CN | Jose Mena Àlvarez
Jose Mena Alvarez
El 15 de gener de 1838 a les set del matí es va produïr el que es considerat el primer accident d’un tren espanyol, un convoi arrossegat paradoxalment per la locomotora Villanueva, que va descarrilar després de xocar amb un bou. Va ocorrer a Cuba, aleshores provincia d’Espanya i que cobria els 28 km que separen La Habana de Bejucal. No hi van haver víctimes mortals. Per a trovar el primer sinistre greu amb morts ens hem de traslladar al 28 de novembre de 1852, on el descarrilament d’un convoi que va caure per un terraplé a les inmediacions del kilòmetre 4 del ferrocarril Madrid-Aranjuez, va ocasionar la mort del fogoner i l’interventor, com conten les cròniques de l’època:
“…algunos viajeros acudieron con afán a retirar a sus compañeros de desgracia, de aquel infierno en que habían caído; pues tal parecía el barranco con el humo y el olor del carbón… entre aquellos infelices que salían negros, ensangrentados y desvanecidos… el médico que llegó al lugar de la catástrofe, el señor Benavides, que se hallaba de guardia en el hospital, y que con una noticia confusa, pero exagerada de la catástrofe, no temió montar en una locomotora y volar al auxilio de los desgraciados, acompañado de un ayudante, de un sacerdote y de varios empleados de la empresa…Sin embargo, el grave estado en que hallamos al infeliz fogonero D. Manuel Ortega, que sobrevivió tres cuartos de hora escasos…lamentando también la muerte del factor D. Cosme Belio que ha sucumbido a la inflamación de las quemaduras que el vapor escapado de la máquina le produjo1…”
Des d’aquell darrer accident, ara fa 170 anys fins huí, s’han produït uns 250 sinistres amb vora 3200 víctimes mortals. I 109 anys després, concretament el 9 de gener de 1961, el xoc de l’exprés de València amb un tren de mercaderies molt prop ja de Barcelona, va deixar vint-i-cinc morts. Entre els viatgers es trobaven quatre estudiants del nostre poble, els germans Federico i Juan salvador Gallego Soler, Vicente Jesus Serradell García i Justo Poveda Estrada. El passat mes de gener es compliren seixanta-un anys d’un fet tràgic que va commocionar tot Espanya I especialmente el poblé de Castelló. En este article tractarem de recordar les circumstàncies d’aquell accident i de donar a coneixer tots els detalls..
Castellonencs que estudiaven
En començar la decada dels seixanta, els camps i horts de Castelló lluïen verde a la primavera per les plantaciones d’arròs que, junt a tot un sistema de regadiu antic, com ara les séquies, els motors amb els seus vells fumerals i les casetes de camp,conformaven un paisatge exclusivament agrícola en una època en què la Ribera, a excepció d’alguna empresa emergent del moment, depenia quasi únicament del que donava la terra. En este escenari de ruralia, els fills de la gran majoria de families del poble estaven abocats a seguir l’ofici dels pares. No obstant això, m’hi havia alguns que podien donar estudis als seus descendents. Este era el cas dels germans Federico i Juan Salvador Gallego, de Vicente Jesus Serradell -els tres haven estudiat al prestigiós col·legi dels Jesuïtes de València- i de Justo Poveda.
En acabar l’ensenyament secundari Federico i Vicente Jesús és traslladaren a l’institut Químic de Sarrià, Barcelona a estudiar Enginyeria Tècnica, mentre que Justo Poveda amb menys recursos econòmics i vivint a una pensió -també de Barcelona- havia començat els seus estudis de medicina. Sobre Federico, el major dels dos germans, ens conta la seua neboda Maria Jesús que era un jove molt constant, així com senzill. En tot moment aconsellava al seu germà Juan Salvador, més propens a somnis més irreals, i per això va decidir emportar-se’l a Barcelona i que cursara allí la carrera d’Aparellador, ja que l’últim curs no havia estat gens centrat: solia anar-se’n amb els amics i no es posava a estudiar, com era el seu deure.
Tot i això, a tots dos els esperaba un mateix destí que ningú haguera pogut imaginar i amb el que l’èsser humà no sol tenir en compte. Un dia, com qualsevol altre, la mort i la fi de tants projectes, els esperava entre les vies. En el moment de l’accident, Federico tenia 22 anys; era a ulls de tots un jove envejable. Aleshores estava apunt d’acabar la carrera d’Enginyeria Química, esperava incorporar-se a les milícies universitàries i ja havia firmat un contracte amb la casa Nogueroles (Alemanya), per a treballar el més prompte possible. El seu germà Juan Salvador, de 20 anys, estava preparant l’ingrés a l’Escola Superior d’Aparelladors, seguint el trajecte marcat pel seu germà.
Al final de 1960, els germans Gallego tornaren al poble per a passar, sense saber-ho, l’últim Nadal amb la família. Ningú podia pensar que prendrien l’últim comiat. Ho feren amb avió, i no va ser precisament una experiència molt agradable. Arribant a l’aeroport de Manises, a causa del fort vent, l’aparell va haver de pegar diverses voltes a la pista abans de l’aterratge. Federico va pendre molta por i així li ho va transmetre a son pare i, encara que tenien els bitllets de tornada comprats, van decidir que tornarien a Barcelona amb tren.
L’accident
La nit del 8 de gener de 1961, els quatre estudiants de Castelló eixiren junts en el trenet del poble, on Juan Salvador, que s’havia allargat un poc massa despedint-se de la novieta, va arrivar pràcticament amb el tren en marxa i quasi el perd. <<Ojalà l’haguera perdut>>, es lamentava Justo quan el vaig entrevistar. Arribaren a l’estació del Nord de València, on a les 11 de la nit tenien prevista l’eixida amb l’exprés destinació Barcelona. Federico, uns moments abans, de manera premonitòria, va comprar un llibre titulat Mi último viaje, on es podia llegir: “No os sintáis tristes por mi, estoy seguro que allí donde voy no hay sufrimiento. Abrid una botella de vuestra bebida favorita, y recordadme cuando estaba bien, cuando reía con vosotros. Brindad conmigo, pues donde esté yo alzaré una copa, por todos los que os cruzasteis en mi camino”.
Justo viatjava en tercera clase, però se’n va passar al vagó de segona on estaven Federico, Juan Salvador i Vicente Jesús per anar xarrant amb ells. I just a l’entrada de Tarragona li va entrar son i se’n va anar a descansar al seu vagó.
El dilluns 9 de gener de 1961 va fer un dia gris i fred. En alguna estació es podia escoltar Poetry in motion de Johnny Tillotson, cançò del moment a tot Europa. Al voltant de les set i vint-i-cinc minuts del matí, en la bifurcació d’agulles de Casa Antúnez, de l’Hospitalet de Llobregat, es va produir la tragèdia. Un tren CB-1 de mercaderies format per vagons plataforma buits que provenia de l’estació de Sants va xocar frontalment, amb una violència terrible, contra el tren exprés procedent de València. El brutal impacte va provocar que la locomotora elèctrica del mercaderies bolcara cap al marge dret a una distancia considerable del lloc de la col·lisió, mentre que la locomotora de l’exprés es va quedar en posició vertical descansant sobre la part darrera. Part de la resta del comboi de passatgers va quedar convertit en un garbull de ferros i fusta, amb un balanç total de vino-i-cinc morts i una cinquantena de ferits.
En el tren de mercaderies, que circulava a uns 30 km/h, viatjaven el maquiniste Fernando Benavente Molero, i el maquiniste ajudant Antonio Ávila Lloret, de 58 anys. A l’Exprés 704 de València viatjaven tres-centes seixanta persones, repartides entre la locomotora 7652 de tracció simple elèctrica, un furgó d’equipatges, el vagó calderí i sis cotxes de passatgers distribuïts de la següent manera: vagó metàl·lic de primera classe (núm. 6138), vagó metàl·lic mixt de butaques per a segona classe (núm. 1030), vagó de fusta per a passatgers de segona classe (núm. 2366), dos vagons metàl·lics de tercera classe i un cotxe llit, també metàl·lic. L’accident va tindre lloc al quilòmetre 672,900 de la línia fèrria, prop de l’autovia de Castelldefels i pròxim a l’ermita de Bellvitge, al terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat.
Sembla que el succés va obeir a un error humà provocat pel maquiniste de l’exprés de València, Fernando Ruíz Noriega, que no va advertir els dos senyals lluminosos grocs de precaució de l’encreuament d’agulles del pas a nivell a l’eixida de l’estació de l’Hospitalet que, de manera escalonada, obligaven a reduir la marxa. El tren va continuar circulant a velocitat de ruta, uns 80 km/h, fins a adonar-se del senyal roig de perill que obligava a la parada absoluta. Quan finalment es van activar els frens, ja no hi havia prou temps per a evitar la col·lisió contra el mercaderies. A resultes del brutal impacte, van resultar morts Fernando Benavente Molero, Jose María Palleja Sangenís i Jose Luís Maroto Echevarría de 32 anys -maquiniste, cap del tren i ferroviari del mercaderies respectivament- que quedaren empresonats entre la ferralla de la locomotora, mentre que Antonio Ávila lloret va quedar greument ferit. Nicolás Fernández Fernández, ajudant de l’exprés, natural de Arbucinos (Zamora) va quedar aplastat dins la desfeta cabina i no va ser alliberat pels bombers fins set hores després amb l’ajuda de cables arrossegats per un cotxe-grua que separaren les planxes que l’havien destroçat i Jose Gutiérrez Jiménez, de 30 anys, encarregat del calderí de l’exprés, la troballa del seu cos mort va ser possible en poder sufocar el foc que s´havia produït a l’interior del vagó, mentre que el maquiniste Fernando Ruiz Noriega va quedar greument ferit a l´eixir despedit.
El fet que entre els vagons de passatgers s’alternaren unitats metàl·liques amb una altra de fusta va contribuir, segons sembla, a incrementar el nombre de víctimes. El vagó mixt, d’estructura metàl·lica, va penetrar al de fusta que el seguia i va arribar fins a l’altura de la novena finestreta. El vagó va quedar desfet i ple de cadàvers. També entre els passatgers de la unitat metàl·lica van resultar ferides diverses persones a conseqüència de la deformació que va sofrir el vagó i per les nombroses espurnes que van entrar-hi. Quant a la resta dels vagons, la primera unitat va registrar també diversos afectats, mentre que a les restants, pel que sembla, només van haver-hi blaüres i contusions lleus. Un dels combois va derruir parcialment la caseta de senyals del pas a nivell I va ferir greument el guardaagulles.
Entre les víctimes dels passatgers de l’exprés, totes ubicades al vagó de fusta, hi havia nou estudiants i un professor que viatjaven a Barcelona després del període de vacacions nadalenques. El pare Ferrer Pi, director de l’Institut Químic de Sarriá, acompanyat pel subdirector, el pare Sanz Burata i el prevere Luís Corví, identificaren a Fernando Rubio Verniers, de València, de 24 anys, llicenciat en Física, que estava preparant la seua tesis doctoral. Així mateix, identificaren els cadàvers dels germans Federico i Juan Salvador Gallego Soler de Castelló, l’estudiant Rafael Ruiz Beltran, de 22 anys, natural d’Alzira; Jose María Martinez Soler, de 20 anys, futur aparellador, de Benimamet; Rafael Ortega Giner, de 21 anys, natural de Castellar (València), també projecte d’aparellador; Jose del Hoyo Arcajarán, de 61 años, de València, mestre nacional i resident a Vic; Amparo Barado Sánchez, 22 anys, estudiant de Farmàcia i natural de La Unión (Cartagena); Rogelio Pagés Giménez, de 19 anys, natural de Escuyas (Almería), fill del factor de la RENFE, destinat en Sitges; Jaime Cañellas Fornés de Palma de Mallorca; els germans Gonzalo Villalba Aguilar i Miguel Villalba Aguilar, de 7 i 5 anys respectivament, i els seus pares, Miguel Villalba Palomar i Amparo Aguilar, de Segorbe, que van morir a l’ambulància durant el trasllat a l’hospital; Emilio Sapiña Zapates de Barcelona; Eleodel Gutierrez Martín maquiniste de la RENFE, de Tarragona; Ana García, de 31 anys. També figuraven dos joves i aventajats alumnes de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales (Sección Textil) de Tarrasa: don Luis Juan Gisbert Vicens, de 19 anys, natural d’Alcoi, nebot del Governador Cívil de Madrid i don Juan José Rodoreda Artasánchez, de 18 años, nascut a Puebla (Mèxic), alumnes del segon curs de la carrera, entranyables amics així com estudiants exemplars -Rodoreda era el número 1 de la seua promoció i Gisbert dels millors del curs- i s´havien traslladat a València per pasar les vacances de Nadal a casa de Gisbert, i al ocorrer la catástrofe tornaven a Tarrasa a incorporar-se als estudis.
Però el sinistre podia haver sight més gran, ja que l’incident va provocar la caiguda dels cables elèctrics de la torre de comandament del trànsit ferroviari que, per sort, no van causar cap perjudici als passatgers supervivents. Al lloc del sinistre van acudir immediatament els servicis d’emergència: bombers de Barcelona, Creu Roja, Policia Armada, Guàrdia Civil, així com diferents autoritats de l’Hospitalet i Barcelona. Les tasques de rescat van durar fins a ben entrada la nit, encara que els primers auxilis i ajudes als ferits van vindre de mans dels mateixos passatgers del tren, de nombrosos veïns de l’Hospitalet que es van acostar al lloc del sinistre i, inclús de diversos obrers de la fàbrica La Seda de Barcelona, al Prat de Llobregat, que es van traslladar al lloc amb bufadors elèctrics, per ajudar els bombers en les accions de rescat. Al voltant de les 13h, l’equip format pel doctor Masoliver i altres quatre facultatius injectaren sérum sanguini a dos dones joves atrapades dins d’un vagó, i que finalmente, després de grans esforços -per part dels bombers- van ser alliberades amb greus ferides junt a un altre home. Passades les quatre de la vesprada, unes deu hores després d’ocorrer la catástrofe, els bombers partiren amb un bufador elèctric la planxa del vagó metàlic, i van extreure els cadàvers de set persones més.
En l’exprés viatjava al cotxe llit l’expedició del R.C.D Español, que tornava de jugar en Mestalla un partit corresponent al Campionat Nacional de Lliga, el qual pergueren per 3-0. El massatgista, senyor Fernández, que acompanyava l’expedició, va improvisar una botiquí d’urgència per ajudar, juntament amb el jugador Torres, nombrosos ferits. Pel que fa a l’expedició blanc-i-blava, l’entrenador Ernesto Pons, va declarar:
“de repente hemos notado una sacudida muy fuerte, seguida de frenazo, lo que se ha repetido dos o tres veces, hasta que el convoy se ha detenido en unos seis metros. Como consecuencia de semejante parón, hemos caído todos al suelo, unos encima de otros, pero nos hemos levantado en seguida, sin darle importancia, teniendo la impresión de que alguien había pulsado el timbre de alarma y el tren se había detenido, de una forma incluso exagerada. Hemos abierto una ventanilla y no hemos visto absolutamente nada anormal ni extraordinario, pero a mí mismo se me ha ocurrido bajar y he quedado impresionado al comprobar la colisión con un mercancías y el tremendo estropicio. Nuestros tres primeros vagones y la máquina estaban materialmente empotrados en los del tren oponente… Unos vagones estaban encima de otros hechos astillas y aquello era un montón de hierro torcido, madera, sangre y agudos lamentos… Por nuestra parte, todo se ha reducido a pequeños golpes y al consiguiente susto al bajar del tren y darnos cuenta de la dramática envergadura que tenía choque tan fenomenal. Todos, con el masajista Jaime Fernández, hemos colaborado en el rescate de las víctimas y para atender o prestar los primeros auxilios a los heridos”.
Justo i Vicente Jesús
Entre les múltiples històries dels supervivents d’aquest accident, trobem les del marit i muller d’Alacant -compost per Carlos Torra i la seua dona-, que van cancel·lar el viatge i van vendre els bitllets poc abans de eixir el tren;o el de Vicente Ballestero, de 28 anys, que viatjava al mòdul de fusta, de camí a Anglaterra, on esperava contraure matrimoni amb la seua novia Amparo Hernández. En sentir l’estrèpit, Vicente i Jose Montero que l’acompanyava es van tirar ràpidament a terra, on van quedar empresonats per una barra de ferro. Després de ser rescatats, amb ferides lleus, van intervindre també a les tasques de rescat i auxili dels ferits, la dels estudiants, tots ells valencians, Juan Palomares, Salvador Vendrell, Vicente Meseguer, Manuel Cortés, Salvador Verdaguer, Vicente Domínguez i Justo Poveda, que van realitzar el viatge al vagó de 3a classe perquè no quedaven bitllets de segona, i que al produïrse la colisió dormien en el seu compartiment i s’apercibiren del xoc perque les maletes els caigueren al damunt, conforme pogueren eixiren del vagó a ajudar, especialmente als passatgers del vagó de segona clase on es registraren la majoria de les víctimes. Justo Poveda que va baixar del tren de seguida em relatava amb un nuc a la gola:
“al baixar em vaig trovar amb un escenari dantesc, per tot arreu hi havien restes del comboi, equipatges, roba trencada, sabates i altres objectes personals dels viatgers accidentats, tot rodejat de fum i de laments de les persones ferides: un autèntic caos. Me’n vaig anar corrents a buscar els meus companys, i al arrivar allí, -ací, mentre m´ho conta, se li fa un nuc a la gola i es queda uns segons amb la mirada perduda-, aquell vagó de fusta, en el que uns minuts abans havia estat jo xarrant amb ells, estava fet un acordió. El vagó metàl.lic que el seguía s’havia incrustat en ell i havia matat a tots a excepció de Vicente Jesús Serradell, ja que es va quedar en un angle, al desplaçar-se en l´últim instant el vago de fusta fent una cunya, una especie de huequet. Va tindre molta sort i jo molta alegria de vore’l. Atrapat com estava per les cames em repetia: <<Estan tots morts, estan tots morts!>>, jo girava el cap i efectivamente no veia ni escoltava res, sols una muntonada de ferros i fusta. Em deia Vicente Jesús que als segons de l’impacte encara va poder escoltar la súplica de Juan Salvador demanant ajuda i cridant al seu germà Federico. Conforme vaig poder -continua- el vaig treure per la finestra i carregant-lo al llom el vaig portar al camí”.
Tot i l’elevat nombre de víctimes i ferits, la magnitud de la col·lisió podria haver estat de major importància, tenint en compte que el nombre de passatgers que viatjaven a l’exprés de València ascendia a unes 360 persones.
Balbina Vert, veïna de Castelló que vivia a Barcelona, va ser la dona que va llavar la cara als germans quan els seus cadàvers arribaren a Barcelona per a fer les autòpsies.
L’enterro dels germans Gallego
El dimarts 10 de gener de 1961, a les cinc de la vesprada, es van celebrar les solemnes honres fúnebres per les víctimes al cementeri de l’Hospitalet de Llobregat. La cerimònia va coincidir amb l’acabament de les autòpsies practicades als cadàvers, que anaven depositant-se en taüds de forma alineada a l’esplanada del cementeri, on anaven acudint familiars i amics. El ministre don Pedro Gual Villalbí va presidir l’acte acompanyat de nombroses autoritats eclesiàstiques, universitàries i del món de la política. Posteriorment, van traslladar els difunts als seus llocs d’origen per a rebre cristiana sepultura. Aquell mateix dia van quedar suspeses les classes en les diferents facultats universitàries en senyal de dol pels nou estudiants morts. El trasllat dels cadàvers dels valencians va ser commovedor. La capella ardent es va instal·lar en un primer moment a l’estació del Nord. Va haver-hi funerals a València, Alzira i Castelló . L’enterro al nostre poble va estar presidit pel gobernador civil i una bona representació dels Jesuïtes de València:
“Se han celebrado en nuestro templo parroquial, solemnes funerales en memoria de los hermanos Federico y Juan Salvador Gallego Soler, víctimas del accidente ferroviario ocurrido en casa Antúnez. La iglesia se vió ocupada totalmente por los fieles. Presidían los padres de las víctimas, hermanos, tíos, autoridades y demás parientes. Ofició nuestro reverendo señor cura párroco doctor Gallart y Miquel, asistido por don Vicente Cifre y Juan Lluch, ambos seminaristas hijos de esta población. Actuó el coro parroquial bajo la dirección del maestro don Eduardo Cifre Gallego, que interpretó magistralmente la Misa de Obitus, a dos voces, de Valdés. En el responso se cantó el “Libérame Dómines” de Perosi, a tres grandes voces. Al final de la misa, los padres y familiares más allegados, recibieron el pésame de todos los asistentes, que testimoniaron una vez más el gran dolor que siente el pueblo de Villanueva de Castellón por la pérdida irreparable de estos dos hermanos muertos en tan trágico suceso”.
Record i esperança
En cap moment és la mort una companya desitjada per ningú i menys en el període de la juventut plena de somnis. S’espera i s’entén, si ocorre al cap d’una llarga vida, però és mal rebuda si és sobtada i la vida està per encetar. La vida del nostre poble es va tenyir de dol aquells dies i encara perdura el record. Almenys la seua familia i els que foren amics i coneguts no ha pogut oblidar aquell fet. Com deia l’escriptor francés, Alphonse de Lamartin (1790-1869), la mort sempre té dos cares, la d’aquell que se’n va i la d’aquells que senten la pena de l’adeu: “Sovint el sepulcre tanca, sense saber-ho, dos cors en el mateix taüt”. De totes formes, de segur que aquells que se’n van ens donarien un missatge d’esperança si pogueren, com bé ens insinua la nord americana, Mary Elizabeth Frye (1905-2004):
No et poses a la meua tomba i plores.
No estic ací; No dorm.
Tinc mil vents que bufen,
jo sóc la suau neu que cau.
Sóc la llum del sol en gra madur.
Sóc la suau tardor de pluja.
Quan es desperta el silenci del matí
Sóc la precipitació ràpida
D’aus silencioses en vol circular.
Sóc les estrelles toves que brillen de nit.
No et poses a la meua tomba a polar;
No estic ací; No vaig morir
1 https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1001533745
