Em vaig alegrar i molt que el dimarts 24 d’abril per la vesprada, a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, les comunitats cristianes de Síria i Iraq que viuen entre nosaltres pogueren celebrar l’eucaristia en la seua llengua. La missa va ser presidida pel capellà iraquià, Naim Shoshandy, que actualment estudia a València i en ella hi van participar cristians sirians i iraquians que viuen al nostre país.
En llegir aquesta notícia a la web de l’arquebisbat de València, em vaig alegrar molt per aquestes persones que, lluny dels seus països, viuen la seua fe malgrat les dificultats i fins i tot, en alguns casos, la persecució. I és que cal recordar que els cristians de l’Orient Mitjà, des de fa molt de temps, són perseguits pel fet de ser deixebles de Jesús, davant la vergonyosa indiferència d’Europa, que no fa res per protegir-los.
És bonic que a la basílica de la Mare de Déu es poguera celebrar l’Eucaristia en àrab i que es resara el Parenostre en arameu, la mateixa llengua que parlava Jesús amb Maria i amb Josep i amb els apòstols o amb Maria Magdalena. Perquè cal que recordem que Jesús parlava arameu i no la llengua de l’imperi, el llatí, ni tampoc la llengua de la cultura d’aleshores, el grec. També és bonic el gest de l’arquebisbat de València, que ha cedit als cristians catòlics i ortodoxos de Síria, Líban, Egipte i Iraq que viuen entre nosaltres, l’església de Sant Pau, a Benimaclet, perquè puguen celebrar la litúrgia en àrab.
També els cristians xinesos que viuen a València poden celebrar l’Eucaristia en la seua llengua, a la parròquia de Sant Valer, com és normal. Amb tot, els cristians valencians que volem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, encara no podem fer-ho, degut a la indiferència (quan no al menyspreu) dels bisbes i dels preveres valencians per la nostra llengua.
En la festa de Pentecostès, el passat 20 de maig, celebràrem la manifestació de l’Esperit Sant en el do de llengües. I encara que semble mentida i després de vint segles del primer Pentecostès, l’Església Valenciana continua excloent el valencià de la celebració de l’Eucaristia i dels altres sagraments. És molt trist que la nostra fe no la pugam manifestar en valencià, pel fet que no tenim el Missal traduït a la nostra llengua, ni hi haja cap interès en fer-ho. És molt trist que els cristians valencianoparlants no pugam celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com ho fan els xinesos o els àrabs que viuen al País Valencià i que poden celebrar l’Eucaristia en xinès o en àrab. Cal recordar, per a més “inri”, que l’Assemblea Diocesana de València, reunida a la catedral, aprovà, l’octubre de 2016, va aprovar la resolució número 107 que diu: “Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano”. I encara estem on estàvem.
Fa 50 anys, en un número de la revista Serra d’Or, el periodista J. J. Pérez Benlloch tingué una conversa llarga amb mossèn Antoni Sanchis, d’Alberic. Mossèn Antoni deia: “La clerecia valenciana encara no s’ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s’ha fet camí. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari, era durament castigat el fet de parlar valencià”. I mossèn Antoni afegia encara: “Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia també. A sentir la predicació en la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l’any sinó sempre”.
Davant l’excusa sempiterna de la jerarquia per no utilitzar la nostra llengua, i que queda plasmada en la pregunta sobre quin valencià s’ha d’emprar, mossèn Antoni Sanchis no podia ser més clar, quan deia: “La pseudodiscussió valencià/català no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada. Demanem a les parròquies més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets”.
Quina sort tindríem si hi hagueren bisbes que pensaren i actuaren com ho va fer mossèn Antoni Sanchis. I 50 anys després d’aquella entrevista, la nostra llengua encara no ha entrat a l’Església.
