Qui creguera que amb el que hem parlat de l’arròs ja està tot dit, es queda en el principi de les coses. En l’article sobre la matança del porc vam dir que d’ell s’aprofita tot fins a la punta de la cua, però encara no havíem dit que amb l’arròs passa el mateix: fins al restoll que queda en el bancal.
Comencem per on toca. Quan parlarem de la sega, ens en vam anar del bancal amb les garbes a l’era i ens deixarem la mitat baixa de la palla, el cul de palla, i els restolls abandonats. La palla llarga i gruixuda que quedava després de desbarbar o serrar l’arròs mai es va perdre. Era molt important per als llauradors, que l’arreplegaven en grans garbes lligades amb el mateix tipus de vencill que vam parlar, amb la mateixa palla, i es preocupaven també que s’assecara bé per al seu magatzematge. El pes de les garbes anava disminuint a mesura que passaven els dies des que es va enfardellar.
Els pallers es cuidaven molt i la palla servia principalment per a usos agrícoles de primer orde. La palla d’arròs es diferència de les dels altres cereals perquè les fulles són menys digestibles que les tiges, i més les de les parts baixes, mes gruixudes, però són forts i ideals per a molts usos. La majoria dels usos que hui se li donen als plàstics en agricultura, els feia la palla, com formar un cércol de protecció als plançons perquè no es gelaren a l’hivern, o protegir collites contra el vent fred, com les tomaqueres, per exemple.
Era també molt important per a fer els sostres de les barraques de l’horta, per la seua capacitat per a durar sent impermeable a l’aigua i la seua facilitat per a eixugar-se després de la pluja, a més d’abrigar al fred.
Només hem parlat d’alguns usos mes estesos, però de palla d’arròs es podien fer des de farcit per a “màrfegues” fins a cabassos i barrets, sense parlar dels “sitiets” aïllants amb què les dones portaven del forn les cassoles d’arròs al forn o qualsevol “llanda” calenta.
En el camp, els restolls es deixaven podrir fins que arribava el moment de “xarugar” i inundar per a fer la “fanguejada” posterior, tant si s’havia sembrat altres herbes com si no. Eixos restolls eren un excel·lent adob orgànic per a enriquir la terra de cara a la nova collita.
Ja hem parlat un poc d’eixa palla grossa i llarga que s’arreplegava en el camp. Però només era una part de la palla. La part superior es va anar a l’era junt amb el gra, i no era menys important.
En el primer pas de la batuda, s’anava separant les parts mes grans de la palla utilitzant directament un simple “Forcall”, i s’anava amuntonant sobre dos canyes que feien de baiards, i s’anava traient de l’era. Eixa palla mes sencera era molt manejable, i molt adequada per a usos ramaders en general.
Era la palla que es guardava a casa, sobre la quadra, en la “pallissa”, i que servia tant perquè els animals la pogueren menjar com a complement de la seua alimentació (només complement, perquè té poca capacitat nutritiva i si no menjaren res més, els animals aflaquirien prompte), com per a ser estesa als seus peus com a llit, i que mesclada amb els seus excrements aniria a parar al “femer” servint per a esponjar un excel·lent adob per als camps.
De l’era faltava per eixir dos coses: el gra d’arròs i el “pallús”. El pallús és el nom d’eixa palla mes menuda que no ha pogut arreplegar el forcall, trencada per el trill, i que se separarà del gra en el procés de “aventar”. Trossos xicotets de pocs centímetres de llarg, però no menys importants. Apart de poder utilitzar-se com la resta de palla en forma de farratge, tenia altres usos importants, quasi tots ells relacionats amb la construcció.
L’era podia ser permanent, amb un bon sòl fet de taulells d’argila cuita, o podien ser temporals, i preparades per a l’ocasió només. Dies abans d’efectuar la batuda, ja s’havia anat preparant l’era. El terreny havia sigut aplanat i afermat, de manera que tot estiguera disposat per a estendre les parves i ser trillades. El pas final consistia en tirar un poc d’aigua i de pallús sobre la superfície per a estrényer-la i evitar, d’esta manera, que esta es descomponguera durant el procés de la batuda.
Per a construir l’era s’havia d’aplanar una superfície aproximada de 500 metres quadrats i regar-la. L’endemà es cobria de palla, es deixava eixugar i es piconava amb el ruló durant dos dies. A continuació, es netejava agranant-ho tot bé. Generalment, la construcció de l’era es duia a terme durant les matinades. Una vegada construïda ja només restava estendre la parva per a la batuda. A l’acabar amb els treballs, es podia simplement llaurar l’era i tornar-la al seu ús com a simple camp, i amb el regal del pallús restant per a enriquir-la.
I no cregueu que amb eixa tècnica només es feien les eres. El sòl de quasi totes les cases pobres de tots els pobles estaven fets de la mateixa manera, i no sols de la palla d’arròs, sinó de qualsevol cereal que es criara en cada zona.
I no sols el sòl. Les cases d’horta, les barraques, i moltes cases tenien les parets fetes d’atovó, que no era una altra cosa que rajoles de fang sense coure, eixugat al sol durant diversos dies, i que es feia pastant fang d’argila amb pallocs i col·locant-ho en motles que donaven la grandària i forma adequada la rajola. Com a ciment per a fer els murs, fang d’argila. La resistència estructural la donava tota la palla i impedia que partiren a l’eixugar-se.
Murs, preses, séquies, centenars d’usos a la mescla de fang i palla…
En Castelló es gastava a més molta palla per a un altre aprofitament industrial: fer paper. La fàbrica paperera (la fàbrica de Moroder) tenia uns pallers immensos per al seu magatzematge. De la palla eixia una fibra de paper de primeríssima qualitat, i no sols per a papers normals.
Tots els fumadors que han embolicat el seu tabac (i altres herbes), coneixen el famós paper “Bambú” fabricat a Alcoi.
I tots els cuiners i pastissers han usat neules, i els rectors hòsties.
Creieu que hem acabat?. No hem parlat del gra d’arròs. Acabem de començar……
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
