- INFORMACIÓ -

 

DiariLaVeu.cat – opinió 

PUBLICITAT

No vull deixar lloc a dubtes. Tot el que versarà l’article està molt lluny de voler ser una lliçó per a ningú ni té la voluntat de, tal com amollen els nous adalils del nacionalisme valencià, «repartir carnets de valencianisme a ningú». La meua opinió, com la de qualsevol persona a qui preocupa el futur de la seua terra, naix de la ràbia que emana del sentiment d’haver viscut anhelant un país que mai tindré.

Dit això, he estat al cas dels discursos grandiloqüents que en aquest mateix mitjà publicava el cap de Comunicació de Més-Compromís. Ja avance que no per gust… Bé, el cas és que més enllà del corporativisme, promoció i defensa del seu partit, sempre m’ha paregut un discurs prosaic al qual faltava l’empenta i decisió que cal perquè un poble veja reconeguda la seua sobirania, tot i que tèbiament s’intueix una oportunista predisposició. Però té igual, al remat, tots sabem que això de sobirania a Compromís n’hi ha ben pocs que s’ho creguen. Això sí, quan ve campanya, bé que ens demanen el vot als qui no en tenim cap dubte.

I és en aquest context on vull expressar el meu desencís. Sé que tothom (i totis, ja em perdonareu la gosadia de no ser inclusiu) que llija açò (no en seran massa) m’encabirà en el sac infame dels «adultcentristes», o potser dels «iaiocentristes», déu sap. Però no em veig en cor de callar després de llegir en l’últim editorial la decisió de Més-Compromís que, a través del seu cap de comunicació, informa que renuncia a expressar la seua opinió en aquest mateix diari perquè, al remat, i ja li podeu fer les voltes que vos done la gana, els han contradit, criticat o simplement algú no hi està d’acord amb el que es fa des del partit de la valentia política. I sobtadament obedient, el jovent del partit, ufanós de lluir les sigles PV, també renuncia a expressar el que pensa en l’únic diari que no s’amaga de tindre com a capçalera el nom de País Valencià. Per cert, és el mateix cap que en un dels seus articles recordava «el goig en què escric bisetmanalment» en aquest mateix diari. Seria quan es dedicava a escriure panegírics cap als seus líders mentre els l’estovava de manera tendra. A veure què li dura…

Però em vull centrar en l’episodi en qüestió perquè esdevé paradigma del que el nacionalisme valencià encara pateix. És cert que no cal un ferri convenciment per mostrar el teu nacionalisme. Al nostre país, només que aparega en les sigles del teu col·lectiu o a la teua camiseta ja formes part dels qui defensen la terra. Això sí, has de ser conscient que l’eficàcia d’aquesta posició tan naïf és nul·la. Com també ho és el fet de defugir de l’únic diari en valencià perquè t’han dit el que no vols escoltar, ja que palesa una covardia fastigosa que no té cabuda en una lluita que, a més d’haver de superar el fet de viure sempre en minoria, ha hagut de conviure amb la hipòcrita participació d’un valencianisme espanyolitzat. El mateix que hom expressa si s’autodefineix com a «gent nacionalista-no-espanyola de l’Estat espanyol», perquè eixa sospitosa ambigüitat és l’eufèmic reflex que mostra la necessitat de tindre més que unes sigles per a defensar una nació oprimida. Què voleu que vos diga? Si soc honest, en acabar de llegir l’editorial tenia una sensació profunda d’ira per l’oportunitat a què Més-Compromís ha renunciat des de fa ja massa temps.

Perquè estimats amics de Més-Compromís, això del País Valencià, més enllà d’un posicionament ideològic farcit de feminisme, respecte, antifeixisme, ecologisme, etc., és un convenciment real de voler alliberar-nos d’un estat que ens ha maltractat sistemàticament des de fa molts anys. I això, que som conscients que ara mateix només és un somni, necessita de la unió ferma i indissoluble dels qui d’una forma o una altra anhelem aquest projecte de país que estem convençuts que pot existir. Sí, sense clevills, perquè si només per això som capaços de negar a qui pensa com nosaltres, provocarem de nou els riures d’una extrema dreta cada cop més extrema, que veu com no els cal la seua intervenció per rebentar el nacionalisme valencià. I de fet, segur que ho noteu i ho patiu cada dia.

Per tant, i ja acabe de veritat, deixeu-vos estar de rabietes de monyicots de merda i apreneu de les aportacions dels qui també comparteixen el mateix anhel. I si no sou capaços d’acceptar les crítiques o les aportacions respectuoses de la resta de la gent, vos recomane del refranyer popular una dita ben nostrada: «Bon vent i barca nova»

Eduard Ferrando

Diari Veu del País Valencià

- PUBLICITAT -