Amb l’arribada de la primavera comença l’època de cria de molts animals silvestres: xicotets ocells, ànecs, perdius, rapinyaires nocturns i diürns, ratapinyades, eriçons… En moltes ocasions les persones trobem les cries d’aquests animals, en camins, jardins, carrers… i ens resulta molt fàcils agafar-los.
Són les primeres incursions en l’entorn d’aquests xicotets inexperts que eixien del seu niu i han de començar a aprendre a desembolicar-se per ells mateixos. En la majoria dels ocells aquest salt es dóna abans de desenvolupar plenament la capacitat de vol i prenen el nom de voladorets.
A totes les cries se les veu molt mal festes i desvalgudes, però aquesta vulnerabilitat és només aparent. És natural que sentim un impuls difícil de refrenar per socórrer a aquests xicotets, però en la majoria dels casos no necessiten la nostra ajuda i la nostra intervenció pot ser fins i tot perjudicial per a ells, ja que es tracta d’animals joves que realitzen els seus primers vols amb l’atenta mirada dels seus pares, però mentre hi haja presència humana al costat de la cria, els adults romanen ocults i no es deixen veure. Encara que no ho semble, el risc de depredació sol ser major al niu, per això l’abandonen. L’instint de tirar avant a les cries és molt gran, per això és molt estrany que els adults abandonen la seua progènie.
Una vegada que se separa a les cries dels seus pares l’única alternativa és criar-les a mà, la qual cosa cobreix les necessitats d’aliment de la cria, però no els vincles d’aprenentatge i supervivència amb els pares necessaris per a desembolicar-se en el medi natural. A més, l’estrés que suposa manejar a aquestes cries per a alimentar-les pot ser suficient perquè moltes d’elles moren durant els primers dies, independentment de l’alimentació i les cures rebudes.
Aquest és un document enviat per Anabel Benetó veterinària de la Clínica Potes i està elaborat per:
Ací baix teniu complet tot el document
