Fa unes setmanes em vaig acostar a la comarca dels Serrans a l’interior de la província de València, per la zona d’Aras de los Olmos i la Yesa, on a la seua regió muntanyenca trobem muntanyes que sobrepassen els 1000 m. d’altitud i tenen una massa forestal immensa de pins i carrasques que s’alternen amb zones de camps de vinya, cereals i ametllers. El riu Túria travessa esta comarca de nord a sud a través de paratges de gran valor natural i paisatgístic. El clima en estos llocs ja molt propers a la província de Terol és de caràcter continental, amb hiverns freds i estius molt suaus.
A les zones més altes, desproveïdes de vegetació, conviuen dues espècies d’aus molt singulars, discretes en els seus moviments però cridaneres en el seu plomatge i que vaig tenir la sort de poder-les fotografiar: el roquer rois (Monticola saxatilis) i el roquer solitari o merla brava (Monticola solitarius ).
Els roquers pertanyen a la família dels túrdids, grup on trobem també els cua-rojos, collalbes, tarabilles i tords. Són aus insectívores, que durant la migració també aprofiten els fruits i les baies silvestres. De mida variable, posseeixen becs fins, potes fortes i plomatges variats segons els grups, des del negre de la merla i el cua-roja fins al cromatisme del tord reial o el roquer roig. Tots emeten cants amb melodies elaborades que els distingeixen d’altres famílies.
Els roquers són aus d’aspecte similar als estornells, de becs fins i forts, que s’alimenten fonamentalment d’insectes i altres invertebrats, encara que també de mol·luscs, petits rèptils, amfibis i fruits silvestres. Emeten cants melodiosos aflautats. El seu nom popular és degut a la seua preferència per zones rocoses en què se’ls sol trobar alçats, en punts dominants. Tots dos roquers són aus de muntanya sent el roquer roig més procliu a assolir majors altituds que el roquer solitari.
Els colors del roquer roig mascle són molt cridaners, amb el cap i espatlles de color gris blavós, pit, ventre i cua vermellosos; les femelles i els exemplars joves tenen tons més marrons i discrets, excepte la cua, similar a la dels mascles. Mesura al voltant de 19 cm. de longitud. Cria en paratges rocosos. A la Comunitat Valenciana és una espècie poc comuna i molt esquiva.
En època migratòria se’l pot observar en altres ambients diferents. El roquer vermell és una au migratòria que arriba a la primavera, abandonant el territori a finals d’agost i primeres setmanes de setembre després de l’època de cria.
El mascle del roquer solitari destaca principalment per mostrar una uniformitat cromàtica i inconfusible de color blau fosc que en bones condicions lumíniques presenta unes brillantors metàl·liques, mentre que les femelles tenen un plomatge molt més apagat i discret, marró fosc a la part de dalt i amb motes blanques al ventre presentant un comportament més tímid.
La seua mida és de 22 cm. de longitud, sent un poco més gran que el roquer vermell. El roquer solitari, a diferència del seu cosí el roig, utilitza construccions humanes i fins i tot edificis urbans per construir els seus nius. És resident durant tot l´any amb lleugers desplaçaments en altitud.
