Oficis al voltant dels animals de treball

CN | Vicent Ventura

Fins fa molt pocs anys, en la majoria de cases de Castelló, com en els altres pobles agrícoles, hi havia tota classe d’animals domèstics a banda dels destinats a millorar l’alimentació de la família, i em refereisc als de treball, ases, haques, matxos, i inclús a vegades bous, utilitzats per a fer els treballs mes durs en el camp.

Al voltant de tots ells, existia un entorn de professions dedicades al seu manteniment, comerç i abastiment d’accessoris, eines i ferramentes necessàries per a realitzar els diferents treballs. Alguns d’ells, encara es conserven en l’actualitat, però han canviat molt la seua manera de fer i la majoria de verbs referits a ells es conjuguen en passat quan ens referim al seu exercici antany.

Els animals que un llaurador tenia en la seua quadra depenien de diverses coses, però principalment del treball a què estigueren dedicats i de la inversió econòmica que es poguera realitzar a l’adquirir-los. Per a això, es recorria sempre al tractant. Encara que sempre fóra una professió de mercadeig i tramoia, sempre existien certes categories dins d’ella.

L’apel·latiu de tractant, el tenien els comerciants majoristes, aquells que es podien permetre la compra de tota una rècua acudint al seu lloc de cria, per a tindre-la en les seues quadres i anar revenent després.

A continuació, existia la figura del “ramaler”, considerat un tractant de segona fila, que acudia a casa del venedor, i d’allí portava l’animal “del ramal” a la quadra de casa del comprador, d’ací el nom, sense tindre les possibilitats del tractant a l’hora de comprar majors quantitats d’animals. En Castelló, recorde les vegades que el meu iaio em va contar que durant anys, si volies un animal amb totes les garanties d’encertar en l’elecció, t’havies de dirigir al tio Ramón “El Gitano”, el major coneixedor de tots els animals de la zona i totalment honrat i incapaç de de disfressar les condicions d’un animal a favor del comprador ni del venedor. Era el que millor coneixia les necessitats cada un i sempre buscava un animal capaç de satisfer-les per un preu just per a ambdós parts.

Sovint, les transaccions es feien en l’hostal, donant al tracte realitzat la categoria de tracte “de casa o d’hostal”, i implicava l’acceptació d’una sèrie de normes prèviament establides entre comprador i venedor. Entre elles, es possibilitava la devolució de l’animal si passat un cert temps es descobria algun defecte dels anomenats “redhibitoris”, que inutilitzaven parcialment o greument a l’animal. En este cas, el venedor havia de tornar els diners al comprador descontent. S’excloien com redhibitoris aquells defectes que estaven a la vista i que el comprador no va apreciar durant la compra.

En molts casos, el propi hostaler havia de mediar com a home bo, i a vegades partia les diferències en els tractes realitzats en sa casa i podia prendre els animals en depòsit si sorgia algun pleit o desacord.

Un altre tracte diferent era l’anomenat “de fira”, que impossibilitava la devolució de l’animal després de la seua compra. Precisament, les fires van nàixer per a desembarassar-se dels animals complicats de vendre en els pobles xicotets, on tot el món coneixia els animals del veí.

Un altre dels oficis de primera importància era el de “manescal” o veterinari, que tractava les malalties, assistia els parts complicats i ressenyava els animals, és a dir, descrivia, a petició dels seus amos, les caracteristiques físiques i anatòmiques dels animals. Sovint, la visita del manescal a la quuadra es feia acompanyat del propi ferrer. Caldria descriure un poc la diferència entre el ferrer i el ferrador.

El ferrador ùnicament ferrava els animals i realitzava alguns treballs de retall en les peüngles. El ferrer també retallava cues, aplicava foc en les ferides, i realitzava operacions en les potes, i alguns inclús capaven animals, encara que açò últim solia tindre un professional especialitzat, el capador.

Un altre professional important era l’esquilador. La majoria tenia el seu treball fort en l’esquilat de les ovelles, però el treball verdaderament compromés era amb els èquids. S’entenia que un bon esquilador devia ser capaç amb el seu treball de realçar les virtuts d’un animal i dissimular els seus defectes perquè no perdera valor, el que anomenaven “tallar i callar”. Per exemple, als ases i als muls se’ls retallava el llom per “Tots Sants” per a facilitar el ràpid eixugat de la suor despresa del treball.

Quan un animal estava molt vell o malalt, es cridava al “peller” perquè el sacrificara a canvi de quedar-se amb la pell, que una vegada convertida en cuiro es destinava a la confecció de “colleres” i “albardes”.

Després, hi havia tota una sèrie de professions al voltant del món dels animals, i de les quals parlarem un poc en el futur, perquè eren d’especial importància en el dia a dia de l’economia del poble. Anaven dirigides a la fabricació de qualsevol classe de ferramentes, accessoris, eines i apers, utilitzats en el treball agrícola amb els animals.

Albarder: confeccionava albardes i colleres Les albardes eren utilitzades perquè la càrrega no danyara els animals, i consistia en un coixí ple de palla o borra que s’adaptava perfectament al llom. La collera feia el mateix paper sobre el coll de l’animal davant de les anques davanteres per al tir.

Corretger: Transformava la pell en corretjams, ramals, etc..

Cordeller: Fabricava cordes per a carros, i també xàbigues i xabigons que eren una espècie de xarxes trenades amb cordells, que se solien emprar per a transportar la palla i càrregues voluminoses.

Sarrier: Teixia les sarries amb espart. Es col·locaven damunt de l’animal sobre l’albarda, per a portar la càrrega, formant un a cada costat de l’animal com uns departaments semblants a grans butxaques (cornelons). També eren els professionals que fabricaven grans estores d’espart per a protegir el mig de casa del pas dels animals cap al pessebre, També vestien els carros, confeccionant els forros del fons i dels costats amb el mateix material.

Herbaser: Cultivava herba i alfals per a vendre despreses garbes d’herba fresca. Subministrava herba a les quadres sobretot en les poblacions grans i ciutats, perquè en els pobles eren els propis amos dels animals els que cultivaven i segaven l’herba.

Mestre d’aixa: dedicat a la construcció de carros, treballant tant la fusta com el ferro.

Aladrer: fabricava aladres o forcats, era ferrer i fuster de gran qualitat, com el Mestre d’aixa.

A poc a poc, anirem parlant de cada un d’ells i de la seua especialitat.

Prompte parlarem també de moltes paraules i refranys que són hui un record d’aquells temps passats però perviuen hui entre nosaltres:

• Parle jo o passa un carro?
• Para el carro!
• Algemesí, ni dóna ni rossí.
• Pare, esta haca l’he treta, l’altra haca, la trac?
• A burro vell, albarda nova.
• Com el burro Victòria, sense pena ni glòria.
• Estar mes sord que una rella.
• Cunyats i relles de forcats, sols son bons soterrats.

Estos són una mostra molt xicoteta. Hi ha moltíssims. Veurem alguns més prompte.

Temps era Temps…
El Grill de la Memòria.
Font de l’article: Memòries de poblet