Aquestes van ser les paraules que va dir l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, ara fa huit anys, en la seua entrada com a nou pastor de la nostra diòcesi.
Nomenat pel papa Francesc arquebisbe de València l’agost de 2014, hui, 4 d’octubre, fa huit anys que Antonio Cañizares va iniciar el seu ministeri episcopal com a nou pastor de la diòcesi de València.
L’arquebisbe Cañizares, fidel al seu,“Me siento más valenciano que nunca”, cada 9 d’Octubre acull, a la seu, la senyera del Cap i Casal (i la besa) i també alguna vegada ha posat una corona de llorer a la tomba d’Ausiàs March, a la catedral, l’església mare de totes les de la nostra diòcesi.
Durant aquests huit anys que el cardenal Cañizares ha estat arquebisbe de València, i malgrat les seues intencions públiques de “valencianía”, la diòcesi de València (i també la de Sogorb-Castelló i la d’Oriola-Alacant), continua ignorant, quan no menyspreant, la llengua de Sant Vicent Ferrer. És incomprensible, pastoral i socialment, que en ple segle XXI, la llengua del nostre poble estiga proscrita i prohibida als temples.
Durant l’homilia de la missa crismal de 2013, només uns dies després de ser elegit bisbe de Roma, el papa Francesc utilitzà la ja coneguda expressió, que els pastors haurien de fer “olor a ovella”, per remarcar que els bisbes i els capellans no han de viure a part (o per damunt) del poble fidel, sinó que s’han de fer com ells. ¿I quina pot ser la millor olor d’ovella dels pastors que fer seua la llengua del poble? Això ho hem vist en el papa Francesc, ja que en els seus viatges als països que ha visitat, a les misses que presideix s’han utilitzat les llegües dels pobles que reben el papa, tant a les lectures com als cants, cosa que, incomprensiblement, no passa a les esglésies valencianes.
Mai no m’he explicat l’odi i el menyspreu (i no només la indiferència) de la jerarquia valenciana per la pròpia llengua. És com si s’odiara la pròpia mare! I això ve de lluny, perquè des de sempre, als seminaris valencians, els seminaristes mai no se’ls ha ensenyat la llengua, ni s’ha afavorit el valencià a la litúrgia, per tal que en ser ordenats preveres, pogueren celebrar la missa en valencià.
Caldria recordar als nostres pastors, que Jesús no parlava la llengua de l’imperi, la llengua del poder, la llengua dels opressors romans, el llatí. I tampoc no parlava la llengua de la cultura d’aquell moment, el grec. Jesús parlava l’arameu, la llengua que va aprendre de Josep i de Maria, la llengua que Jesús parlava amb Maria Magdalena, amb Pere, Jaume, Andreu…La llengua que Jesús compartia amb els seus veïns, amb els habitants de Natzaret i de Jerusalem; la llengua dels germans de Betània i amics de Jesús, Maria, Marta i Llàtzer. I malgrat això, els nostres pastors continuen creient que el castellà és una llengua de primera i el valencià, de segona. O de tercera! I és que els bisbes valencians encara tenen, després de 60 anys, una assignatura pendent: l’aplicació de la constitució “Sacrosanctum concilium” sobre la litúrgia, del Vaticà II, que animava els pastors de l’Església a utilitzar la llengua del poble. Desgraciadament, els valencians, per obra i gràcia de l’arquebisbe Marcelino Olaechea, totalment contrari al valencià a l’Església, vam passar del “Dominus vobiscum”, a “El Señor esté con vosotros”, en compte de, “El Senyor siga amb vosaltres”. Aquesta anomalia valenciana no passa a cap altra part del món, ja que l’Església utilitza el basc, el gallec, el català (a Catalunya, Andorra i les Illes Balears), el japonès, el castellà, el nàmbia….. Precisament en aquesta llengua africana, el bon amic i capellà de l’Alcúdia, Alexandre Alapont, va traduir el missal i la Bíblia, per tal que el poble escoltara la Paraula de Déu en la seua pròpia llengua. Però desgraciadament, al País Valencià els cristians, després de 60 anys de l’inici del Vaticà II, encara no podem celebrar la nostra fe en valencià.
Mon pare contava una anècdota d’una dona valenciana, rica i terratinent, que vivia en un poble agrícola del País Valencià i que constantment maltractava la seua criada. Aquella ama, en privat i despietadament, feria amb les seues paraules aquella pobra dona. Ella desesperada i farta dels menyspreus que patia per part de la seua senyora, i sabent que era molt beata, una nit es disfressà de Mare de Déu, pensant que la seua senyora l’escoltaria si li demanava que en nom el cel, deixara de maltractar la seua criada. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un filferro, una corona i amb un ciri a la mà es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona, que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i quan la seua senyora es va despertar, espantada, li va amollar, amb una veu “celestial”: “Senyoreta, sóc la Mare de Déu”. No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure al damunt amb punyades i puntellons i a colps la va fer eixir de l’habitació, la perseguí per la casa i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt l’esquena el catret d’anar a missa. L’enrenou va ser majúscul, s’avalotà tot el carrer, hi acudiren els veïns i mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la: “Animal,més que animal, veges tu, presentar-se com la Mare de Déu i parlant en valencià”. Mon pare deia: “Mireu bé el cas: no li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li senyoreta. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la Mare de Déu parlara en valencià”.
Aquesta anècdota que contava mon pare, explica molt clarament l’animadversió del clergat (i de les beates) pel valencià, ja que creuen que només podem adreçar-nos a Déu en castellà. I així estem des de fa segles i segles, amb un llengua proscrita a les esglésies valencianes, malgrat el desig de l’arquebisbe Cañizares que se sentia (ja fa huit anys), “más valenciano que nunca”. Per això és lamentable i escandalós, el genocidi lingüístic que està perpetrant la jerarquia valenciana, en el seu intent de fer desaparèixer la nostra llengua i de voler fer-nos creure que només podem celebrar la nostra fe en castellà.
El dia que acabe l’article que vostès estan llegint, és el 30 de setembre, festa de Sant Jeroni (330-420). Cal recordar que aquest doctor de l’Església va rebre l’encàrrec del papa Damas I, de traduir la Bíblia al llatí, que era la llengua vulgar del poble. Si en compte del papa Damas haguera estat el cardenal Cañizares, Sant Jeroni no hauria traduït la Bíblia a la llengua del poble, com veiem que passa amb el Missal Romà, que malgrat que ha estat traduït per l’AVL, els bisbes valencians no l’han presentat a la CEE perquè siga aprovat.
Quan he vist diverses vegades, en fotografies, l’arquebisbe Cañizares besant la senyera del Cap i Casal o posant una corona de llorer a la tomba d’Ausiàs March, he pensat que millor que besar la senyera i posar una corona de llorer, seria utilitzar a la litúrgia la llengua d’aquest gran poeta del nostre país.
