CN | José Mena Àlvarez
De mida similar a una merla, els mascles són més cridaners, lluint un intens groc que posa de manifest el seu origen tropical, que li cobreix gran part del cos fins al cap, amb franges negres a les ales, mentre que les femelles, de tons més apagats, són de color verd olivaci al dors i d’un blanc jaspiat a la part inferior.
Els nius pengen d’una branca, que construeixen amb teixits vegetals que estoven amb la saliva. Són tan robustos i flexibles que aguanten qualsevol tempesta estiuenca.
La femella pon entre tres i cinc ous (maig-juny), que seran incubats principalment per ella durant uns 15 dies. Els polls abandonen el niu a mitjans de juliol. En anys molt favorables fan una segona posta.
S’alimenta bàsicament d’insectes (erugues, aranyes, papallones, llagostes…) encara que aprofita també a principis de l’estiu alguns fruits, com les cireres o ja gairebé a la tardor les figues i les móres.
La fotografia de l’oriol és farta complicada doncs, com he esmentat anteriorment, és un pardal molt esquiu i solitari, a qui se l’escolta molt però en rares ocasions pot ser albirat, a excepció de quan abandonen la copa dels arbres, i es deixen veure fugaçment passant ràpid com fletxes.
Per sort per a mi, després d’alguns estius seguint-la i estudiant-la, tinc al meu arxiu fotogràfic algunes captures d’esta bella au que iniciarà el viatge de tornada a les casernes africanes d’hivern a finals del mes d’agost.
