CN | Jose Mena Àlvarez
L’any 1994 li vaig fer un reportatge fotogràfic a l’últim pastor de Castelló, conscient en aquell moment de la importància del fet inevitable de la desaparició d’un ofici abocat a l’oblit i absorbit pel progrés.
Gràcies Ramon. He sigut un privilegiat i sempre em sentiré agraït de la teua bonhomia i que hages compartit amb mi alguns dels teus secrets.
Ramon Aviñó Martínez té actualment (2007) 77 anys, i ja jubilat mira enrere la seua vida i, amb la satisfacció d’haver fet allò que més estimava, afirma: “He sigut un home vertaderament feliç fent el que he fet, l’ofici de pastor”. La seua faena és testimoni d’un temps ja passat, però viu al record de tots nosaltres que ens hem trobat al carrer o al camp amb un ramat d’ovelles que ens feia parar-nos. En eixe record passat, el temps tenia un altre valor; és a dir, podíem perdre’l, cosa impensable hui en un món saturat i estressat, on és impossible la percepció del transcórrer de la vida i del mateix temps.
La seua és una família de gran tradició dins del món de la ramaderia. Afirma que ja el seu avi i son pare, Ramon Aviñó Gascó, varen ser pastors. La seua no és una labor més, sinó el fruit d’una vocació estimada i encara enyorada per ell. Als 4 anys ja anava amb son pare a traure el ramat, ja que no va tindre ocasió d’estudiar: “jo no sé res d’això d’escola”; però no obstant això, ben prompte adquirí la vertadera saviesa que li donà la vida pels camins plens de soledat on era convidat a la reflexió i amb continu contacte amb la natura, que també educa i humanitza l’home. Recorda com, amb esta edat tant tendra, va caure dins “l’aigua pudenta” que hi havia a la fàbrica de paper; si son pare no el trau, s’ofega -recorda amb angoixa-. Eixa aigua anava a parar al riu Albaida des de la fàbrica de paper. Son pare el va dur al llavador que hi havia allí prop i les mateixes dones que vivien en la fàbrica tot l’any s’encarregaren de rentar-lo.
El de pastor és, sens dubte, un dels oficis més antics. L’home fou caçador, llaurador i ja ben prompte pasturava els animals. Ramon Aviñó és l’últim pastor de Castelló, i ser l’últim en qualsevol cosa va carregat d’una gran significació simbòlica i temporal, ja que amb ell se’n va part dels nostres records i enyorances. Gràcies a ell i a altres pastors de Castelló podem parlar d’esta llegendària i bucòlica figura que els xiquets de menys de quinze anys al nostre poble ja no coneixen.
L’any 1970 marca un abans i un després. Des d’eixe any, a poc a poc, coincidint amb l’èxode dels ramats, s’extingeixen els mateixos pastors, però el seu èxode, en canvi, no té retorn. Les noves generacions no veuen en aquest mil·lenari, digne i bonic ofici, un motiu que done sentit a les seues vides. La jornada a l’estiu solia començar a les sis del matí, i acabava al voltant de les deu, abans que el sol calfara massa. Després, sobre les sis de la vesprada i fins a les deu de la nit, tornaven a eixir a pasturar el bestiar. A l’hivern, eixia sobre les deu del matí, i tornava sobre les cinc de la vesprada. El fred i la calor marquen la seua jornada laboral.
Eixia amb el “ganao” (Ramón usa aquest vocable per a referir-se al ramat) practicament tots els dies de l’any a excepció del dia de Nadal. Si feia molt mal oratge per les pluges el ramat es quedava al corral.
Asseguts en la canal d’una séquia i a l’ombra d’un gran i vell salustià, Ramon –mentre el ramat pasturaba- em contava com un estiu tornant de la Pobla pel camí de la Sesguera el va sorprende una forta tronada d’estes que venen de ponent, i com les cabres no volien continuar endavant sino que es giraven de cul. La granissada els va pillar de ple i va ser tot un suplici fins que arribaren a casa.
Durant les llargues hores de pastura, Ramon, el nostre pastor, s’entreté com bonament pot. Hi ha molt temps per pensar i cadascú és fidel a la seua pròpia filosofia de vida, eixa que ha construït després de tantes hores mirant el cel i l’horitzó. Alguns pastors, portaven la típica flauta de canya de vuit forats. Amb eixe senzill i antic instrument, s’interpretaven belles i populars melodies que posaven la nota artística i tendra en aquelles soledats. Si les hores es feien dures, era, fonamentalment, perquè el menjar solia ser escàs: un rosegó, figues seques, sardina salada, llonganissa seca, constituïen el seu menú. Una bóta de vi i una carabassa amb aigua eren objectes imprescindibles. Si faltava això, calia buscar les fonts naturals o els pous.
L’equip habitual del pastor estava format pel gaiato fet d’ametler, espardenya i calcetins de llana per a l’hivern, camisa, jersei, gorra de visera amb orelleres, navalla, barret per a l’estiu, i els fumadors, petaca. I com no, el gos tampoc no ha faltat mai en l’equip d’un bon pastor. Com bé em deia Ramon un assoleiat matí que l’acompanyava pel camí dels Motxals: “El gos de pastor és molt resistent a la calor, al fred i a tots els agents atmosfèrics. És un gos viu, intel.ligent i noble, sempre pendent del pastor i del ramat”. Si no es comptava amb la companyia d’un altre pastor veí, sempre estava a mà el bon costum de guaitar horitzons, escodrinyar llunyanies, observar ocells i els seus niuets, la il·lusió del diumenge o de trobar-se amb la nòvia en el ball.
Son pare va arribar a tindre 60 cabres; conta que amb això ja es podia viure bé. Es podia vendre llet per a la gent del poble i les cabretes per als carnissers. Recorda “el camí de la dula” de Castelló, concretament el camí vell de la Pobla Llarga. Antigament un home s’encarregava de traure el poquet ramat que poguera haver en cada casa i el treia a pasturar per aquell camí, a fi d’assegurar la llet a totes les cases i famílies del poble.
Ell va arribar a tindre 150 ovelles i mai ha tingut la necessitat de la transhumància, cosa que si han fet altres pastors d’altres latituds. Afirma que podia viure bé a Castelló, ja que es donaven les condicions necessàries per el pastureig. El menjar del ramat que guardava al corral principalment per a l´hivern consistia en fulla de taronger seca, fesoleres, bajoqueta, la sega i ravenells secs. Tot això era el millor i el més sa aliment possible per al ramat.
Encara conserva el corral, però està buit. Ramon tenia la il·lusió que un fill seu continuara la tradició, però no ha estat possible, perquè només va tindre una filla i, com ell diu, “no era faena per a una dona”. Encara que hui seria molt difícil la vida d’un pastor al nostre poble, ja que aquest tindria greus problemes per dur a cap la seua faena, el camp no és el mateix. Ell ja començà a patir-los al final de “la seua vida com a pastor”, allà cap a l’any 1992. Problemes com el trànsit exagerat del cotxes sense paciència, polvorització excessiva dels bancals que fan mal al ramat, la incomprensió de la mateixa gent que es queixava del fem o l’olor…
Es queixa que la gent que hui té ramat no vol els animals com ell els estimava, no tenen la cura que els animals necessiten, diu, i no els trauen a pasturar. A Castelló van arribar a haver-hi al voltant de 23 pastors, entre ells destaquen: els Talens, el tio Manuel de Sumacàrcer i el tio Varela. Tots venien llet pels carrers. Son pare amb 10 o 12 cabres anava a vendre la llet a la fàbrica; anava pel pont i no hi havia gens de trànsit, només els rics tenien cotxes. El seu germà Rogelio ja no va tindre eixa afició i es va dedicar a la terra. Del seu germà deia son pare: “Açò és el ferrer d’Ibi que ferrant, ferrant, perdrà l’ofici.
Son pare contractava xiquets, a set pessetes el jornal, perquè tragueren el ramat a pasturar. Els problemes greus eren les malalties pròpies del bestiar com “la pesunya”, que les matava portant la ruïna per al pastor, o quan es feien llagues a la boca de l’animal i no podien menjar fins que morien, era una faena molt insegura i actualment no queden ja pastors al nostre voltant, ni a Manuel, ni a Càrcer, ni a la Pobla…
Traure el fem és el que menys li agradava. Anava per la font Amarga, la font del Poll, pels banys de Santa Anna, pel riu. Diu que en aquell temps estava molt fort. Ha sorprés gent fent espàrrecs, i fins i tot furtant taronges, ha sigut un espectador del transcòrrer de la vida més quotidiana. Diu haver patit molt, les denúncies per entrar als bancals dels altres, i li exigien un permís els guàrdies. A castelló hi havia 12 guàrdies que vigilaven el terme i un cap de guàrdia que els vigilava a ells.
Què lluny aquell pastor perfumat de pur camp, i amb l’etern bes del sol… Continua llegint
