Aquesta actitud de respecte per les diferents cultures, va ser la que tingué el P. Joan Bottasso, un missioner salesià que va viure durant més de 60 anys a l’Equador. El P. Bottasso va morir el dia de Nadal de l’any 2019 i durant tota la seua vida va treballar per una Església amb rostre amazònic i indígena.
El P. Joan va entendre l’Església des dels pobles indígenes amb els quals va conviure, sempre amb ganes d’aprendre d’ells, per així descobrir la presència de Déu enmig d’aquells pobles.
Nascut a Itàlia, el P. Bottasso va dedicar la seua vida a la inculturació de l’Evangeli entre els pobles indígenes. No va ser un colonitzador, sinó un pastor que es va encarnar en el poble que l’havia acollit, cosa que encara no saben fer els bisbes del País Valencià, ni tampoc la majoria dels preveres que, tot i que són valencians, es comporten com a colonitzadors, imposant la llengua castellana i menyspreant el valencià al nostre propi país. Segurament el nostre clergat hauria d’aprendre del bisbe valencià, Santiago de Wit Guzmán, actual nunci del papa a Centreafrica i el Txat, quan fa uns mesos deia: “Coneixent la realitat pots servir millor” (Alfa y Omega, 19 de febrer de 2020).
El P. Bottasso va defensar el medi ambient i la conservació del territori i va valorar com cal la cultura dels pobles. Joan Bottasso, que era antropòleg i coneixia bé les cultures dels indígenes, va defensar sempre que els pastors de l’Església havien de conèixer la llengua dels cristians que servien en el seu ministeri presbiteral. El P. Joan Bottasso deia que “no hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents” i per això, també a l’Església, totes les cultures “tenen molt a aprendre i a ensenyar”. El P. Bottasso treballà per una Església que estiguera sol·lícitament al costat dels ferits i dels exclosos, sempre disposada a servir més que a jutjar.
Fa unes mesos, un informe del Consell d’Europa mostrava la seua preocupació per la situació del valencià, ja que l’estat espanyol continua vulnerant els drets lingüístics del valencianoparlants. A l’Administració i a la Justícia, el valencià, com el gallec i el basc, es troba en una situació de desprotecció davant el castellà, que continua com a llengua imposada. Si això passa a l’Administració i a la Justícia, la situació del valencià a l’Església és alarmant, ja que els nostres pastors continuen imposant el castellà i menyspreant i excloent la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval Girbés a les esglésies valencianes.
Els pastors de l’Església Valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, que per a ells és la castellana (i que ells privilegien i protegeixen) i una inferior, la valenciana, que menyspreen i marginen per complet.
Els nostres pastors encara no han fet realitat les conclusions del Vaticà II pel que fa a la Litúrgia, ja que la Sacrosanctum Concilium demanava la introducció de les llengües vernacles a l’Església. Encara que siga sorprenent, malgrat l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, els nostres bisbes i preveres creuen que la llengua dels cristians valencians és el castellà i per això exclouen de la vida de l’Església, el valencià.
Als nostres bisbes els aniria bé seguir l’exemple del P. Joan Bottasso, que a l’Equador va saber aprendre (i valorar) les llengües indígenes, per tal de no comportar-se com un colonitzador, sinó com un pastor amb l’olor de les seues ovelles. Com un pastor que valorà les llengües dels cristians d’aquell poble. Com hauria de ser normal. Per això el P. Bottasso, com un autèntic pastor que estimà el seu poble, va aprendre la llengua dels qui servia i no va ni ignorar ni menysprear la llengua del poble que servi, com fa el clergat valencià.
Un altre cas que hauria de fer reflexionar els nostres bisbes, és el de la religiosa vedruna, Josefina Roca (que va morir l’any passat), que va fundar una comunitat vedruna al Congo. Per això abans d’anar a aquell país aprengué francès. Però de res li va servir això, ja que en anar al Congo va descobrir la realitat indígena (com em contava la religiosa Maria Trullols), i les llengües de cada zona i no la llengua del país que colonitzà el Congo. Però desgraciadament els bisbes i els preveres valencians continuen menyspreant i anul·lant la nostra llengua, que sempre queda a les portes del temple. A diferència del que passa als països de missió (o a qualsevol altre país civilitzat), on l’Església assumeix, valora, respecta i utilitza la llengua dels cristians.
Cal tindre en compte que la diòcesi de València ha creat diverses parròquies personals perquè els xinesos, els filipins, els polonesos o els africans, puguen celebrar la fe en la pròpia llengua. Però els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià, no tenen cap sensibilitat per la llengua dels cristians valencians, que continuen prohibint al si de les parròquies valencianes.
Els bisbes i els preveres valencians haurien d’imitar els pastors d’Iraq que, en la recent visita del papa Francesc a Mossul i a altres ciutats iraquianes, han utilitzat l’àrab en els seus discursos i en les celebracions litúrgiques (web Santa Sede). Com utilitzaren també l’àrab els cristians que celebraren l’Eucaristia a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats l’abril de 2018, com recollia la web del “Arzobispado de Valencia”, el 24 d’abril de 2018, amb el vídeo on es pot vore un fragment de la missa en àrab.
A vore quan els capellans i els bisbes valencians fan per al valencià el que es fa amb l’àrab, el polonès, el xinès, l’italià i amb altres idiomes, ja que els ciutadans que viuen a València i parlen aquestes llengües, sí que poden celebrar l’Eucaristia en les seues llegües maternes.
