic del verb eixugar, a partir del qual s’han anat formant tots els altres sentits, és fer que una cosa banyada perda per evaporació l’aigua que la cobrix o l’amera. Així, si es vessa un líquid per algun lloc, passant un drap o un paper per la superfície l’eixugarem; també podem eixugar-nos les llàgrimes quan ens cauen galta avall torcant-nos-les amb un mocador; o la suor absorbint-la amb una tovalla; si ens hem llavat el cap, podem eixugar-nos els cabells llançant-nos un xorro d’aire calent; així mateix, per analogia, podem eixugar un got o un plat quan ens bevem o mengem tot el seu contingut; fent un salt figuratiu, inclús podem eixugar un deute si paguem completament els diners que ens havien prestat, o eixugar el dèficit d’una empresa o una corporació si restablim l’equilibri comptable amb nous ingressos.
