Conta la llegenda que mai va ser la poesia el motor del món. El valent va morir en l’afany de canvi però almenys sempre va mantindre el consol de ser eternament respectat per les seues conviccions. Algú pot donar més?.
La vida és combativa, tant com per a menysprear els bons sentiments entre humans i entrenar-nos socialment des de l’esbargiment a mal intencionats, a ‘malnascuts’ que roben entrepans, i febrils en l’obstinació, ens demostren a tots que sense menyspreu no hi haurà glòria; mort al dòcil, la vida és dura, amics.
Sàpien que el cel és només per als llestos, propietat inexpugnable del més astut, el que de reüll t’escrute i escodrinye arrugant entrecella i, amb sort, et permeta xafar la mateixa vorera, grunyint-te per l’aparença de normal.
Normal, que terme tan tristament buit… El pla és senzill i concís, des que l’esser humà vingué al món, sense contemplació esclafem al feble i descarnem a bocins a l’antiheroi, eixe que mai veiem en els reality de televisió. No hi ha mort natural, res del que succeeix a l’home és natural, donat que la seua sola presència posa en qüestió al món. La mort és un accident, i encara si els homes la coneixen i l’accepten, és una violència indeguda.
Pa i circ en la política com en l’amor, a voltes termes tan dispars que, únicament en contemplar a les parelles des d’este ampit de la finestra, aproxime mentalment i conseqüent els seus rastres (en excés d’un temps a ara). Tot em cap en l’embruixament d’este joc. La violència inusitada dels caimans a l’aguait d’un ocelot, no dista de la que desborda un pardalet engabiat quan arriba la feliç velleta i li encaixa la ració de escaiola i canyamons i aigua rància.
Vivim per a exigir-nos una miqueta més dia rere dia; les necessitats més altes ocupen la nostra atenció només quan s’han satisfet les necessitats inferiors de la famosa i maleïda piràmide de Maslow.
– Necessitats bàsiques o fisiològiques: Són les úniques inherents en tota persona, bàsiques per a la supervivència de l’individu. Respirar, alimentar-se, hidratar-se, vestir-se, sexe, etc.
– Necessitats de seguretat: Es busca crear i mantindre una situació d’ordre i seguretat en la vida. Una seguretat física (salut), econòmica (ingressos), necessitat d’habitatge, etc.
– Necessitats socials: Impliquen el sentiment de pertinença a un grup social, família, amics, parella, companys del treball, etc.
– Necessitats d’estima o reconeixement: Són les necessitats de reconeixement com la confiança, la independència personal, la reputació o les metes financeres.
– Necessitats d’autorealització: Este cinqué nivell i el més alt només pot ser satisfet una volta totes les altres necessitats han sigut prou aconseguides. És la sensació d’haver arribat a l’èxit personal.
Entre autorealització, reconeixement i no recorde quants escalons més, oscil·len els presents i futurs de la nostra equívoca generació. I se’n van els dies, eixos sí que no tornen.
Jo, bohemi de mi, vullc creure que hi ha una miqueta més que pura mecànica psíquica (racional diuen alguns…) en tot este embolic de desficis; no poden ser l’honestedat o la il·lusió, el combustible que creme dins de cada ésser humà, sense repercutir en el seu abstret do del bon fer.
Quan he mirat a la cara este matí d’un xiquet grosset, jugant en terra amb el seu amic a tenis invisible, he dissipat els dubtes entre les seues pigues. Prompte també es riuran cruels d’elles i ell desitjarà no haver nascut, però almenys, sé que encara no està tot perdut. El món dels homes pot canviar si ells volen. Coses mes rares s’han vist…
